Molts nens i nenes quan se’ls pregunta “I tu, què vols ser quan siguis gran?” responen, curiosament, “astronauta”. De totes maneres, molt pocs acaben sent-ho i molt menys en el cas d’elles, encara que hi poden haver excepcions com és el cas del personatge interpretat per Eva Green a Próxima.
La tercera pel·lícula de la directora francesa Alice Winocour, amb la que va guanyar el Premi Especial del Jurat a la darrera edició del Festival de Cinema de Sant Sebastià, orbita al voltant d’aquesta dona, Sarah, astronauta i mare separada, que es debat entre la seva professió i la seva maternitat, ja que és mare d’una nena petita, Stella (Zélie Boulant), que ho és tot per a ella. L’estabilitat del personatge interpretat amb molt savoir faire per l’actriu francesa perilla quan és escollida per l’Agència Espacial Europea per a una missió a Mart, que farà que s’hagi d’allunyar un any de la seva filla. Tot i deixar-la a càrrec de la seva exparella, els dubtes i les pors apareixen i van en augment a mesura que s’acosta la data de l’enlairament.
Winocour demostra que amb aquest seu tercer film domina perfectament el treball amb actors i el llenguatge cinematogràfic, encara que el guió, per moments, no sigui del tot rodó. Les escenes compartides entre les dues actrius protagonistes, tot i la diferència d’edat, tenen molta força, i fan que l’espectador pugui empatitzar amb el seu drama maternafilial. Menció a part, cal destacar el paper de Matt Dillon, com a company astronauta, que dona el contrapunt misogin a la història, i que representa perfectament l’estigmatització de la dona treballadora.
Com és habitual en un drama francès, i encara que soni a tòpic, els primers plans acompanyats de silencis o només, en aquest cas, per la hipnòtica banda sonora de Ryuichi Sakamoto hi són ben presents i poden provocar certa somnolència i/o impaciència, sobretot en l’espectador no avesat a aquest tipus de produccions. El públic que busqui una aventura espacial es trobarà en un drama humà més proper a Ad Astra o Interestelar, en què el que prima és la psique dels personatges, més que els efectes especials.
En conclusió, Próxima és una cinta en què la visió femenina i feminista de la directora hi és ben present durant tot el metratge, que farà que connecti molt més entre les dones i, sobretot, mares que saben perfectament què és tenir fills i haver-se de separar d’ells per les circumstàncies vitals que siguin. Tot i això, pel que fa al públic masculí, siguin o no pares, és un bon exercici per reflexionar sobre la difícil conciliació familiar a la qual moltes dones es veuen abocades per fer realitat els seus somnis, i del que no sempre són conscients.
Veredicte
El millor: la forta relació maternafilial plena de sentiment i emoció.
El pitjor: el ritme i certs buits de guió que poden desesperar a cert públic més pro-Hollywood.
Nota: 7