Fins ara, les bandes sonores de les que s’ha parlat en aquesta secció tenien un component comú que, de fet, sembla lògic des dels mateixos orígens del concepte de banda sonora en una pel·lícula: l’orquestra. Per això mateix, he decidit fer un canvi de rumb, i aprofitant l’estrena, aquest divendres 25, d’un dels films més esperats i celebrats als festivals de cinema de Sitges i Molins de Rei (on en aquest últim va ser la pel·lícula de cloenda, i van fer ple d’espectadors). Estic parlant de The Neon Demon, pel·lícula de la qual en JR Armadàs ja ens n’ha parlat recentment.
I és que si el film de Nicholas Winding Refn no és per a tots els públics, la seva banda sonora tampoc ho és. Cliff Martínez (habitual col·laborador ja de Refn després de signar la música de Drive i Only God Forgives) no és el típic compositor a què Hollywood està acostumat, pel qual el so simfònic és la base de la seva música: ja sigui a la manera de John Williams, melòdic i romàntic i totalment orquestral; ja sigui a la manera de Jonas Jonasson, que usa l’orquestra per definir majoritàriament textures i ambients; ja sigui a la manera de Hans Zimmer, que usa sintetitzadors per afegir color a la mateixa orquestra. No. Cliff Martínez ve del món de la música psicodèlica, l’electro-pop i el punk-rock (de fet va ser bateria dels Red Hot Chili Peppers als anys 80), i ho usa com a senya d’identitat.
Observeu la música dels títols inicials, on en 3 minuts ja s’entreveuen multitud de textures musicals diferents per brindar-nos una atmosfera pop, gens simfònica, distorsionada, orientada a la EDM (“Electronic Dance Music”), amb tints de Tangerine Dream o el Vangelis més textural i eteri l’inici (com el de la banda sonora de Blade Runner), per flirtejar amb el dubstep cap a mitja cançó i fins al final.
No sóc un expert en música electrònica ni sóc capaç de desgranar tècnicament la multitud de textures i sons que Martínez arrenca dels seus sintetitzadors, però el resultat és una música ombrívola, pessimista quant a tonalitat, densa, i alhora complexa i evocadora… exactament el to que emana la pel·lícula.
Una pel·lícula com The Neon Demon, que parla sobre el vampirisme i l’opulència que hi ha en el món de la indústria de l’èxit (plasmat aquí usant el món de la moda) des del propi narcisisme i l’arrogància fílmica del director, i on els colors saturats, la cadència de moviment i l’abstracció quasi experimental són emprats per Refn en gairebé tots els plans que realitza, necessita una música que sigui igual d’opressiva. I aquí Cliff Martínez, que ja va jugar amb els sintetitzadors dels anys 80 a Drive, i que va evolucionar el so amb tints de EDM a Only God Forgives, senzillament es llueix.
Però no tota la partitura és tan “musical” ni discotequera com aquesta introducció que hem sentit. Tot i que sempre hi ha aquesta naturalesa incòmoda que rodeja tota la pel·lícula, la sonoritat que atorga Martínez està plena de versatilitat, ja que la mateixa The Neon Demon no es defineix en un gènere concret. Són precisament del compositor les següents paraules en referència al film de Winding Refn:
La primera meitat és com un melodrama, com “Valley of the Dolls”. La segona meitat és com “The Texas Chain Saw Massacre”. No em sembla la clàssica pel·lícula de terror, però és el gènere al què més s’acosta”.
Per tant, i sense fer spoilers ja que el film no s’ha estrenat, procedirem a disseccionar els tapissos sonors (sempre via sintetitzadors, no ho oblidem) pels quals passeja la banda sonora. Per les seqüències “inofensives”, o de transició, Martínez ens regala uns passatges purament d’ambientació, molt en la línia de Vangelis a Blade Runner. Els flaixos sonors i les distorsions dels pads (mapes de sons artificials creats per oscil·ladors amb certa cadència atmosfèrica) copen el principal protagonisme, com en la peça “Don’t Forget Me When You’re Famous”:
Altrament, quan la pel·lícula comença a transformar-se i a ensenyar-nos els ullals vampírics del fosc món on s’està ficant la protagonista, ens trobarem moments més melòdics, però no per això més lluminosos, ja que Cliff Martínez els aplica distorsió i diferents efectes per dotar-los de certa naturalesa incerta, com a “Real Lolita Rides Again”, recordant la forma i estructura de les bandes sonores dels films giallo italians dels 70 (ignorant l’essència rock i anant cap a l’electrònica, és clar), especialment les que feia la banda Goblin per films com Suspiria. Cosa potser gens casual, ja que The Neon Demon és bastant deutor en filosofia i estètica del film de Dario Argento:
Però quan Cliff Martínez es torna més complex en textures és quan la pel·lícula es torna tèrbola del tot, i entra en joc el dubstep, ja que les percussions no orgàniques i sincopades junt amb una base de baix molt amplificat i distorsionat és la combinació ideal per generar agitació i tensió “calmada”, fosca, com a la peça “Are We Having A Party?”, que dura 5 minuts però que us adreço al minut 3:
https://www.youtube.com/watch?v=zTQoLAGqDzI&feature=youtu.be&t=2m54s
Per acabar, no vull deixar de destacar tres peces musicals que mereixen especial atenció. La cançó dels crèdits està escrita per la cantant Sia i que posa el fermall d’or al CD que hi ha a la venda, mentre que al començament del film hi ha una festa en una discoteca (una de les escenes més hipnòtiques de la pel·lícula, certament, i de la qual no en desvetllarem res), on sonen dues cançons compostes per Julian Winding, nebot del director Nicholas Winding Refn: la primera és Mine, de la banda Sweet Tempest, de la qual Julian n’és membre, i l’altra és la fosca i penetrant Demon Dance, composta i seqüenciada per ell mateix, una peça electro-dark de la qual ja se’n podia sentir un tast a un dels tràilers oficials del film, i que és tota una explosió sonora:
En definitiva, Cliff Martínez ha aconseguit generar una partitura amb molt de protagonisme i d’una qualitat indiscutible, que potser és difícil d’apreciar si un no ha vist abans la pel·lícula, ja que la simbiosi amb l’escenografia i el simbolisme de les escenes és total. A The Neon Demon ètica i estètica van agafades de la mà, i el mateix relat sembla desfer-se enmig d’un cúmul d’imatges hiperestilitzades i deliberadament arrogants, on el text sobra (de fet molts cops no hi és). I quan el text sobra, la música n’és la protagonista total, i Martínez se’n surt amb nota.
