James Cameron és un dels cineastes més taquillers de la història, tot i haver dirigit un nombre relativament petit de pel·lícules al llarg de les darreres dècades. Tot i això, no es pot discutir la seva carrera, ja que quan es tracta de dirigir èxits de taquilla que atreguin el públic i generin diners, el cineasta ha perfeccionat la seva tècnica fins a convertir-la en una ciència.
Ara que Avatar: The Way of Water ha arribat als cinemes, rebentant novament la taquilla mundial, fem un repàs de les nou pel·lícules del director que converteix en or tot allò que toca.
Piranha Part Two: The Spawning (1981)
La segona part de Piranha i primera pel·lícula dirigida per James Cameron, intenta superar l’original de la llegenda del cinema de sèrie B, Roger Corman, introduint variacions voladores del peix devorador d’homes. Això no va ajudar gens que la pel·lícula s’enlairés per sobre del mar d’aspirants a Jaws de finals dels 70 i principis dels 80. Tampoc va ajudar el fet que el novell Cameron, que va aconseguir la feina després de treballar a les ordres de Corman, tingués constants disputes amb el productor executiu Ovidio G. Assonitis i lluités per comunicar-se amb un equip format majoritàriament per italoparlants. De fet, hi ha algunes conjectures sobre quina part de la pel·lícula va ser realment dirigida per Cameron i quina part va ser obra del mateix Assonitis.
No és el començament més auspiciós d’una carrera com a director, però Piranha II té almenys un parell de coses a favor seu: les pròtesis van ajudar a preparar el terreny per a alguns dels efectes de les criatures d’Aliens (1986). Per no esmentar que la cinta va iniciar una llarga i fructífera col·laboració entre Cameron i l’actor Lance Henriksen.
The Terminator (1984)
Abans que Terminator esdevingués una franquícia i un nom familiar, només era una pel·lícula de ciència-ficció i acció senzilla i descarnada. La premissa d’un robot assassí enviat al passat per assassinar el salvador de la raça humana podria haver donat peu a una pel·lícula simplista. Però, en comptes d’això, Cameron va extreure tot el valor emocional del concepte. Fins i tot, quan Sarah Connor i Kyle Reese fugen de l’imparable Terminator, entaulen un romanç creïble. En última instància, però, els condueix a un desenllaç tràgic però edificant.
Terminator i la seva visió de Cameron de la ciutat de Los Angeles postapocalíptica continua sent, quasi 30 anys després de la seva estrena, impressionant tècnicament i un espectacle digne de contemplar. I el personatge interpretat per Arnold Schwarzenegger és un dels grans dolents del cinema modern.
Aliens (1986)
Aliens és una pel·lícula que conté la quantitat perfecta de desenvolupament de personatges, terror i acció en una història que podria haver estat fluixa a les mans d’un director menor. Aquesta seqüela narra el retorn del personatge de Sigourney Weaver, Ellen Ripley, a LV-426, el planeta on es va trobar per primera vegada amb el xenomorf a Alien (1979). Aquest món estèril és ara la llar d’una colònia de treballadors i les seves famílies, que bàsicament fa sonar la campana del sopar per als xenomorfs i la seva monstruosa Reina.
Si la primera pel·lícula és una de les millors pel·lícules de terror claustrofòbic de tots els temps, Aliens aconsegueix fer un gir cap a una ciència-ficció més orientada a l’acció. Encara que d’acord amb les arrels de la franquícia, la cinta continua desplegant un enfocament de “menys és més” per mostrar les mortíferes batalles entre els voraços xenomorfs i l’esquadró d’elit dels Marines Colonials de Weyland-Yutani. La decisió de Cameron de mantenir Ripley i la jove protegida Newt com a nucli emocional de la pel·lícula fa que les creixents amenaces que els envolten siguin encara més propícies per posar-nos a la punta dels nostres seients. Això, unit a l’èpica partitura de James Horner, és la raó per la qual Aliens no és només una gran pel·lícula de Cameron, sinó una de les millors pel·lícules de la història.
The Abyss (1989)
La dicotomia entre la fascinació i la por de l’ésser humà per l’oceà constitueix la base d’The Abyss, la pel·lícula de ciència-ficció de Cameron que conté una gran premissa amb una execució una mica fallida. Al film, un submarí nord-americà s’enfonsa després de col·lidir amb un objecte no identificat. Amb els soviètics apropant-se ràpidament i un huracà a punt d’arruïnar els esforços de rescat de la Marina, un petit equip de SEAL és enviat per ajudar un grup de científics a recuperar el submarí desaparegut.
El millor de The Abyss és que crea personatges tridimensionals a partir dels matons submarins, i sentim alguna cosa per cadascun, especialment pel Bud d’Ed Harris i la Lindsey de Mary Elizabeth Mastrantonio. L’espectador sent el turment psicològic d’estar atrapat en un espai reduït amb infinits litres d’aigua envoltant-lo per tot arreu. També experimenten la meravella del descobriment quan els personatges es troben amb una inesperada presència alienígena al fons de l’oceà. Com passa amb moltes pel·lícules de Cameron, la música fa una gran feina per atraure l’espectador i crear ambient. A més, és la primera vegada que es fa servir el CGI per crear un personatge fotorealista. El tentacle del pseudòpode va donar lloc a la creació del malvat de metall líquid de Terminator 2.
Potser es pot acusar a The Abyss de ser una cinta llarga i de vegades pesada, fins i tot abans de la versió final del director, però continua sent una pel·lícula de gènere de qualitat amb més coses a fer que una pel·lícula normal sobre visitants alienígenes i aquells als quals visiten.
Terminator 2: Judgment Day (1991)
Terminator 2: Judgment Day, és el millor exemple d’una seqüela que supera la seva predecessora. Basant-se en l’innovador treball de CGI utilitzat a The Abyss, Cameron i el seu equip van ser capaços de donar vida a un dolent que canvia de forma, fet de pur metall líquid: l’implacable T-1000 de Robert Patrick.
Més que cap altra pel·lícula de Cameron anterior o posterior, Terminator 2 aconsegueix combinar increïbles escenes d’acció amb un commovedor drama emocional. La història de la primera pel·lícula existeix com un bucle tancat, en què el futur afecta el passat. El film trenca aquest bucle i ens recorda que el futur és només el que nosaltres en fem. Humanitza el personatge de Schwarzenegger, explorant si una màquina programada per matar pot esdevenir alguna cosa més. Ni tan sols es poden culpar les nombroses seqüeles posteriors per no estar a l’altura d’aquesta gran seqüela. Insuperable.
True Lies (1994)
A True Lies, Cameron abandona la narrativa ‘high concept’ de Terminator i Aliens a favor d’una pel·lícula d’acció més clàssica de Hollywood. Potser no té el toc personal d’altres treballs de Cameron, però sens dubte aconsegueix el que es proposa. Schwarzenegger està en el millor moment, i la cinta també guanya punts pel gran protagonisme del personatge de Jamie Lee Curtis. És també la pel·lícula més divertida de Cameron, encara que la subtrama del conflicte matrimonial no resisteixi del tot el pas del temps.
Mirant enrere, True Lies sembla el final d’una era per a la carrera de Schwarzenegger al cinema d’acció i pel cinema d’acció de Hollywood en general.
Titanic (1997)
Titanic és la prova definitiva que mai no s’ha de dubtar de James Cameron. Allò que molts temien que es convertís en una bogeria caríssima es va convertir en un monstre de la taquilla que va empatar amb Ben-Hur com la pel·lícula que més premis de l’Acadèmia havia guanyat. Cameron no exagerava durant el seu discurs dels Oscars. Realment, era el rei del món.
El film demostra l’habilitat de Cameron per combinar l’èpica amb el drama humà. La pel·lícula enganxa al públic des del principi gràcies a la seva amorosa recreació del tristament cèlebre transatlàntic i al romanç a l’estil Romeu i Julieta entre el Jack de Leonardo DiCaprio i la Rose de Kate Winslet. Després arriba l’esquinçador tercer acte, en què veiem com el magnífic navili s’enfonsa i es desencadena la desesperada lluita per la supervivència.
És impossible veure Titanic sense sentir-se emocionalment esgotat. No obstant això, no va impedir que els espectadors tornessin al cinema una vegada i una altra.
Avatar (2009)
En un món de contínues pel·lícules de Marvel i spin-off d’Star Wars, Avatar continua sent la pel·lícula més taquillera de la història. És clar que James Cameron sap com omplir les butaques sense necessitat d’una franquícia preexistent.
No és difícil entendre per què Avatar va calar tan profund en els espectadors el 2009. La pel·lícula presentava el bell món alienígena de Pandora, un lloc on totes les criatures coexisteixen en gran harmonia ecològica. També és un món amenaçat per la insaciable fam de recursos de la humanitat. Veure Avatar és com fer una visita guiada pel safari visualment més impressionant de l’univers.
Per desgràcia, la cinta se’n ressent força del seu elenc de personatges, la majoria anodins i oblidables, i d’una història bàsica i simplista. Però, per senzilla que sigui, Avatar és una pel·lícula visualment impressionant que continua sent l’únic argument convincent per tenir un televisor 3D.
Avatar: The Way of Water (2022)
Avatar: The Way of Water és la primera d’una llarga sèrie de seqüeles del gran èxit de James Cameron de 2009. Aquesta seqüela obre el món de Pandora d’una manera molt literal, quan Jake Sully i la seva família coneixen una tribu de Na’vi que viu a l’aigua i renoven la seva lluita contra un exèrcit humà cobejós i assedegat de sang.
El sentit de l’aigua no soluciona necessàriament cap dels problemes inherents a l’original. Continua sent una superproducció molt directa marcada per un repartiment d’herois i dolents poc desenvolupats. A més, dura una hora més del que realment exigeix la trama.
Però, fins i tot més que la primera pel·lícula, Avatar: The Way of Water es nodreix de la força del seu món i de les impressionants criatures i entorns que evoca. Es tracta d’una de les pel·lícules més cares mai rodades, i cada cèntim d’aquest pressupost enorme queda palès a la pantalla. El sentit de l’aigua és un festí visual sumptuós que té prou cor per compensar les seves mancances narratives. Ah, per cert… Ha estat el film més taquiller del 2022 a l’estat espanyol.
