Bong Joon-ho. Faríeu bé de recordar aquest nom, això si és que encara no el coneixeu. El director de pel·lícules com Okja (2017), Snow Piercer (2013) o Memories of Murder (2003) ja ha aixecat una bona polseguera abans d’estrenar la seva nova pel·lícula a les sales. Parasite no només ha aconseguit el premi tan desitjat com és la Plama d’Or del festival de cinema de Cannes, sinó que ho ha aconseguit fer amb una pel·lícula d’humor negre amb tocs de thriller i cent per cent coreana (en films anteriors hi havia barrejat actors americans).
A Parasite hi veurem un xoc social protagonitzat per dues famílies. La família d’en Gi Taek està passant un dels seus pitjors moments; no tenen feina i viuen en un espai diminut sense poder-se permetre ni tan sols menjar. Ara bé, per un cop de sort, en Gi Woo, el fill gran de la família, li surt una oportunitat de fer classes particulars a casa dels Park (una família rica) i és en aquest moment que veu una opció de poder sortir de la misèria. No obstant això, les dues famílies estaran cada vegada més vinculades i la relació s’anirà fent més esrteta, fet que desembocarà en un seguit de resultats del tot imprevisibles.
Divertidíssima, delirant, trepidant, emocionant i sorprenent. No se m’acut cap altra manera de començar la part més argumentativa de la crítica que amb aquesta enumeració d’adjectius. Tot i que els gèneres més recurrents a la filmografia del director són la ciència-ficció i la fantasia, aquesta vegada ens presenta una història familiar i, per fer-ho, torna a la seva Corea i estableix allà tota l’acció de la pel·lícula. Dotada d’una tendresa familiar inicial, la pel·lícula va recorrent tot un ventall de gèneres que fa que brilli precisament per com el director ha sabut combinar de manera perfecta cada una de les escenes per acabar portant-nos a un final de traca i mocador. A tall de crítica social de la societat coreana, Bong Joon-ho organitza una trama propera al thriller, però amb una gran dosi d’humor negre a cada una de les escenes, les quals se succeeixen i s’acceleren d’una manera molt dinàmica fins a precipitar-se a un final sorprenent i inesperat.
Les peripècies que ha d’arribar a fer una família pobra per arribar a final de mes, contraposat amb la tranquil·litat i excessos de la família rica crea un relat crític però alhora delirant amb situacions gairebé surrealistes, però que alhora, en cap moment surten de to dins la dinàmica que va marcant el film. Els membres de la família més humil han après tot una sèrie de trucs per sobreviure que aplicaran amb una destresa impecable per anar creant tot un seguit d’alter egos que els permetran formar part de la vida de la família benestant. Les transicions i l’evolució que fan les dues famílies dins d’aquesta acció converteixen la pel·lícula en una amalgama de gèneres que ha encisat el públic, tant de Cannes, però també d’altres festivals on s’ha anat passant com el de San Sebastián.
El repartiment, liderat per Song-Kang-ho (recurrent ja a la feina de Bong Joon-ho) és la cirereta d’un pastís que és deliciós a tots els nivells. La música encaixa a diferents nivells en l’acció que es mou del thriller a la comèdia amb una comoditat impecable, el muntatge de les escenes crea un còctel delirant i trepidant alhora i el final apoteòsic de la història afegeix aquesta sensació d’estar davant, molt probablement, d’una de les pel·lícules de l’any.
Si bé Parasite pot no aportar cap tret realment distintiu a la filmografia del director, sí que impacta la forma d’explicar una història relativament casolana per acabar-la convertint en una tragicomèdia plena de paràsits, tal com ens explica el títol. Us ben asseguro que les dues hores i mitja de metratge compensen totalment, ja que els minuts es fonen darrere de cada una de les vivències que les dues famílies aporten als espectadors.
Veredicte
El millor: la combinació de thriller, amb comèdia (humor negre majoritàriament) i amb crítica social de la societat coreana. Una amalgama de gèneres que en cap moment trontolla i que el director doblega amb destresa.
El pitjor: la sensació que no hi ha moral en la història (que si bé no es necessita) i que deixa un sentiment descoratjador davant la vida.
Nota: 9
