Acostumats al nervi i la intensitat de la seva filmografia (des de Bloody Sunday o United 93 fins a Capitán Phillips o bona part de la saga Bourne), hi havia certa expectació per veure com Paul Greengrass abordava la seva primera incursió en el western. Un cop vist el resultat, és probable que no respongui a allò que hauríem pogut imaginar considerant la trajectòria del director, però en cap cas entès des d’una lectura negativa. I és que Noticias del Gran Mundo és una mirada eminentment clàssica al gènere, d’aquelles que converteixen l’avanç constant i pedregós dels seus protagonistes en un viatge vital que a poc a poc ens va explicant qui són i com és el món que els rodeja. Tot i que no presenta un particular risc en l’aspecte formal, i que passa per terrenys molt trepitjats per nombroses antecessores de la seva espècie, Greengrass sap tocar les tecles adequades perquè Noticias del Gran Mundo ens convidi a empolsegar-nos al llarg del seu trajecte per la vella Texas.
La història ens trasllada al cap de pocs anys d’haver acabat la Guerra Civil nord-americana i ens fa pujar a la carreta de Jefferson Kyle Kidd, un excapità confederat que ara es guanya la vida viatjant de poble en poble llegint els titulars dels principals diaris del país, i que veu trastocada la seva rutina quan es troba una nena sola enmig del seu camí. A partir d’aquí, Noticias del Gran Mundo emprèn un recorregut en què els obstacles per a la missió de Kidd (tornar la nena als seus familiars), es van combinant amb diversos factors que retraten una regió que encara no és conscient que la història dels Estats Units ja ha començat a canviar per a sempre. Un aspecte, aquest últim, en què Greengrass estableix evidents paral·lelismes amb l’actualitat, com el d’aquest capatàs que vol que la seva comunitat només escolti notícies sobre ell publicades al seu propi diari. Tot i que lectures polítiques com aquesta es perceben dibuixades amb el traç una mica massa gros, Noticias del Gran Mundo acaba construint un clar missatge sobre les conseqüències de la desinformació a l’hora de frenar el progrés de qualsevol societat.
En el transcurs de la història, Greengrass també ens parla d’immigració, de la convivència amb els tribus índies i, òbviament, de tots els perills presents en l’aridesa dels deserts de Texas. A vegades sembla que Noticias del Gran Mundo tracti aquests aspectes més com a tràmit que amb un mínim de profunditat, però al final tot acaba funcionant en la mesura suficient. I, com a pal de paller, un Tom Hanks que gairebé acaba determinant el to de tota la pel·lícula. Un cop més, el del Capità Kidd és un personatge fet a mida per a ell: definit per l’honor i la bondat, però amb la contundència necessària quan l’ocasió ho demana. La seva aventura al costat de la jove Johanna ràpidament ens recorda —sense assolir les seves cotes— a títols com Centauros del Desierto o Valor de Ley, amb una relació paternofilial ben desenvolupada i amb la càrrega emocional justa i necessària. Són dos personatges clarament marcats pel passat recent que busquen una sortida, i que a Noticias del Gran Mundo encaixen de forma gens forçada.
En general, la pel·lícula està ben engranada per a conquerir l’espectador; fins i tot aquell que no sigui especialment afí al western. Això, no obstant, també es tradueix en una certa sensació d’impersonalitat que costa d’associar a Paul Greengrass. El director impressiona amb els seus plans més oberts, treu el nervi quan es produeix un tiroteig i sap trobar el to quan cal acostar-se a la intimitat dels personatges, però a la vegada no mostra gaire interès per convertir Noticias del Gran Mundo en una obra amb el seu segell. Potser ho fa portat per una història, fins a cert punt, convencional i previsible, o potser és fruit de ser el seu primer contacte amb aquest gènere. En tot cas, no hi ha dubte que els aromes clàssics de western sobrevolen en tot moment el film, i que això sempre és una bona notícia per a qualsevol amant del cinema. Si ens prometessin un títol de la factura de Noticias del Gran Mundo cada any, de ben segur que tots firmaríem encantats.
Veredicte
El millor: La relació entre els dos protagonistes i el seu paper a l’hora de retratar tota la societat que els rodeja.
El pitjor: La direcció sorprenentment impersonal de Paul Greengrass.
Nota: 7,5