Sense cap dubte, The Bear és una de les millors sèries que es poden veure actualment. Ho vaig dir amb la primera, amb la segona i ara també amb la tercera temporada. La ficció creada per Christopher Storrer és provocativa, contradictòria, estrident, incòmode i molt violenta. Sí, violenta. I no per això deixa de ser, també, intimista, sensible i humana.
El repartiment, impecable del primer al darrer; els guions, sarcàstics, crus i profundament dramàtics; el muntatge, a voltes frenètic i caòtic i d’altres intimista i orgànic, però sempre encertat; la música, que més enllà de la qualitat del setlist, s’empasta com un element narratiu que il·lustra i fa avançar; la direcció, acurada.
El caòtic viatge cap a un mateix
Les dues primeres temporades atraparen al públic per l’hiperrealisme de les interpretacions i l’enfocament de la trama. Una primera temporada frenètica centrada en Carmy donà pas a una segona més coral, amb una trama definida pel compte enrere fins a l’obertura del restaurant. Això feia una sensació de narració lineal, amb un objectiu final a aconseguir i un trajecte farcit de proves.
Aquesta linealitat es perd en aquesta tercera temporada. Sí que es plantegen horitzons futurs, situacions que s’han de resoldre, personatges en conflicte, etc. Però des del primer episodi, oníric i expressionista, se’ns planteja un nou format de sèrie. Una mirada introspectiva que es repetirà al llarg dels capítols cap als diferents personatges principals.
Així, la trama es desdibuixa davant el retrat de la ment esmicolada de Carmy. O davant de l’autoexigència i la recerca d’èxit i reconeixement de Syd. El silenciós dol de Marcus, la troballa d’un propòsit de Tina o els esforços de Ritchie per aixecar-se amb cada derrota.
Retalls de vida i ments atrofiades
La salut mental, tema central de la sèrie des de la primera temporada, pren en aquesta un rol prominent, no només veient-se a través de les accions dels personatges, sinó entrant directament a l’enfilall caòtic de la seva ment. A vegades en forma de flashbacks, com és el cas de l’episodi 6 (dirigit per l’actriu Ayo Edibiri, que dona vida a Syd), on veiem el passat de Tina. D’altres, en forma de paisatge oníric, com és el cas del primer episodi que ja hem comentat. O d’altres, com en el cas del capítol vuitè, amb un diàleg entre els dos personatges interpretats per Abby Elliot i Jamie Lee Curtis.
Un capítol, tot sigui dit, que ens deixa unes de les millors interpretacions dels darrers anys. La naturalitat que es desprèn només es pot aconseguir o bé amb milions d’hores d’assaig o bé amb un mestratge insòlit, fruit d’una quantitat ingent de talent barrejada amb un coneixement profund de l’ofici. Impecables i magistrals les dues.
Per més que hi hagi una mínima línia de trama el conjunt de la sèrie es concep com un collage de retalls de vida. Petites píndoles de quotidianitat, on els contrastos, els èxits i les decepcions es trenen i desfan. Una quotidianitat on no existeix un sol color, o un sol gust, sinó que és en les barreges més inesperades d’on neix la veritat. Una veritat que alhora es transforma en Art.
La consolidació del fenomen
Després d’arrasar a les dues darreres edicions dels Emmy, queda clar que l’èxit de The Bear no és fortuït. Jeremy Allen White, que ja era bon actor i guapo a Shameless (una de les millors comèdies dramàtiques del segle XXI, a parer meu), es consolida aquí com un dels grans actors de la seva generació. No, no és simple intensitat en la mirada. Al darrere hi ha tota una construcció de personatge meticulosa.
Per altra banda, Ayo Edibiri no és només impecable al seu personatge, sinó que amb la direcció del capítol sisè es revela com un tros d’artista a qui admirar. També s’ha de dir que, en comparació a la temporada anterior i tot i tenir moments estel·lars, Ebon Moss-Bachrach està una mica més difuminat. Això no vol dir malament, vol dir que no es llueix tant.
Les col·laboracions estel·lars, que també són senya d’identitat de la sèrie, destaquen per la importància que tenen els personatges que interpreten i l’esforç interpretatiu de tots ells. John Bernhall es menja la pantalla quan surt, igual que Olivia Collman, Will Poulder, Joel McHale o Gilian Jacobs. De Jamie Lee Curtis només podem dir que és una bèstia interpretativa que tot el que toca ho torna or. Increïble el que fa aquesta dona. Increïble. En aquesta temporada, a més, s’hi afegeixen Josh Harnett i John Cena.
Així i tot, tot té un però.
Però, és tot tan perfecte? Doncs no. Sí, la sèrie és impecable en molts aspectes. És arriscada en forma i fons i tots els que hi participen s’hi deixen la pell i això es nota. És, com he dit al principi, una de les millors sèries que es fan actualment. Però al mateix temps el joc que fa entre comèdia i drama no se sosté.
Els germans Fak serveixen d’alleujament còmic (a mi no em fan ni p*** gràcia, però està clar que estan allà per això), i el cameo de John Cena n’és una mostra clara. El ritme accelerat i la durada breu dels capítols (entre 30 i 40 minuts) també ens indiquen la naturalesa còmica del format, però el contingut i tractament dels temes són el contrari. Aquest joc, mig figa mig raïm, acaba llastrant el conjunt.
A més, si bé seria injust parlar d’una sèrie estètica sense fons, és cert que la dimensió social i el discurs que pretén transmetre la sèrie no acaben d’estar del tot clars. Només cal sumar dos més dos per veure que el neoliberalisme és l’enemic ocult de la sèrie: defineix la concepció d’èxit i professionalitat que emmalalteix Carmy, el desplaçament social que pateix Tina, el vestit de fracassat que porta Ritchie… i encara així mai es nomena. No només això, sinó que mantres com el “cada segon conta” es presenten com una fórmula màgica per solucionar les vides dels personatges. Sense èxit, clar.
Tots els senyals indiquen al mateix punt i, tot i això, la sèrie no proposa alternativa, ni critica directament. Una mica com la concepció agre d’èxit que Damien Chazelle critica a Whiplash i La La Land, i d’igual manera sense aportar una solució. En aquest sentit, es troba a faltar una mica més de valentia.
En conclusió
La sèrie és boníssima i el repartiment i equip tècnic són excel·lents. Però la falta de definició de gènere i de valentia en el discurs social pesen una mica més. La decisió arriscada de posar una mica de calma per fer una mirada introspectiva és encertada, però genera uns contrastos abruptes entre episodis que poden treure a fora a més d’un espectador. La falta de concreció i resolució de trames, producte de la falta de linealitat narrativa, també tenen un resultat desigual.
Veredicte
Agradarà: Als que ja eren fans de la sèrie i als que cerquin productes d’alta qualitat. Això no és fast food, és alta cuina (perdoneu l’analogia barata).
No agradarà: A persones que només cerquin acció o trames mastegades.
Enganxòmetre: 9
Nota: 9
