Hi ha criatures que no moren mai. Mutacions que, més que extingir-se, troben noves formes de sobreviure. Així és Alien: una saga que va néixer del malson còsmic de Ridley Scott i que, més de quaranta anys després, encara es reconfigura, es propaga i ens interpel·la. Des del terror gòtic i existencial de 1979 fins a l’últim ressorgiment de 2025, aquest univers de sang, metall i secrecions corporals ha estat molt més que una franquícia. Ha estat una metàfora en moviment.
L’origen del monstre
Quan Ridley Scott va estrenar Alien el 1979, no només feia un film de ciència-ficció: reescrivia el terror. La premissa era simple —una nau espacial intercepta un senyal desconegut i es veu infectada per una criatura letal—, però l’execució visual i conceptual va marcar època. El disseny biomecànic de H. R. Giger convertia el monstre en una icona freudiana de l’ansietat sexual, de la por a la invasió, de la maternitat com a amenaça.
Alien (1979)
Sigourney Weaver, en el paper de Ripley, es convertia en una de les primeres final girls de l’espai. Però a diferència d’altres heroïnes del gènere, la seva força no era només física: era ètica, racional, resistent. Alien era claustrofòbia, suor i silenci. Una metàfora flotant sobre els límits del cos i de la ciència.
Aliens i l’acció de la supervivència
Set anys més tard, Aliens (1986) va canviar de registre sense trair l’essència. Dirigida per James Cameron, esdevenia una pel·lícula de guerra contra l’espècie xenomorfa. Amb un to més èpic i adrenalític, posava Ripley al capdavant d’un escamot de marines espacials i l’enfrontava a una colònia infestada. Però també aprofundia en la dimensió emocional del personatge, tot introduint-hi el vincle amb la petita Newt i el trauma de la pèrdua.
Aliens (1986)
Aliens és, en molts sentits, un film de supervivència maternal. L’escena final —Ripley baixant a l’infern mecànic per rescatar Newt i combatent la reina alien amb l’exoesquelet— és una de les més icòniques de la història del cinema de gènere.
Alien³ i la fe en la mort
David Fincher, en el seu debut cinematogràfic amb Alien³ (1992), va fer un gir radical: un drama existencial i nihilista, rodat amb un to pesadenc i desesperançat. Ambientat en una presó planetària, el film mostrava Ripley com una figura messiànica, condemnada a ser portadora d’un alien regenerator dins seu. Malgrat la seva producció accidentada i les retallades d’estudi, l’obra conté una força visual tèrbola i suggeridora, marcada per la solitud, la culpa i la religió.
Alien³ (1992)
L’escena final, amb Ripley deixant-se caure en un abisme de foc per evitar l’extracció del fetus xenomorf, és potser la més tràgica i poderosa de la saga.
Alien: Resurrection, la mutació genètica
El 1997, Jean-Pierre Jeunet agafava el relleu amb Alien: Resurrection, ambientada 200 anys després. Ripley torna com a clon amb ADN hibridat amb el de l’alien, en un film que coqueteja amb el grotesc i la paròdia biotecnològica. Tot i tenir moments brillants, el to és irregular, i el guió de Joss Whedon no sempre encaixa amb la posada en escena barroca i carnosa.
Alien Resurrection (1997)
Però Resurrection anticipa temes que serien clau més endavant: la reproducció artificial, la identitat difusa, el desig d’extinció.
Prometheus i Covenant: els orígens del caos
Amb Prometheus (2012) i Alien: Covenant (2017), Ridley Scott va voler retrocedir a l’inici del mite. Aquestes preqüeles expandien l’univers filosòfic i teològic de la saga, explorant l’origen de la vida, el paper dels Enginyers i la figura del sintètic com a demiürg rebel.
Prometheus (2012)
Prometheus apostava per una estètica majestuosa, amb ecos de Kubrick i de mitologia grega, però dividia els fans pel seu guió críptic i la manca d’aliens recognoscibles. Covenant, més explícita, recuperava l’horror visceral i el xenomorf clàssic, però insistia en el personatge de David (Michael Fassbender), que esdevé una mena de Frankenstein posthumà. La seva obsessió per crear vida perfecta i l’odi als humans el converteixen en el nou monstre de la franquícia.
Alien vs. Predator: el xoc de monstres
La saga Alien també va tenir un vessant crossover amb la de Predator. Alien vs. Predator (2004) i AVPR: Requiem (2007) van oferir espectacle i acció, però amb poca profunditat temàtica. Situaven els xenomorfs com a proves de caça per als depredadors, creant un imaginari més proper al videojoc que no pas al cinema d’autor.
AVP: Alien vs. Predator
(2004)
Tot i això, aquestes pel·lícules van reforçar l’arrel mítica de les dues espècies i van obrir camins d’expansió narrativa. Alien deixava de ser només terror: era també un univers compartit.
Alien: Romulus, el retorn al laberint
Amb Alien: Romulus (2025), dirigida per Fede Álvarez, la saga torna a les arrels. Ambientada entre els esdeveniments del primer i segon film, recupera l’atmosfera claustrofòbica i el terror corporal que havia definit l’original. La història gira al voltant d’un grup de joves supervivents que arriben a una estació espacial abandonada… i es troben atrapats en una arquitectura plena de fantasmes orgànics.
Alien: Romulus (2024)
Álvarez juga amb els silencis, les ombres i la fragilitat dels personatges. El disseny de producció homenatja Giger amb respecte, però també hi afegeix una textura més industrial i decadent. Romulus no vol reinventar: vol fer por. I ho aconsegueix. És un respir fosc i humit, un crit ofegat que arriba tard però necessari.
Alien: Earth, la conquesta de la pantalla petita
En paral·lel, Alien: Earth, la sèrie creada per Noah Hawley, suposa la primera incursió del món Alien a la televisió. Ambientada a la Terra i amb una mirada crítica sobre el capitalisme biotecnològic, la sèrie vol explorar com la humanitat juga a ser déu i acaba creant el seu propi depredador.
Alien: Earth (2025)
Amb to coral i especulatiu, Hawley proposa una narrativa més pausada i filosòfica, on el monstre potser no és l’alien, sinó la corporació que el crea. Un retorn als dilemes ètics de la ciència i una aposta per recontextualitzar la saga al món postpandèmic.
Alien, l’ombra que no desapareix
Alien ha estat molt més que una franquícia comercial. Ha estat un mirall del nostre subconscient més primari: el part, el cos trencat, la pèrdua d’identitat, la por a l’altre. Ha mutat i s’ha adaptat com la seva pròpia criatura, passant per mans diverses, però mantenint un nucli profund: la tensió entre la humanitat i la seva pròpia arrogància.
En un món saturat de reboots i nostàlgia buida, Alien encara té alguna cosa a dir. Perquè la bèstia que ens mira no és només una mandíbula doble. És la imatge deformada del que som capaços de crear… i destruir.
Anècdotes i curiositats
Alien Saga
Un monstre creat a la foscor
El xenomorf original de Alien va ser dissenyat per l’artista suís H. R. Giger, qui va guanyar un Oscar per la seva creació. La criatura combinava elements orgànics i mecànics, amb una estètica fosca i eròtica que desconcertava tothom en plató. Per augmentar la por, el disseny incloïa una saliva enganxosa i un moviment silenciós però amenaçador.
La icònica escena de l’extracció
La famosa escena on el facehugger (la criatura que s’enganxa a la cara) surt explosivament del pit d’un personatge (interpretat per John Hurt) va ser rodada en una sola presa, i l’actor va haver de patir la sensació real d’ofec i claustrofòbia, fet que va ajudar a captar l’autenticitat de la reacció.
Ripley, una heroïna que va trencar motlles
Sigourney Weaver no va ser la primera opció per al paper d’Ellen Ripley. Inicialment, es considerava un actor masculí per al paper protagonista, però la decisió de fer-lo femení va ser revolucionària i va influir en molts futurs films d’acció i terror.
El rostre amagat del monstre
Durant el rodatge, el cos complet del xenomorf era interpretat per l’actor i especialista en efectes físics Bolaji Badejo, que amb 2,13 metres d’alçada i extremadament prim, va aportar una presència alienígena única i inquietant.
Conflictes i tensions en Alien³
El rodatge d’Alien³ va estar marcat per tensions creatives entre el director David Fincher i els productors, amb retallades i canvis que van afectar el resultat final. Tot i això, Fincher manté l’obra com una experiència important que li va ensenyar molt sobre el cinema.
L’androide David, un personatge clau
Interpretat per Michael Fassbender, David va ser pensat com el nou antagonista en les preqüeles. Fassbender va treballar amb intensitat en la dualitat entre la humanitat i la intel·ligència artificial, aportant complexitat i fredor al seu personatge.
La pel·lícula amb més versions
Alien ha tingut múltiples versions de muntatge, incloent-hi la versió teatral original, director’s cut, i altres edicions especials. Algunes versions ofereixen escenes extres que aprofundeixen en l’atmosfera i la mitologia.
Crossovers inevitables
La idea de creuar les franquícies Alien i Predator va sorgir primer en còmic i videojocs abans d’arribar al cinema. L’èxit d’aquest crossover va obrir la porta a altres universos compartits que són moneda comuna avui dia a Hollywood.
El retorn de Fede Álvarez
El director uruguaià Fede Álvarez, conegut per la seva capacitat de crear tensió en espais tancats, va ser escollit per dirigir Alien: Romulus, la qual cosa va generar expectatives per un retorn al terror pur, després de pel·lícules més centrades en l’acció o la mitologia.
La sèrie Alien: Earth i Noah Hawley
Noah Hawley, guanyador de múltiples premis Emmy per Fargo i Legion, aporta a la sèrie televisiva una mirada més profunda i filosòfica, apuntant a una exploració de les conseqüències ètiques i socials de la manipulació biotecnològica.
Cronologia narrativa
Alien Timeline
Prometheus (2012)
Una expedició científica busca l’origen de la humanitat i descobreix els “enginyers”, una raça alienígena creadora de vida. La pel·lícula introdueix temes filosòfics sobre la creació i la destrucció, així com el personatge de l’androide David.
Alien: Covenant (2017)
Continuació directa de Prometheus, on l’androide David esdevé el creador del xenomorf. Es combina l’horror clàssic amb la mitologia biotecnològica iniciada al film anterior.
Alien vs. Predator (AVP) (2004)
Un equip d’arqueòlegs descobreix una antiga piràmide a l’Antàrtida, on Predators i xenomorfs lluiten ritualment. Crossover d’entreteniment més que canònic. L’acció se situa en una època indeterminada, però és clarament anterior al primer Alien (1979) i probablement també anterior o paral·lela a Prometheus i Alien: Covenant.
AVP: Requiem (2007)
Seqüela directa, ara amb l’acció traslladada a una petita ciutat nord-americana. Un híbrid de Predator i xenomorf (Predalien) arrasa amb tot. Poca llum i menys trama. Segueix els esdeveniments immediatament posteriors a AVP.
Alien: Earth (2025)
Sèrie televisiva ambientada en un futur on la corporació Weyland-Yutani manté experiments a la Terra. És la primera producció de la franquícia completament terrestre i promet una mirada més política i conspirativa. Situada cronològicament abans dels esdeveniments del primer Alien (1979) i probablement després o paral·lelament a les preqüeles Prometheus (2012) i Alien: Covenant (2017).
Alien (1979)
El film original de Ridley Scott. La nau Nostromo respon a una crida de socors i allibera una criatura alienígena que extermina la tripulació. El personatge d’Ellen Ripley esdevé icònic.
Alien: Romulus (2025)
Situada entre Alien (1979) i Aliens (1986), presenta una nova generació de protagonistes atrapats en una estació espacial abandonada. Recupera el terror claustrofòbic i el suspens de la saga original.
Aliens (1986)
James Cameron transforma el suspens original en una odissea d’acció militar. Ripley torna amb un equip de marines colonials al planeta LV-426 i es retroba amb la criatura. La pel·lícula explora el vincle matern i la supervivència.
Alien³ (1992)
Després del rescat, Ripley cau en un planeta-presó on torna a aparèixer un únic alien. Amb un to fúnebre i nihilista, el film presenta el sacrifici final de la protagonista.
Alien: Resurrection (1997)
200 anys després, Ripley és clonada amb ADN de xenomorf. En una nau militar, esclata un nou brot de terror biogenètic. Estètica barroca i mutacions grotesques.
