Em vaig proposar que l’article del mes març de 2017 sobre bandes sonores seria per la guanyadora de l’Oscar, per tal de contextualitzar amb el que es podria considerar la fi de l’any cinematogràfic. I com a gran amant del jazz i dels musicals de Hollywood dels anys 60, no puc estar més content que sigui La La Land, partitura de la qual em confesso enamorat, la banda sonora de la qual he de parlar. Justin Hurwitz, el jove compositor de capçalera del creador de Whiplash (2014) i La La Land (2016), va guanyar dues estatuetes, una a millor banda sonora i l’altra a millor cançó, a part també dels dos Globus d’Or de les mateixes categories. I no és per menys.
Gairebé tots haureu vist ja el film. Ha arrasat a taquilla, i molta gent fins i tot ha repetit visionat als cinemes (m’incloc entre ells). Per tant, mesos després de l’estrena, no pretenc fer un anàlisi de les cançons originals ni comentar els referents musicals i cinèfils del film (que n’hi ha, i molts), sinó parlar-vos de la manera com s’ha usat aquesta banda sonora per construir un musical que beu i viu de la seva pròpia música d’una forma més que intel·ligent, i que és el que dota La La Land d’una màgia molt peculiar.
Amor i ambició: els leitmotivs
La La Land és un musical, i per tant ha de tenir música que es recordi i acabi sent totalment reconeixible. Justin Hurwitz ho aconsegueix d’una manera sobrada amb les cançons de la pel·lícula, però les peces més importants de la partitura són els 2 leitmotivs instrumentals que usa una vegada i una altra al llarg del film amb gran intel·ligència argumental, molts cops sense que ens n’adonem (i d’això és del que vull parlar). No en va, Hurwitz és guionista a part de compositor: sap com jugar amb l’harmonia i el significat de les melodies per donar-lis entitat argumental.
De base, La La Land tracta de dos temes tan humans com importants: l’amor i l’ambició pels somnis. I hi ha un leitmotiv per a cadascun. El de l’amor, conegut com a Mia and Sebastian, és el que Sebastian toca al piano en primer pla nombrosos cops, i és la peça central durant la famosa seqüència del planetari. És un waltz: elegant, lent, romàntic. A continuació podem sentir-lo al tall Late for the Date, d’un minut i mig de durada.
I menys conegut, però tant o més important que l’anterior és el leitmotiv de l’ambició. Sense nom pròpiament dit (per tant em referiré a ell com ambition), passa més desaparcebut, però de ben segur que els que haureu vist el film l’identificareu de seguida en aquest fragment de mig minut dins de la cançó Someone in the Crowd. Aquí canviem el lirisme del waltz i el seu compàs 3/4 per un 4/4 àgil i enèrgic, en què s’usen tresets per trencar el ritme i donar-li força:
La importància d’aquestes dues melodies és cabdal, ja que almenys un dels dos leitmofivs està inclòs en totes les cançons cantades de la pel·lícula. Fins i tot les cançons, entre sí, segueixen patrons harmònics (i argumentals) idèntics, la qual cosa ajuda a què la banda sonora se’ns fiqui al cervell a la primera i ja no en surti.
Les cançons (I): “City of Stars”
El film conté 5 cançons canòniques (Another Day of Sun, Someone in the Crowd, Lovely Night, City of Stars, i The Fools Who Dream), i una cançó satèl·lit (Start a Fire), que està deliberadament desubicada dins de l’univers musical de la pel·lícula (si heu vist el film sabreu per què).
Començaré per la guanyadora de l’Oscar a millor cançó, i que ha esdevingut per mèrits propis tema principal del film, City of Stars:
I si us digués que aquesta cançó conté els dos leitmotivs del film, i que hi ha raó per a què sigui així?
- Si escolteu la tornada de la cançó posant el vídeo al minut 1:20, podreu identificar el tema ambition en la tornada que canten Emma Stone i Ryan Gosling a dúo, només que més líric.
- Però també “hi ha” el tema Mia and Sebastian, no tan evident ja que no copia la melodia sinó l’harmonia i l’evolució de les notes: el començament de la cançó, “City of Stars, are you shining just for me?” és una calca tonal, molt més lenta, dels primers 20 segons de Mia and Sebastian (Late for the Date).
La raó per la qual hi hagi els dos leitmotivs és totalment de guió. És el tema d’ells dos, de la seva relació… i la seva relació és tan d’amor com de compartir les ambicions de cadascú. Primer ell canta amor a ella, i després ella a ell, per a la tornada ajuntar-se (canten junts) i comparteixen les ambicions.
Els que tingueu el final de La La Land al cap, penseu en la peça Epilogue del CD: per què quan s’acaba sona City of Stars en piano instrumental, sense la tornada (ambition), i per què encaixa tan bé amb l’inici de Mia and Sebastian?
Les cançons (II): “Another Day of Sun”
El tema inicial, Another Day of Sun, és sense dubte una de les peces estelars de La La Land, tant per la seva coreografia com pel seu enèrgic jazz amb reminiscències de samba:
La cançó sona durant un embús matiner camí de la rutina, però el muntatge coreogràfic i musical és irònic i oníric al mateix temps, parlant del que realment volem, de perseguir els nostres somnis… i ambicions. I el tros instrumental de la cançó encaixa harmònicament amb ambition. Fins i tot Justin Hurwitz ens dóna 2 pistes:
- Al minut 1:32, la bateria és exactament la mateixa que la usada a Someone in the Crowd (com heu sentit en el vídeo on he presentat ambition).
- I a més, a partir del 2:37, el timpani de l’orquestra marca els temps en què ambition hauria de sonar… com segons després succeeix, molt subtil per sota, com a coda.
Les cançons (i III): “The Fools Who Dream”, “Someone in the Crowd”
Us preguntareu per què vull parlar d’aquestes dues cançons alhora. Si escoltem en aquest clip oficial d’un minut el tema del càsting, The Fools Who Dreams veurem que la cançó és un waltz:
Com el leitmotiv d’amor, Mia and Sebastian, oi? Torneu a sentir Late for the Date a partir del segon 20, i podreu observar com ambdues peces segueixen els mateixos tons i notes. Però encara hi ha més. Sentim la broadwayana tornada de Someone in the Crowd en aquest de vídeo de 30 segons del making of de l’escena de la piscina:
Si ara intenteu entonar aquesta tornada, més lentament, alhora que Emma Stone canta The Fools Who Dream… veureu com encaixa melòdicament com un guant!
Pensant en el moment, la Mia està en un càsting que la pot dur a l’estrellat del cinema… empesa per en Sebastian. Al mateix moment que està perseguint la seva ambició de ser actriu, està buscant ser aquell algú entre la multitud, i flirteja amb el jurat del casting: els ha de conquerir, els ha d’enamorar. Per tant, Hurwitz torna a jugar amb l’harmonia de les seves composicions per dotar d’entitat argumental la cançó.
La música està a la pel·lícula
Hem parlat de com Justin Hurwitz juga amb el nostre cervell contínuament a través de la seva música, però hi ha un altre factor clau en l’univers sonor que Hurwitz i Chazelle han aportat a La La Land. Normalment, la banda sonora va succeïnt-se amb l’argument, però és aliena als personatges. Només l’espectador l’està sentint. En termes tècnics, es diu que és música extradigètica.
Però aquí no és el cas. A La La Land la música és intradigètica en moltes ocacions, forma part de l’argument, els personatges la senten, la viuen, i la toquen. Vegem-ne uns exemples:
- La Mia entona sortint de la dutxa la banda sonora que està sonant a l’inici del film (peça Bathroom Mirror del cd del score).
- En Sebastian toca diverses vegades el tema d’amor del film.
- Tots dos canten City of Stars a dúo i al piano.
- Durant un sopar escolten d’un vinil un arranjament de City of Stars (peça Boise del cd del score).
- En Sebastian interpreta el tema ambition en una festa poc després d’aquell sopar (peça Engagement Party del cd); i sabent que és ambition, si heu vist el film ja sabeu per què toca allò.
A la seqüència resum del mig del film on succeeixen cites entre la Mia i en Sebastian, acabem veiem que la peça l’està ballant la Mia en un local mentre en Sebastian la toca amb un conjunt (peça Summer Montage / Madeline, arranjament lliure de la cançó “homenatge” a Singing in the Rain, Lovely Night):
Màgia
Per tot això, La La Land és màgica. Argumentalment simple, nostàlgica i jazzística fins a dir prou, i hereva dels grans clàssics dels 60, potser no és la millor pel·lícula del 2016, però gràcies a aquest únic univers visual i sonor a mans de Damien Chazelle i Justin Hurwitz, crec que aquesta és una pel·lícula que perdurarà a la memòria, com els grans clàssics.
