today-is-a-good-day

‘Madre’: Una altra ‘Lolita’, si us plau

- Advertisement -

És molt difícil explicar ‘Madre’ sense espòilers. Si alguna cosa sobta de Sorogoyen, és el canvi de ritme que suposa ‘Madre’, tant des de El Reino com des del mateix curt germinal de la pel·lícula. El 2017, Madre arribava als Òscars, però només els seus primers 15 minuts. Ha calgut esperar dos anys per saber com acabava la història. Però la pel·lícula ens duu molt lluny d’aquell origen tens, és un drama calmat i intricat que transcorre en un xiringuito de platja,  amb una dona trencada i un menor que intenta apropar-s’hi.

- Advertisement -

Sorogoyen té entre mans una relació semblant a la del relat de Nabokov, un noi amb complex d’èdip que entra en una relació en què ell confon la línia entre eros i àgape, en què ella confon amor i necessitat. Mai està clar quina mena de relació busquen, mai estan clares les intencions d’Elena, perduda a l’equador de la seva vida. Ens trobem davant d’un guió molt obert, dins una pel·lícula realista, no hi ha justificació per les accions d’Elena, i per això és una pel·lícula que es brinda a l’anàlisi.

- Advertisement -

Així com els secundaris coneixen a Elena com a “la boja de la platja” arran de la desgràcia que la persegueix, nosaltres com a espectadors només podem fer el mateix, relacionar-la amb l’única informació clara que en tenim, aquests mateixos fets horrorosos que no aconsegueix deixar endarrere. Aquest efecte és el mateix si no calcat de Azul, de Krzysztof Kieślowski.

L’estètica és encara més realista, amb una llum natural virtuosament executada i una fixació pels espais oberts i les òptiques angulars que sumades amb algunes ambientacions llòbregues, jugant amb els dies foscos i humits, transmeten la pena de l’estat psicològic de l’Elena.

Rodrigo Sorogoyen dirigeix a Marta Nieto a ‘Madre’.

‘Madre’ desperta pensaments circulars tan intensos com els de la seva protagonista, i convida l’espectador a omplir els buits de sentit. Allarga el xiclet del curtmetratge convertint aquell en la clau d’un relat desorientador. La pel·lícula respecte al curt, canvia la primera escena: abans una panoràmica de la platja suggereix un punt de vista. Ara un pla fix de la mateixa platja on succeeix l’acció. El sobre anàlisi duu a pensar en el pla fix com a paisatge imaginat, com a elocubració de la protagonista del fet que la trucada que li va canviar la vida es va fer des d’un punt concret i localitzable, però que no és així. El dol a les desparicions és molt més complex, és fins i tot negat. El procés d’Elena és un de difícil i fonamentat en fantasies. Els espectadors trobaran les seves pròpies teories.

El Veredicte

El Millor: el realisme de la posada en escena. La curiosa però senzilla història que reformula ‘Lolita’ i ‘Azul’.

El pitjor: Cal avisar que és en francès i això ens pot allunyar de l’acció (però és part del realisme de la pel·lícula). També trontolla el personatge insubstancial d’Àlex Brendemühl, que s’entén que hi és per fins narratius.

La nota: 7,3

- Advertisement -
Zep Armentano
En Zep Armentano és jugador de quidditch retirat i mil·lenial acomplexat. S’alimenta de cinema i anime, passa llargues hores a Twitter. Llicenciat en Comunicació Audiovisual, Armentano és operador de càmera, periodista i editor de vídeo. Col·labora amb diverses publicacions, entre les quals 'El Cinèfil'.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents