Aquest 4 de maig de 2020 (#MayTheForceBeWithYou) s’ha penjat a Disney + i Amazon Prime tota la saga Star Wars (els 9 episodis i Rogue One). Aquest fet insòlit de tenir tota la saga disponible a la carta bé mereix un repàs de com s’ha arribat fins aquí…
Agafem perspectiva. Som als anys 70. Un jove George Lucas, després del seu debut amb la críptica cinta de ciència-ficció THX 1138, busca finançament per al seu nou projecte, una superproducció plena d’efectes especials, encara inexistents a la indústria cinematogràfica, basada en les space operas televisives dels 50 i les pel·lícules de samurais japoneses. Amb un títol encara provisional i un guió a mitges, Lucas va picar totes les portes de les productores de Hollywood per presentar el que s’havia de convertir en tot un fenomen dins el Setè Art, però que encara ningú ho sabia ni, molt menys, hi creia. Finalment, va arribar a un acord amb 20th Century Fox amb el qual, es deixaria fins a la cera de les orelles com a productor executiu, a canvi de rebre els beneficis d’una idea de negoci esbojarrada basada en un nou concepte publicitari: així va ser com va néixer Star Wars i el merchandising.
Contra tot pronòstic, el cineasta californià es va convertir, de la nit al dia, en multimilionari, gràcies a la seva visió empresarial, que va assentar les bases de la nova indústria de l’entreteniment nord-americana, i iniciant una nova època dins el cinema comercial. Tothom sap que la clau per a una bona història n’és el nus, per això George Lucas va començar la seva saga galàctica pel mig, és a dir, per l’Episodi IV: una Nova Esperança. Tot i que l’afegitó del número d’episodi va ser posterior perquè, encara que el seu creador sempre hagi defensat que Star Wars estava concebut com un serial de nou episodis, ni ell s’imaginava el gran èxit que tindria la seva criatura cinematogràfica ni la seva continuïtat més enllà del primer film.
Aprofitant que s’acaba d’estrenar l’Episodi IX: l’Ascens d’Skywalker, que, després de més de 40 anys, posa punt final a la Saga Skywalker, farem un repàs per tots i cada un dels episodis, no seguint el seu ordre cronològic, sinó el seu ordre d’estrena, que és com s’ha de veure per entendre el fenomen en tota la seva magnitud.
Episodi IV: una Nova Esperança (1977)
L’argument d’Star Wars, per tots coneguts, és una història explicada infinitat de vegades, que no és una altra que, segons la terminologia de Joseph Campbell, el viatge arquetípic d’un heroi o monomite. En aquest viatge, l’heroi, Luke Skywalker, assoleix el seu estatus superant perills i passant aventures després de rebre la crida de la Princesa Leia i Obi Wan Kenobi.
Està clar que George Lucas no va descobrir la sopa d’all amb Star Wars, però va saber combinar perfectament els ingredients per cuinar una proposta totalment innovadora i que ha superat perfectament el pas del temps, passant a formar part de la història del cinema i, per extensió, de l’imaginari col·lectiu i la cultura popular.
Amb un planter d’actors desconeguts, a excepció de Sir Alec Guinness com Obi Wan Kenobi, però solvents, uns efectes, visuals i sonors, sorprenents i una banda sonora inoblidable, a càrrec del gran John Williams, l’Episodi IV va guanyar, merescudament, 7 Oscars i es va convertir, automàticament, en obra de culte i en una màquina de fer diners indiscutible, gràcies a la seva gran legió de fans, o els ja anomenats warsies.
Episodi V: l’Imperi Contraataca (1980)
No va haver de passar massa temps, fins que George Lucas i companyia, decidissin continuar amb la història de Luke Skywalker. L’engranatge ja funcionava i només era qüestió d’anant-hi encaixant noves peces perquè la maquinària seguís funcionant. En aquesta segona part, l’Episodi V dins la cronologia galàctica, Lucas cediria la cadira de director al prestigiós, Irvin Kershner, i coescriuria el guió amb Lawrence Kasdan, que ja estava treballant amb Steven Spielberg l’esborrany de la primera aventura d’una altra gran saga, Indiana Jones, A la Recerca de l’Arca Perduda.
Amb un pressupost molt més gran, gràcies als grans ingressos de la taquilla i de merchandising de la primera pel·lícula, l’Episodi V és un circ de cinc pistes, en què apareixen nous escenaris, personatges i situacions que fan les delícies dels fans. Tot és molt més gran i espectacular, i el guió, gràcies a Kasdan, funciona com un rellotge suís. No en va, és la pel·lícula de la saga més valorada i estimada, i trenca totalment el tòpic de “segones parts mai són bones”.
I com que “no n’hi ha dues, sense tres”, el film està perfectament pensat com l’acte central d’una trilogia que finalitzaria tres anys després amb l’Episodi VI: el Retorn del Jedi. És per això que l’escena final de L’Imperi dona pas a un final obert en què els protagonistes queden pendents del destí que els espera, mirant l’infinit de l’espai.
Episodi VI: el Retorn del Jedi (1983)
El desconegut i impersonal Richard Marquand fou el director escollit a dit per George Lucas, per dur a terme la difícil tasca de posar punt final a la primera trilogia d’Star Wars amb un resultat del tot irregular i que només va convèncer als més fans, i d’aquella manera. La pel·lícula va ser titllada, en el seu dia, i encara ara, d’infantil i superficial, i amb l’únic objectiu, gens dissimulat, de vendre més objectes de merchandising, deixant enrere la solemnitat i la maduresa que havia demostrat l’anterior entrega.
L’únic que salva els plats són els efectes especials, que es van endur l’Oscar en la seva categoria, i que van demostrar com havien evolucionat i millorat des del primer film de la saga. Però amb això no n’hi va haver prou per aconseguir el resultat tan rodó de les anteriors pel·lícules. Malgrat tot, amb aquest Episodi VI, la ja més que consagrada productora Lucasfilm va aconseguir posar la cirereta a un pastís d’entreteniment cinematogràfic cada cop més gran, en què Hollywood mai més tornaria a ser el que era.
Episodi I: l’Amenaça Fantasma (1999)
Van haver de passar 16 anys, perquè George Lucas es decidís a continuar la seva famosa i enyorada saga galàctica amb una nova trilogia cinematogràfica, en què explicaria els orígens de Darth Vader i el seu mestre Obi Wan Kenobi. Abans, però va fer servir la seva saga original com a camp de proves dels nous efectes digitals, que havien de formar part de la nova trilogia, amb una edició especial remasterizada que no va convèncer ningú. L’expectació que va generar l’Episodi I de la nova trilogia galàctica, entre la gran comunitat de fans, no es veia des que es va anunciar la continuació del ja llunyà Episodi IV, però el resultat final no va estar a l’alçada.
Tot i comptar amb un repartiment més que solvent, amb Liam Neeson, Ewan McGregor i Natalie Portman al capdavant, i uns efectes especials d’última generació, el film dirigit per Lucas va ser una gran decepció per culpa d’un guió irregular, ple de secundaris insuportables, com Jar Jar Binks, o desaprofitats, com Darth Maul, i escenes d’acció caòtiques. El que no va fallar, novament, va ser la gran maquinària de merchandising, que es va tornar a posar en marxa amb infinitat de productes i subproductes, que van fer embogir als warsies de mig món i part de l’altre, àvids de nous personatges i vehicles espacials.
Episodi II: l’Atac dels Clons (2002)
Tot i la mala acceptació per part del públic i les encara pitjors crítiques per part dels professionals del sector, Lucas no es podia fer enrere en la seva nova trilogia i, per això, tres anys després del decebedor Episodi I, va arribar a les pantalles de tot el món, l’Episodi II: l’Atac dels Clons. No gaire millor que la seva predecessora, la pel·lícula presenta un Anakin Skywalker ja adolescent, interpretat per un inexpressiu Hayden Christensen, que flirteja amb el Costat Fosc enmig de les Guerres Clon, tan esperades per part del fandom mundial.
L’únic que salva del desastre total d’aquest segon episodi de la saga galàctica és la sempre impressionant presència del gran Christopher Lee com el Comte Dooku, deixeble del futur Emperador, i alguna que reeixida escena d’acció, com l’enfrontament entre tots els jedis i les forces separatistes. De la suposada història d’amor entre Anakin i Padme, de la qual havien de néixer els futurs Luke i Leia, millor no parlar-ne per no caure en la més absoluta vergonya.
Episodi III: la Venjança dels Sith (2005)
Després de dos episodis fallits, George Lucas tenia per endavant el gran repte amb l’Episodi III: la Venjança dels Sith de connectar amb èxit la nova trilogia amb la trilogia clàssica. I, sorprenentment, ho aconsegueix amb un film rodó que recupera el sentit de l’aventura i l’emoció dels primers episodis. Amb una posada en escena espectacular, que fa oblidar el CGI que hi ha darrere, i unes interpretacions per part dels actors, tant principals com secundaris, més convincents que mai, Lucas completa la història del veritable protagonista de la saga, que no és altre que Darth Vader, satisfent totalment els fans galàctics d’arreu.
Però, la saga d’Star Wars no s’acabaria aquí, i molt menys després que George Lucas decidís vendre el seu imperi a Disney per “només” 3.000 milions de dòlars el 2012, quan ja havia passat la febre de la segona trilogia, però no els efectes secundaris, ja que els fans seguien demanant més i més.
Episodi VII: el Despertar de la Força (2015)
J.J. Abrams, el competent director responsable del més que acceptable ressorgiment d’una altra saga galàctica legendària com Star Trek, era l’opció més factible per aixecar una nova trilogia d’Star Wars, sota la batuta de la companyia del Ratolí Mickey, tot i l’oposició frontal de la facció més dura del col·lectiu trekkie.
Un cop calmats els ànims i estrenat el nou film, Disney va demostrar que la seva aposta havia estat tot un encert i l’Episodi VII del serial Skywalker es va convertir automàticament en un blockbuster, que va convèncer tant a l’antiga com a la nova generació de warsies, i va omplir de diners frescos les arques de la productora del tiet Walt.
Abrams sabia perfectament el que tenia entre mans i va jugar sobre segur, presentant, més que una nova pel·lícula, un remake encobert de l’Episodi IV, canviant personatges i escenaris, però repetint escenes i situacions que evocaven directament a la nostàlgia de l’espectador, reforçant-ho tot plegat amb els actors de la trilogia clàssica.
Episodi VIII: els Últims Jedi (2017)
Quan semblava que Disney ho tenia tot sota control amb la darrera trilogia d’Star Wars, va arribar el nou director de l’Episodi VIII, Rian Johnson, en substitució d’Abrams pels seus problemes d’agenda, i va posar la saga galàctica cap per avall. Amb un plantejament i un desenvolupament més que agosarats, Johnson en un parell d’hores va fer volar pels aires, com si es tractés de l’Estrella de la Mort, tot el cànon d’Star Wars, que va fer entrar en còlera a tot el fandom warsie.
Malgrat tenir idees interessants i innovadores, el director de Knives out, va ser crucificat a través de les xarxes socials i, fins i tot, es va demanar que el nou episodi fos destruït, oblidat i tornat a rodar.
Episodi IX: l’Ascens d’Skywalker (2019)
I arribem al darrer episodi de la Saga Skywalker, acabat d’estrenar, i en què J.J. Abrams torna a capitanejar la nau per posar-la en el rumb correcte per arribar bon a port. Si la responsabilitat de reflotar una saga malmesa pel mateix Lucas amb la segona trilogia ja va ser un repte important per al deixeble d’Spielberg, concloure la història del clan Skywalker ha estat un repte de dimensions galàctiques.
Per a tots aquells que encara no heu vist el desenllaç de la saga, no descobrirem aquí el resultat final, però sí que us direm que J.J. ha intentat donar respostes a totes les preguntes generades en l’episodi anterior de la manera més satisfactòria possible, tot i que no sempre ho aconsegueix. Ja sabem que complaure tots els públics no sempre és possible, i més quan entre ells hi ha una munió de fans molt exigents que demanen un final digne i a l’alçada d’una saga cinematogràfica mítica.
El que està clar és que aquest últim episodi, lluny de ser un punt final d’Star Wars, és un punt i seguit amb nous projectes Made in Disney, tant cinematogràfics com televisius, amb el que els warsies seguiran dient durant molts anys: “Que la Força t’acompanyi!”.
