Predator, torna la temporada de caça

Corrien als anys 80 i el cinema d’acció nord-americà estava en el seu millor moment, liderat per dues estrelles que convertien en or tot el que tocaven: Sylvester Stallone i Arnold Schwarzenegger. La rivalitat era total i els dos lluitaven pel podi a la taquilla amb les seves respectives sagues plenes de violència gratuïta, un amb els seus Rockys i Rambos, i l’altre amb els seus Conans i Terminators. 

Schwarzenegger_Stallone

Concretament, l’any 1987, l’actor italoamericà venia d’estrenar amb gran èxit Rocky IV i Rambo II, les dues de 1985 (Cobra (1986), l’obviarem), i l’austríac Commando (1985) i Rawl Deal (1986), dos productes de dubtosa qualitat. Estava clar que el segon estava en clar desavantatge i necessitava amb urgència un nou blockbuster. I va arribar de la mà del productor Joel Silver amb qui ja havia treballat a Commando, i que es faria d’or als vuitanta i noranta amb la saga Lethal Weapon i Die Hard, amb una ‘monster movie’ d’acció amb caire de sèrie B que es va convertir en tot un fenomen: Predator

La història girava al voltant d’un grup de mercenaris que és contractat per la CIA per rescatar uns pilots que han estat capturats per la guerrilla a la selva centreamericana. La missió és un èxit, però durant el viatge de tornada s’adonen que alguna cosa misteriosa i invisible els està donant caça un per un. Aquesta cosa resulta ser un caçador alienígena, el Depredador del títol. Un argument senzill però efectiu, que barrejava amb encert l’acció, el thriller, el terror i la ciència-ficció, que va tornar a fer lluir l’estrella de ‘Schwarzi’, i que va convertir el seu director, el fins llavors pràcticament desconegut John McTiernan, en el realitzador de moda, que acabaria dirigint una altra de les pel·lícules de culte dels 80, la ja citada Die Hard (1988) amb una altra estrella de la dècada, Bruce Willis.

Predator_1

Tal va ser l’èxit de la cinta que només tres anys més tard es va estrenar la seva seqüela directa, Predator 2 (1990). En aquesta ocasió, l’escollit per posar-se a la cadira de director va ser un altre cineasta pràcticament desconegut, Stephen Hopkins, que el més destacat que havia fet fins a la data havia estat A Nightmare on Elm Street 5: The Dream Child (1989). I en el cas del protagonista, Arnold Schwarzenegger va ser substituït per Danny Glover, que venia directament de coprotagonitzar amb Mel Gibson (trilogia Mad Max) les dues primeres i exitoses parts de Lethal Weapon. L’austríac va descartar treballar a la continuació del seu èxit i es va decantar, molt encertadament, per l’obra mestra de la ciència-ficció de Paul Verhoeven, Total Recall, i la no tan encertada Kindergarten Cop, la segona col·laboració amb el director Ivan Reitman (Ghostbusters i Ghostbusters 2, 1984 i 1989) després de la seva primera incursió a la comèdia amb Twins (1988).

En aquesta ocasió l’argument gira al voltant d’un grup de policies de Los Angeles enfrontats al misteriós assassí que esquartera les seves víctimes amb un salvatgisme inusitat. O dit d’una altra manera, un alienígena arribat a la Terra amb l’únic propòsit de practicar la caça, el Depredador. Tot i que és una continuació més que digne amb un nou escenari i nous personatges, els resultats de taquilla no van acabar d’acompanyar, en gran part per la falta de carisma del seu actor protagonista, que va fer que els fans de la cinta original encara trobessin a faltar més el seu estimat Schwarzenegger. I a causa d’aquest fet, la franquícia es va quedar en dic sec durant 20 anys. 

Predator_2

S’ha de dir, però, que uns anys abans, concretament el 2004, es va fer un primer intent de fer reviure la franquícia, juntament amb la d’Alien, que també estava en coma després del fracàs de públic i crítica d’Alien³ (1992) i Alien Resurrection (1997), tot i l’èxit indiscutible de les primeres entregues, Alien (1979) i Aliens (1986), i es va perpetrar una abominació cinematogràfica basada en els còmics de Dark Horse, que unia a les dues letals espècies, Alien vs. Predator, dirigida amb desgana per l’irregular Paul W.S. Anderson (saga Resident Evil). I no tenint-te prou amb deixar en ridícul a dues de les criatures galàctiques més mítiques, algú va tenir la meravellosa idea de perpetrar una segona part. Alien vs. Predator: Requiem (2007) va aconseguir superar a la seva predecessora en ‘vergonya aliena’ i semblava que ara sí que la fi de les dues franquícies era inevitable. 

Tot i això, el 2010, el director i productor Robert Rodríguez va decidir tornar-ho a intentar amb Predators, dirigida pel desconegut Nimród Antal i protagonitzada per Adrien Brody, en el paper d’un mercenari que encapçala un grup de guerrers d’elit que acaben adonant-se que els han teleportat a un altre planeta per servir de presa del Depredador. Tot el que podia sortir malament en aquest nou intent de reflotar la franquícia va sortir malament, començant per una direcció maldestre, un protagonista totalment fora de lloc, i acabant per un antagonista completament desdibuixat, que deshonrava l’essència del personatge. 

Predators

I no tenint-ne prou amb tants intents frustrats, el 2018 es llença una nova entrega a tall de reboot de la maltractada saga, The Predator. Escrita i dirigida per Shane Black, que abans de posar-se darrere les càmeres ho va fer davant, interpretant, curiosament, al personatge de Rick Hawkins a la cinta original. El director d’Iron Man 3 volia reinventar el personatge convertint-lo en un supercaçador, encara més fort, intel·ligent i letal. Tot això, embolcallat del característic humor negre de Black, del que ja va donar mostres, sense èxit, a la tercera entrega de l’Home de Ferro. En conclusió, l’enèsima punxada a taquilla de la franquícia, que donava per mort i enterrat a un dels antagonistes més potents de la història del cinema. 

The_Predator

Per sort, havia d’arribar Predator: Prey per tornar a la vida al caçador de l’espai de la millor manera que ho podia fer: amb una història de supervivència que bevia directament de l’original, on la masculinitat extrema i eixelebrada del protagonista, interpretat per Schwarzenegger, és substituïda per una feminitat intel·ligent i empoderada, encarnada amb gran solvència per Amber Midthunder, que posa contra les cordes al poderós depredador, i on tant la raça humana com l’alienígena poden sortir vencedors o vençuts. 

‘Predator: Prey’, tornada als orígens

Ha costat 35 anys, però després d’aquesta darrera entrega de Predator, que funciona com a preqüela de l’original, es pot dir que la franquícia ha tornat a la vida de la millor manera que ho podia fer, i que fa necessari esborrar de l’imaginari popular totes les entregues anteriors que li han fet més mal que bé al personatge. Torna la temporada de caça!

Jordi Sardiña
Periodista, professional, des de 1999, cinèfil, passional, des de tota la vida, ja que el cinema l'ha acompanyat sempre, tant en els bons com en els mals moments. La seva trajectòria laboral no sempre ha estat lligada al Setè Art, perquè s'ha guanyat la vida com a consultor de Màrqueting-Comunicació en diferents empreses de sectors diversos. Col·laborar amb 'El Cinèfil' li permet transmetre tot el que he après i continua aprenent veient cinema. Llarga vida a la pantalla gran (i petita)!

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents