Ja estan aquí els Aliens… Ja s’aproximen. Tornen (si és que mai van marxar) i es preparen perquè veiem com va continuar tot després de 1979. Perquè el nostre personatge d’avui va donar-se a conèixer com una entitat sola, però ben aviat vàrem saber que formava part d’una comunitat extensa, ferotge, imbatible. Sí, en aquesta ocasió parlem d’un personatge aterridor, un monstre que no és metafòric sinó real, una autèntica màquina de matar sense pietat i que no té nom perquè no és ni tan sols humà. Parlem d’Alien(s).
Els Aliens que més por han provocat
Cua en forma de llança, urpes esmolades, sang que és àcid, una boca normal i una altra de retràctil, són les seves característiques físiques, pensades i dissenyades amb l’únic propòsit d’aniquilar tot allò que se li posa per davant. Sense sentiments de culpa. Sense emocions de cap classe que no siguin el pur instint d’atacar i matar. Un malson fet realitat que de la mà dels dissenys de H.R. Giger i la càmera de Ridley Scott ens mostrava una forma de terror espacial omnipotent, angoixant i claustrofòbica.
Sí, aparentment Alien es mou millor, malgrat la seva mida, per ambients tancats, humits, com un depredador esperant en qualsevol racó, mimetitzant-ser amb l’entorn, el moment oportú per atacar la seva presa. Però aquesta ferocitat inusitada no ho és tot, de fet el xenomorf guarda moltes altres sorpreses, com per exemple un complex sistema reproductiu que converteix les seves preses en portadors parasitaris de nous individus.
Un col·lectiu mortífer
Tal com vam veure més endavant, a Aliens, El Regreso (James Cameron, 1986) un dels pocs comportaments “emocionals” dels Aliens és el seu sentit de comunitat. Qualsevol agressió és resposta amb una reacció de caràcter grupal igual o superior. És per això que aquesta sensació de comunitat es posa a la citada pel·lícula en contraposició a les febleses humanes consistents a discutir tota l’estona per qüestions materials i/o emocionals.
Els Aliens són, doncs, una mena de recreació d’una entitat biològica superior, gairebé perfecta. No es tracta només de ser armes vivents, es tracta de mostrar-los com a éssers que transcendeixen el merament animal, amb intel·ligència instintiva, capacitat de crear estratègies, però també capaços de sacrificar-se per un bé majoritari sense cap mena de dubte ni remordiment, tal com es veia Alien: Resurrección (Jean-Pierre Jeunet, 1997).
Sí, els Aliens han anat canviant, evolucionant, durant tota la saga de films. N’hem vist de més grans o de més petits, més àgils o menys, però sempre amb una capacitat d’adaptació al mitjà que només es va veure equiparat pels Predators (dels quals parlarem en una altra ocasió).
Després que els aliens tornessin al seu origen de la mà de Ridley Scott amb Prometheus (2012) i Covenant (2017) ara tenim nova entrega. Amb Romulus entrem en període d’entre guerres (entre la 1a i la 2a pel·lícula) per continuar esprement la taronja àcida. En tot cas esperem tornar a passar por. Molta por.
