L’esperada nova entrega de la mítica saga de terror i ciència-ficció, Alien: Romulus, ja és a les nostres pantalles, presentant-se com una espècie de pont entre les primeres pel·lícules de la saga, Alien (1977) i Aliens (1986), i els lliuraments més recents, Prometheus (2012) i Covenant (2017).
Les expectatives creades al voltant de la cinta dirigida per Fede Álvarez (The Girl in the Spider’s Web), abans de la seva estrena, giraven al voltant un retorn a l’atmosfera fosca i claustrofòbica de les primeres pel·lícules d’Alien, amb un enfocament més dirigit al terror psicològic i menys a l’acció desenfrenada. Així mateix, també s’esperava que la pel·lícula aportés elements nous i originals a la franquícia, explorant nous aspectes de l’univers Alien. Al final, el film, per una banda, ha satisfet molts fans que buscaven un retorn a les arrels de la franquícia, però, per l’altra, els que esperaven una història completament original i revolucionària s’han sentit una mica decebuts.
Continuisme vs. Innovació
Pel que fa als seus aspectes positius, Alien: Romulus ha retornat a l’estètica i l’atmosfera de les primeres pel·lícules d’Alien, amb un enfocament més centrat en el terror claustrofòbic i la supervivència. Això la diferencia especialment dels lliuraments posteriors, que van explorar universos més amplis i conceptes més complexos.
Tot i que la trama segueix l’estructura clàssica de la saga —un grup de persones a bord d’una nau espacial s’enfronta a una amenaça alienígena— aconsegueix mantenir la tensió i el suspens durant gran part del seu metratge, oferint moments d’emoció molt reeixits, que, juntament amb nombroses picades d’ullet i referències a les pel·lícules anteriors, afegeix un plus de nostàlgia i satisfacció per als fans.
Destacar també com a punts forts, el disseny i la representació del xenomorf, que recorda a les criatures més icòniques de la saga, però es troba a faltar l’evolució de l’organisme que es va veure en pel·lícules com Alien³ (1992) i Alien: Resurrection (1997). Això, sense oblidar la solvent interpretació de la jove actriu protagonista, Cailee Spaeny (Civil War), que funciona com a nexe d’unió entre la resta de personatges, generant dinamisme entre les escenes.
I pel que fa als aspectes negatius, tot i que Alien: Romulus és entretinguda i manté l’interès, no aporta grans novetats a la franquícia i se sent com una repetició de fórmules ja vistes, amb uns personatges secundaris massa estereotipats i poc desenvolupats. La cinta comença amb un ritme frenètic, però després decau en alguns moments, fet que trenca la tensió; i el desenllaç de la història és massa convencional i poc sorprenent.
En conclusió, Alien: Romulus aconsegueix estar al nivell de les dues primeres entregues de la saga, amb un exercici nostàlgic i innovador més que notable, però que abusa massa dels llocs comuns i clixés d’aquests tipus de produccions, en general, i de la franquícia, en concret, donant com a resultat una cinta força efectiva, però massa (auto)complaent.
Veredicte
Agradarà: als seguidors acèrrims de la saga, que busquen una dosi de terror espacial amb un xenomorf impressionant.
No agradara: els que esperen una història original i profunda.
Nota: 7
