The Prisoner (1967) era una sèrie britànica en temps de la paranoia de la Guerra Freda. The Village n’era l’escenari: un agradable poble costaner que era la presó per a aquella gent que sabia massa i que calia mantenir aïllada de la societat. Un poble d’encís en aparença, amb servei d’habitacions i comparses fent música constant al carrer. Cadascun dels habitants era un resident de luxe forçat. El surrealisme de la sèrie es va parodiar als The Simpson (recordeu “La Isla”?).
El Festival de Sitges ens ha portat de Sundance una pel·lícula que recull el testimoni del captiveri luxós del serial de culte britànic, i també aquell altre de La Isla de Michael Bay i li dona el gir de la mirada feminista i de classe. Aquest cop, aquesta “Vil·la” és una luxosa residència per a noies “complicades” que han estat ingressades contra la seva voluntat per convertir-les en senyoretes.
El plantejament del guió de Nacho Vigalondo és suggeridor, com si la “teràpia” que han de passar les residents fos representant d’un esforç antinatural de la dona per encaixar en un món masculí o opulent. A Paradise Hills, però, se les convida a deixar-se endur per les comoditats i gaudir la sort que els ha tocat de néixer riques, a canvi de submissió.
Els bronzes i daurats il·luminen espais de riquesa artificiosa; a l’illa, l’atmosfera virolada, el rosa, les flors, ajuden a pensar que tot l’entorn és una il·lusió, un trompe-l’oeil, que es pot trencar en qualsevol moment. L’al·legoria i la sororitat, però, són només pinzellades per a una pel·lícula d’aventures en què el motor dramàtic és escapar de la petita pitiüsa de Paradise Hills, i per expansió, del sistema.
Paradise Hills és una co-producció catalana, catalaníssima. La residència en questió s’estén, d’estança en estança, per un repertori de localitzacions excel·lents i nostrades: començant pel fet que la major part de l’acció passa a la Casa Laberint de Xavier Corberó a Esplugues, rodejada pel Jardí Marimurtra de Blanes amb vistes a la Costa Brava, i el que sembla (però no puc garantir) el monestir de Sant Cugat. Això es complementa amb gravació extra a Gran Canària (Cabildo), i tot va a parar a un reduït espai imaginari. La continuïtat es manté intacta, més probablement pels claríssims eixos temàtics de la direcció d’art: les flors i els vestits.
Paradise Hills té aquella aura dels fashion films en què la pel·lícula és un embolcall per la roba que ven el dissenyador, i tan és així que en aquest cas tot plegat sembla un embolcall per al lluïment l’increïble equip artístic que està capitanejat per Laia Colet, guanyadora del Gaudí per Eva. Un primer cop d’ull a l’obertura de la pel·lícula i podem veure l’efectíssim vestuari que serà present durant tota la pel·lícula, que meravella allà on l’argument no pot, d’un estil molt escaient a un Alexander McQueen o a un Alícia al país de les meravelles de Disney.
Per tot això, és una pel·lícula de ciència-ficció que surt bé (que no és tan fàcil), amb totes les complexitats que suposen els canvis de decorat i els efectes especials, amb l’afegitó d’un elenc ambiciós en anglès no només amb Emma Roberts, sinó també amb la recentment reapareguda Milla Jovovich, la reina de l’elegància i regent del centre de Paradise Hills.
Veredicte
El millor: la pel·lícula té l’elevat gust en decorats i en estilisme de Laia Colet, i encara que sembli anecdòtic, és grandiós.
El pitjor: la falta d’un conflicte social central a l’argument, en què acaba pesant més el fantàstic evasiu que la ciència-ficció política. Llavors seria més que un entreteniment vistós.
Nota: 7,8
