today-is-a-good-day

Política amb nicab (en un món d’homes)

- Advertisement -

No és fàcil veure cinema de l’Aràbia Suadí i menys encara dirigit per dones… La primera directora d’aquest país, Haifaa al-Mansour, torna a casa (després de l’aventura internacional de Mary Shelley i Happily ever after) per retratar sense pèls a la llengua la situació de les dones en aquesta monarquia absolutista. A La candidata perfecta el focus és doble. Per un costat l’atenció està posada en una jove metgessa que està farta que no asfaltin el carrer de l’hospital on treballa i que no se la prenguin seriosament pel fet de ser dona. Paral·lelament seguim la història del pare de la jove, un músic de gira (en una orquestra d’homes) que viu des de la distància la decisió de la seva filla de presentar-se a les eleccions municipals.

- Advertisement -

El que comença com un pas més perquè asfaltin el carrer de l’hospital acaba convertint-se en una veritable campanya electoral planificada per dones sense recursos i a qui ningú pren seriosament. La principal virtut del film és posar-nos dins d’aquest món injust i desconegut a l’Europa blanca. Amb escenes tan poderoses com un vídeo electoral sense veure la cara (totalment coberta) de la candidata o un míting on s’ha d’adreçar als homes des d’una altra habitació perquè no pot parlar-los directament. Veure com això encara passa a l’era dels iPhones i Youtube, explicat per una dona que coneix el terreny és sens dubte un privilegi (que pretén remoure’ns la consciència).

- Advertisement -

La pel·lícula se centra en les persones al voltant de la metgessa i el guió (de la mateixa Haifaa al-Mansour i Brad Niemann) té l’encert de crear personatges complexos. Tots tenen matisos i ningú és 100% bo o 100% dolent. Els dubtes i clarobscurs del pare, de les germanes, dels companys d’hospital i fins i tot dels pacients configuren un mosaic molt interessant per conèixer de ben a prop un ecosistema exòtic i pervers. Precisament el fet de posar el fucus als personatges allunya l’ull del sistema i d’altres realitats que també podrien ser molt interessants com el sistema polític, el caciquisme i el control (capitalista i masculí) de la societat. Personalment m’hagués agradat veure més aquesta realitat que només apareix en forma de context. Amb tot, el conjunt queda àmpliament compensat pel collage de personatges que ens volen ensenyar com un país amb costums medievals canvia a pas de tortga.

Veredicte

El millor: el mosaic de personatges que mostren que no tot és blanc o negre

El pitjor: centrar-se en les persones allunya el fucus del “sistema” i ens fa perdre detalls importants

Nota: 7,5

- Advertisement -
Irene Solanich
Traductora, correctora i docent d’idiomes durant el dia i enamorada del gènere negre i del terror durant les hores lliures. Actualment compagina la feina i col·laboracions en diferents mitjans amb un programa de doctorat (en literatura negra) a la Universitat de Vic. Les seves hores lliures se sortegen entre a lectura, el cinema i l’escriptura.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents