Ridley Scott és un director anglès de 86 anys. Aquest realitzador és, sense cap mena de dubte, un dels millors cineastes de finals del segle XX. Però si després de les teves tres primeres pel·lícules ja t’has convertit en una divinitat del cel·luloide i, de fet, has parit dos dels millors films de la història audiovisual, és molt complicat que puguis destacar, reivindicar-te i sorprendre els teus milions de fans arreu del globus. Parlar de Ridley Scott és fer-ho, com a mínim, sota quatre paradigmes de gènere narratiu: Ciència-Ficció, Històric, Thriller i Costumista. L’any passat va sorprendre tothom amb la seva versió de Napoleó. Aquest 2024 torna a ser protagonista gràcies a Gladiator II.
Ridley Scott: un avançat als seus temps
Per començar la seva dilatada carrera, sobretot si la comparem amb el seu coetani i també deífic Stanley Kubrick, el gran dels Scott directors ens adapta el 1977 la novel·la de Joseph Conrad Los duelistas. Quina millor estrena que un espasa a espasa entre dos dels menys reconeguts actors, ensems que mimètics, de finals del passat segle: Harvey Keitel i Keith Carradine. Emperò, qui podia pensar que les seves dues següents pel·lícules esdevindrien els dos grans i irrefutables clàssics de la ciència-ficció en color de tots els temps.
Com a col·leccionista de tot el relacionat tant amb Alien com amb Blade Runner, necessitaria tot un volum en paper per poder palesar negre sobre blanc tot el que m’ha influït. Sobretot com a creatiu. Tant un film com l’altre. Encara que evidentment Alien (1979) també és una història de terror, principalment, en canvi, és un guió totalment original. Molt s’ha escrit sobre aquesta primera part de la millor saga de la història del cinema, a anys llum —com totes— de Star Wars, i jo no m’hi penso recrear, però cal remarcar, novament, que Alien és HR Gigger, i que sense el millor dissenyador de la foscúria del segon mil·lenni estaríem parlant d’una altra pel·lícula i, lògicament, d’una altra saga.
En canvi, amb Blade Runner (1982), passa tot el contrari: tot i que és la primera adaptació coneguda d’un text del Gran Senyor dels Cargols i les Femelles, Philip K. Dick, la versió visual de ¿Sueñan los androides con ovejaseléctricas? també es converteix en un film de culte, de la qual s’han trigat gairebé 30 anys per trobar algú amb suficient pebrotera i talent per crear-ne una seqüela.
Els inicis fulgurants
Dit això i abans d’endinsar-nos en la resta de les seves propostes audiovisuals, totes lluny, molt lluny, de la seva segona i tercera signatura càmera en mà, si alguna cosa sap portar a terme a la pantalla amb un art plusquamperfet, superb i immillorable el grandíssim Ridley Scott és el domini dels clarobscurs i el joc al seu antull de les ombres. Perquè Alien es pot resumir en «Claustrofòbia i bava radioactiva» i Blade Runner en «Pluja a dojo i voladisses amb espurnes de metall».
Abans enraonàvem sobre les seves quatre vessants pel que fa a gènere narratiu es refereix. Si continuem amb la de Ciència-Ficció (inclou Fantasia), hem de citar Legend (1985, crossover) i endinsar-nos un xic en El Marciano (2015) i, òbviament, Prometheus (2012, Alien 0) i Alien: Covenant (2017, Alien 0+1).
Després de les excel·lents continuacions de la saga del monstre per antonomàsia del cinema (Alien: El regreso i Alien: Resurrección) i la mediocre Alien 3, per fi es va donar la casuística interplanetària perquè Sir Ridley Scott entomés les regnes de la seva inestable vida cinematogràfica. Anys més tard ens va obsequiar amb la veritat, tota la veritat i només la veritat sobre qui carai era el senyor Space Jockey. I no tan sols ens ho deixa diàfan a la primera escena de Prometheus, sinó que hi torna, s’hi recrea, i ens la torna a fotre en tot el nostre intel·lecte rovellat per l’estim dels androides i altres éssers duals amb Covenant. I la cosa continua…
A Roma i més enllà!
Sap greu deixar d’analitzar amb deteniment les obres mestres de la ciència-ficció del gran dels Scott, però ha dirigit altres pel·lícules en altres gèneres i, algunes, cal que les retratem també. Seguim doncs amb l’Històric. De la mateixa manera que aquest director va decidir que era el millor pel que fa a les naus i cotxes voladors, resulta que el 2000 va deixar clar que volia crear el millor llargmetratge de romans de tots els temps.
Gladiator no només catapulta cap al més alt (i molt probablement ja no baixarà, encara que hagi interpretat millors papers) el sempre qüestionat Russell Crowe, sinó que converteix el pseudogènere bèl·lic tot fonamentant escola per a altres creadors audiovisuals que recolliran la seva llavor i l’esbargiran per tot arreu on passin. Però no content amb això, intenta dur a terme la mateixa heroïcitat amb una de conqueridors (1492: La Conquista del Paraíso, 1992 —llàstima de la pèssima documentació dels fets reals), una de templaris (El Reino de los Cielos, 2005), una nova versió de Robin Hood (l’equivalent respecte a controvèrsia a El Rey Arturo, 2010) i una de mites bíblics (Exodus, 2014).
Història i guerra
Tot confiant que no ho torni a provar, tret que li doni per dirigir Almògavers: 1303, la Conquesta de la Mediterrània, el magnànim Ridley Scott també ha conreat el thriller tant amb ombres com amb clarividències. La sombra del testigo (1987), Black Rain (1989), Tormenta blanca (1996), La teniente O’Neil (1997) i Black Hawk derribado (2001) les hauria hagut de cedir al seu malaurat germà petit Tony, atès que el menut dels Scott sí que tenia un segell molt marcat i fructífer com a director de thrillers de sèrie B. Però compte perquè tenim autèntiques obres d’art entre el material policíac, intrigant i de suspens de Mr. Ridley.
Servidor també és un fanàtic i col·leccionista en tot allò relacionat amb l’assassí en sèrie per excel·lència, Hannibal Lecter, com ja vaig deixar palesat en un article anterior. Així doncs, encara que Hannibal (2001) sigui la pitjor d’aquesta saga (la preqüela ni la tinc en compte) és producte Scott sènior, així que alguna cosa bona deu tenir. D’entrada, si Jodie Foster ja anava justeta com a Clarice Starling, Julianne Moore ja no en diguem re. La primera és un tros d’actriu fent de tocada del bolet, però la segona deu tenir alguna gràcia escènica que encara no la hi he trobada… Enfrontar-se a escenes tan dures i tan poc digeribles com el tercer lliurament novel·lat de Thomas Harris no era gens fàcil d’entomar, però Scott, el Gran, ho enllesteix versemblant i amb la frontissa de l’escatològic ben apamat.
Altres títols en clau de thriller dirigits per aquest director britànic amb matrícula són American Gangster (2007; què esperar del duet Washington-etern Crowe), Red de Mentiras (2008) y El Consejero (2013).
A banda ens quedava la seva minsa, estalviable i patètica vessant com a contador de drames més o menys costumistes. Los impostores (2003) i Un buen año (2006; caram, que Russell Crowe no serveix per a tot, que no és Robert De Niro ni Al Pacino, redeu…) també les hauria pogudes cedir als seus ajudants de direcció més propers… Però Thelma y Louise (1991) és tota una altra història. Perquè Ridley Scott va tenir l’audàcia, la valentia i el coratge de tirar endavant el molt probablement primer film feminista de la història, esgarrifa que fa tant plorar com riure.
