Pocs personatges a la història del cinema poden presumir de lluir un nom tan sinecdòquic com Terminator. El nom és la pel·lícula i també la figura representada per Arnold Schwarzenegger, però més enllà d’això és també un perfil psicològic (si en podem dir així tractant-se d’una màquina) complet. El nom ja evoca directament les característiques, missió i elements configuratius que el defineixen: fredor, automatisme, manca de pietat i imparabilitat. D’aquesta manera, doncs, Terminator es constitueix, quasi des de la sola evocació del seu nom, com a paradigma icònic de la destrucció.
I és que, essencialment a la primera part, James Cameron crea un monstre dels que fan por de veritat, ja no només per la seva quasi invulnerabilitat sinó perquè és la personificació d’un destí inevitable. Amb un Terminator no s’hi pot parlar, no s’hi pot enraonar o negociar. És senzillament el portaveu d’una missió, com si fos un míssil teledirigit que arrasa amb tot el que impedeixi assolir el seu objectiu últim. Certament, els trets corporals marmoris de l’Arnold, la seva inexpressivitat escènica, i el fet de romandre pràcticament callat durant tot el metratge ajuden a crear aquesta impressió letal.
Terminator: la màquina de matar
Terminator semblava doncs una creació perfecta, però que, potser producte de la necessitat de fer seqüeles, o potser com a tret propi del personatge, necessitava una evolució. Era evident que a Terminator 2: Judgement Day, l’estatus d’estrella ja assolida per l’Arnie impedia repetir no només el fet de ser el “dolent” de la pel·lícula, sinó també de ser un mer antagonista silent de la trama. Sí, calia fer alguna cosa amb Terminator, i això representés no una redefinició sinó una evolució del personatge sense trair-ne ni l’esperit ni els seus trets bàsics.
Així doncs, s’imposava un exercici aparentment simple, però que amagava una complexitat enorme: com fer d’una màquina assassina l’heroi d’una pel·lícula d’acció mantenint reconeixible el seu aspecte icònic. La resposta, al final resultava més senzilla de l’esperat: amb dues frases de guió i un enemic de pes es construïa una justificació de tot plegat no només funcional sinó que resultava creïble a la vista de l’espectador.
Una icona del cinema
Les frases se centraven en la idea que el Terminator podia evolucionar a base d’aprenentatge, tant en el llenguatge com en les accions a desenvolupar i també en el fet que la seva programació l’obligava a obeir ordres de l’humà a qui havia de protegir. Així doncs, només amb la prohibició de matar manifestada per John Connor i la progressiva assimilació de coneixements el Terminator acabava per assolir, sense defugir la seva capacitat de destrucció, una sensibilitat quasi humana. I és que més enllà del foc d’encenalls dels efectes especials, l’espectacularitat de l’acció o les paradoxes espai-temps, el que centrava el debat a Terminator 2 era la possibilitat que les màquines poguessin defugir la seva lògica matemàtica i adquirir quelcom similar a l’ànima humana.
És per això que la presència d’un rival de pes, un altre Terminator més evolucionat (el T-1000) cobra especial importància. El fet de trobar una màquina superior a una altra no només es basa en el fet tecnològic, sinó en el fet que la seva capacitat de fer mal mai es veu distorsionada per cap element extern humà. Per això la lliçó que sembla que ens vol donar Cameron és que allò que en fa humans en principi debilita. Missatge que posteriorment es desmenteix amb la victòria del Terminator primigeni (el T-800). Per tant, Terminator passa de ser un símbol de destrucció i mort a una mena d’icona de la llibertat humana. Com un retrat robot de què significa ser humà, tan destructiu a voltes, compassiu quan cal, senzill en les motivacions i complex en la seva interioritat.