Cada nou film de Jonás Trueba suposa una evolució en la seva manera de concebre el cinema i les relacions humanes. Volveréis, el seu nou film, tanca una possible trilogia de la parella iniciada amb La virgen de Agosto i Tenéis que venir a verla. A semblança del cicle d’Antoine Doinel de Truffaut, el director ha comptat als tres films amb la mateixa parella d’actors, Itsaso Arana i Vito Saiz, que són també coguionistes del film. Arana, cal recordar-ho, és la directora de Las chicas están bien, un dels debuts més estimulants de l’any passat.
Gràcies a aquests films i documentals com Quién lo impide, Jonás Trueba ha passat de ser l’enfant terrible (i una mica més intel·lectual) de la nissaga dels Trueba a esdevenir un dels directors més prometedors del recent cinema espanyol. Des de fa uns anys treballa als marges de les grans productores i lliura pel·lícules de traspuen sinceritat, ganes d’explicar històries interessants i, per sobre de tot, un gran amor al cinema. A Volveréis, el seu nou film, reincideix en una història d’amor per explicar-nos, seguint els preceptes del filòsof Stanley Cavell, que el cinema pot fer-nos millors.
Celebrant una separació de cine
Volveréis, cinta estrenada amb gran èxit i premi al Festival de Cinema de Cannes d’enguany, explica la història d’Ale i Álex que, després de 15 anys de relació, decideixen separar-se i muntar una gran festa per celebrar-ho. Una idea boja idea del pare d’Ale que interpreta un divertit Fernando Trueba. Al llarg del film veurem el procés d’organització de l’esdeveniment així com els primers símptomes del dol de la separació, tant en els protagonistes com en els membres de la seva família i amics. Paral·lelament, assistim a les sessions de muntatge d’un film en què els dos estan treballant.
Amb un argument tan senzill com la mateixa vida, Trueba realitza la dissecció del final d’una parella i, en paral·lel posa en marxa tot el dispositiu de muntatge i acabament de la seva pel·lícula i de la que s’està rodant al film. D’aquesta manera el director estableix una posada en abisme que li permet tant deconstruir la relació amorosa com el procés de realització del mateix film. La idea de fons és que de la cristal·lització de la pel·lícula suposa la desintegració d’Ale i Alex com a parella, que passen a formar part del glamur de les imatges cinematogràfiques. Aquestes idees de metarelat apareixen al llarg del film qüestionant a l’espectador. D’aquesta manera veurem com la protagonista juga amb els tempos dels plans, amb la banda sonora del film o els salts d’eix. Elements cinematogràfics que posaran en escena el desamor, el trencament.
Com ja hem dit abans, les cites cinematogràfiques als films de Jonás Trueba són sempre indispensables. En aquest cas hi ha al·lusions directes a la relació amorosa entre Ingmar Bergman i Liv Ullman (inclosa la picada d’ull ja en el mateix cartell del film), el cinema de Woody Allen o Truffaut (el cinema dins del cinema de La noche americana hi planeja també). També hi ha converses cinèfiles sobre el citat text de Cavill, el caspós masclisme de Bolero i la seva explotació del cos de Bo Derek o les lectures de cartes del Tarot Bergman per prendre decisions a la vida. Tota una sèrie de recursos cinèfils que enriqueixen la lectura del film.
Veredicte
El Millor: l’escena de debat del muntatge del film que acaba convertint-se en el debat sobre la separació de la parella.
El pitjor: Que les nombroses cites cinematogràfiques, musicals i literàries puguin distreure de l’argument central.
Nota: 8
