La gran (brutal i salvatge) bellesa La gran (brutal i salvatge) bellesa
'The Neon Demon' no és una pel·lícula, és una experiència La gran (brutal i salvatge) bellesa

Nicolas Winding Refn és un cineasta com a mínim peculiar. El seu cinema és cru, animal, visceral i extremadament bell. Tot el que és i vol mostrar aquest director ho podeu trobar a The Neon Demon. L’argument és senzill. Fins i tot simple. Noieta maca i innocent entra al món de la moda i descobreix com n’és de salvatge i cruel. Ho descobreix i d’alguna manera es deixa endur pel costat fosc. Però resumir el film en aquest termes seria una simplificació absurda perquè al cine de Winding Refn la trama no és tan important com l’estètica. Hi ha una frase al film que el defineix a la perfecció: Beauty is not everything. It’s the only  thing (La bellesa no ho és tot. És l’única cosa).

the-neon-demon-bande-annonce-cannes-956254

Aquesta bellesa, la delicadesa, la perfecte encarnació de Neo-Lolita d’Elle Fanning i la gairebé perfecte fotografia de Natasha Braier fan d’aquest film una assignatura obligatòria per a qualsevol cinèfil. Els colors, els ambients, els silencis, els vestits, el maquillatge… Tot sembla fet amb la precisió d’un cirurgià amb una personalitat torçada. A més, cal sumar-li la hipnòtica banda sonora de so vuitanter i unes interpretacions curades i acurades. The Neon Demon no és una pel·lícula és una experiència.

Però tot això té un problema. Un problema gros. Aquest tipus de films no estan pensats pel gran públic. És una pel·lícula incòmode. Vaig veure gent sortint del cine. Té escenes profundament desagradables i personatges  tremendament repulsius. Gairebé tot és reprovable. Com dèiem al principi, l’argument pot ser titllat de simplista i més d’un pot acabar buit i insatisfet per la manca de contingut real. No passa res. Aquest no és el públic de Nicolas Winding Refn. No el vol. No el busca. Igual que tu tampoc no has de buscar el sentit a segons quins films de David Lynch.

sarahbloodthirst

Si vols gaudir d’aquesta pel·lícula ves a un bon cine, amb una pantalla enorme, uns altaveus al màxim i deixat portar. Deixa que la brutal i salvatge bellesa et posseeixi. Deixa que Elle Fanning et sedueixi. Cau a la seva xarxa de la mateixa manera que ho fan els personatges del film. Gaudeix de la catarsi final i no et plantegis tant el què i el per què. El com és el que importa. I sobretot no perdis de vista que beauty is the only thing.

n3

Veredicte

El millor: no pots treure els ulls de la pantalla. Tot és bellesa i deliri visual.

El pitjor: el contrast entre extrema bellesa/violència/víscera no serà digerible per tothom.

Nota: 8

JR Armadàs

JR Armadàs Director d'El cinèfil

Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat quatre novel·les i és un dels editors d'Edicions Xandri. En l'àmbit cinematogràfic ha fet de cap de premsa d'un parell de pel·lícules catalanes i és el co-director del Festival Sant Cugat Fantàstic. Des d'abril del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El cinèfil'.

  • Amadeu

    23 de novembre de 2016 #1 Author

    Molt d’acord amb la crítica. Em va agradar, va ser una experiència visual extrema. Però pel meu gust tenia massa poc argument…
    De totes maneres, molt recomanable.

    Respon

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*