Amb motiu de rebre el guardó D.W. Griffith el 1997, Stanley Kubrick va dir allò que comparava la realització d’un film amb intentar escriure ‘Guerra i Pau’ damunt una muntanya russa. Kubrick volia fer un film sobre Napoleó després del gran èxit que fou 2001. La preparació fou exhaustiva. Va acumular més de quatre-cents llibres sobre l’home i el seu temps, va fer localitzacions, i va treballar en un guió tant imponent com detallat. Qualsevol que visités l’extraordinària exposició que es va oferir al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona els 2018 i 2019 té una idea força exacte de la dimensió titànica del projecte. No va poder ser per problemes econòmics: fou molt difícil trobar un finançament valent a causa que un altre gran film de 1970, la coproducció italo-soviètica Waterloo, del rus Sergey Bondachuk –qui precisament també va fer una espectacular minisèrie sobre ‘Guerra i Pau’ d’en Tolstoi–, va punxar i en conseqüència va espantar els possibles inversors per a un film històric de grans dimensions.
Ridley Scott s’hi ha atrevit decennis després; s’ha avançat fins i tot a Steven Spielberg, el qui pensa reconvertir en minisèrie el projecte de Kubrick d’acord amb el que va assegurar a la passada edició de la Berlinale. I cal dir des de l’inici que en alguna mesura Scott també punxa. I potser punxa perquè l’estrena del film potser només és una part d’una iniciativa més gran que té en compte les plataformes, previsiblement diversos muntatges del director per ser reestrenats en sales o distribuïts en Blu-ray i a saber què més. Scott, amb tota la seva maquinària, té clar que els temps ja han canviat i la projecció en cinema és només una part del negoci.
Scott va trobar la gallina dels ous d’or en fer múltiples director’s cut de Blade Runner. Som de l’opinió que, tret del major factor de la veu en off i el happy end, les diferències entre uns muntatges i altres són mínimes: un parell d’estirades de nas o absència d’aquestes, perllongar o escurçar l’enfonsada dels ulls a en Tyrell, que si dos o tres trets sobre el cos de Pris, i si apareix o no l’unicorn ‘de marres’ per emfasitzar la condició de replicant de Deckard –un invent de Scott, no pas de Philip K. Dick-. Tot això admetent la rentada de cara digital del final cut del 2007. Va seguir intentant aquesta iniciativa lucrativa amb el director’s cut d’Alien.
Director’s Cut en camí
Ara, la cosa s’ha programat de bell antuvi: Apple Studios ha finançat bona part del projecte junt amb el propi segell del director, Scott Free Productions. De tal manera que Apple ja s’apressa a anunciar que hi haurà una versió de quatre hores que s’emetrà segurament a partir de finals de gener. Així, s’anuncia el director’s cut al mateix temps que s’estrena la versió de dues hores i trenta-vuit minuts en sales comercials.
Necessàriament, l’afegitó d’una hora i mitja pal·liarà alguns dels gaps que té la versió cinematogràfica, entre d’ells, la campanya d’Itàlia (ventilada amb només una frase), tot el tema d’Espanya, Trafalgar inclòs, una campanya d’Egipte ventilada en pocs minuts (la despesa i espectacularitat visual de la qual no pot quedar reduïda al que es veu al llargmetratge), i potser la inclusió d’alguna batalla més i ampliació del que es veu a la d’Austerlitz o fins i tot Waterloo, com a exemples.
El film de Scott només sembla preocupat per dues coses, la pujança de la carrera militar de Napoleó i la relació tempestuosa amb Josefina. El problema es que passa per damunt de moltes coses gairebé lliscant i a tot drap, el que no fa sinó evidenciar que Napoleó no es un tema senzill. D’acord que Sacha Guitry –que sembla ha inspirat Scott en més d’un aspecte– també fracassà amb les seves dues parts en pretendre una cosa semblant: l’abast de tot l’arc vital del militar, però tot i això, cobria en el total de tres hores molts més aspectes, com ara la seva relació amb la mare i germans, aquests darrers pràcticament inexistents al film de Scott, com gairebé inexistent és un ministre cabdal com ara Talleyrand. En cinema, han tingut molt millor fortuna aquells films que s’han centrat en episodis concrets de la vida de l’Emperador, com ara el clàssic mut d’Abel Gance, o cintes hollywoodianes com ara Desirée o Guerra i Pau de King Vidor, o d’altra banda l’esmentada Waterloo, les franceses Austerlitz d’Abel Gance, i la franco-britànica Monsieur N.
S’accepta de bon grat aquesta permanent voluntat d’épater que té el director britànic. aquest constant selling power propi dels seus films no fa gens de nosa perquè Scott ha aconseguit sempre resultats més que dignes, films èpics de gran volada. Gladiator, El regne dels cels, Exodus: Deus i Reis, El darrer duel, 1492: la conquesta del paradís, i fins i tot el relativament discutible Robin Hood són pel·lícules reeixides dins els gèneres històric, d’acció i d’aventures. Seran hiperrealistes, desmesuradament espectaculars i contundents però bateguen, són cinema, un gran espectacle per a la pantalla gran. Tanmateix, alhora són films amb guions sòlids, fets amb perícia, el que fa que un públic ample romangui agafat a la butaca sense fer cap badall.
David Scarpa, davant els resultats del que hem vist, no se’n surt tan bé amb el seu guió. Responsable del de Tot el diner del món i del venidor projecte de Scott, Gladiator 2, dóna un èmfasi excessiu a la relació entre Josefina i el gran militar; per bé que personalment deuria ser un aspecte cabdal de la vida del futur emperador, no pot justificar algunes de les decisions que Napoleó pren i molt menys tota la seva vida militar i política.
Estaríem d’acord que per motius dramàtics i narratològics (no hem d’oblidar que som davant una ficció), alguns fets històrics s’exposin amb canvis de vegades considerables. Robespierre no va intentar suïcidar-se a la Convenció davant tothom. Sí és cert que es va atrinxerar a l’Ajuntament de París, encalçat per tots aquells que estaven farts del Règim del Terror, i que en irrompre a on s’havien tancat, el van trobar amb la barra ferida per una bala que faria sospitar que ell mateix havia intentat llevar-se la vida, per bé que no se sap del cert.
Un Joaquin Phoenix inexpressiu
Tampoc sembla versemblant que Napoleó sortís espaordit de la Convenció el 18 de Brumari, el 1799, quan va dur a terme el cop d’estat i va posar fi al directori. Scott exagera en voler donar una imatge de Napoleó com a home petit i potser acomplexat, que dubte a voltes, per bé que ja l’hem vist implacable davant una revolta monàrquica, i després a l’hora de dur a terme les seves campanyes; emfasitza la seva minsa habilitat social al punt de fer que Joaquin Phoenix sembli de vegades catatònic. El director presenta una relació embolicada amb Josefina, fonamentada en el domini, sovint d’ella sobre ell tot i les discussions i adulteris mutus –després del divorci van seguir veient-se-. En aquesta línia, sura la sensació que Josefina no se sentia particularment atret per l’home en qüestió, i que es va casar amb ell com a via d’assegurar-se el manteniment (tenia dos fills): el seu marit era un aristòcrata a qui van guillotinar durant el Terror, i ella mateixa no feia gaire que havia sortit de la presó, tot salvant la vida mercès a la caiguda de Robespierre, i que va acabar essent amant del ministre Paul Barras, el qui tot apunta que volia desfer-se’n d’ella.
Altrament, al film, Napoleó expulsa Josefina del Palau quan retorna apressat d’Egipte perquè s’assabenta que és adúltera. Aquest fet mai no s’esdevingué. A més, la causa que Napoleó abandonés la campanya d’Egipte, que estava perdent, fou més aviat la perillosa situació de feblesa del directori, amb tot un seguit d’amenaces per a la República.
En el guió, encara hi ha d’altres excentricitats, com ara l’absurditat que la mare cerqués una jove amb qui allitar son fill davant el fet que Josefina no donava hereus. Entre d’altres coses, sabut és que Napoleó tenia amants, entre d’elles les conegudes Maria Walewska, que tingué un fill d’ell, i Pauline Bellisle Foures, amb qui en tingué dos.
A l’escena en què guillotinen Maria Antonieta, aquesta du el cabell llarg, quan es sabut que l’hi tallaren. Però Scott deu considerar interessant que el cabell passegi fragments dels enciams que li han llançat en el seu passeig fins al cadafal en el moment d’esperar la fulla. El film mostra Napoleó mentre presencia l’execució, la qual cosa tampoc no sembla probable ja que era destacat al sud de l’Estat en aquell moment.
Tot l’inici del film resulta impactant. En el millor estil del director britànic, ensumem la cruesa de l’esclat revolucionari, la intensitat dels fets. Scott ens situa al bell mig de l’horror, impacta, però sap treballar fins a on pot arribar. Al llarg del film hi ha moments de gran violència, particularment a les poques batalles que hi surten (el gran home va comandar més de seixanta, i només en va perdre onze), però mai esdevé escabrós.
L’episodi d’Egipte resulta del tot insuficient de manera inexplicable. L’espectacularitat amb què se’ns mostra la campanya fa sospitar que en la versió de quatre hores hi haurà més estona entre les piràmides que, per cert, Napoleó mai no va canonejar com així apunta el film en una altra llicència de cara a la galeria. La Batalla de Waterloo té més estona, però no gaire la d’Austerlitz (que conté l’episodi del canoneig al llac gelat damunt el qual fugen en retirada els russos). D’altres cabdals com ara la de Boromino només s’esmenten. Breument, presenciem la catastròfica retirada des de Moscou. Això no obstant, quan encara tenim unes expectatives que anem perdent a mesura que avança la cinta, el setge de Toló resulta extraordinari cinematogràficament parlant.
Altrament, però, Scott bandeja tota referència a la gestió concreta de Napoleó com a governant. Cap referència als assoliments que també va aconseguir a nivell social o legislatiu.
La fotografia de Darlusz Wolski, un habitual de Scott –El darrer duel; La casa Gucci; Alien; Exodus; Mart…– resulta esplèndida en la major part del metratge, tret de l’episodi rús, dominat per un blau gèlid excessiu que empobreix els matisos.
El treball de Vanessa Kirby com a Josefina és força acceptable. Contràriament, Joaquin Phoenix no sembla que hagi trobat el to adequat per al seu personatge, i es passeja al llarg del film amb l’esmentat rostre catatònic o, si més no, inexpressiu. Cal imaginar que ha intentat fer un treball intensament introspectiu, però no sembla que aconsegueixi transmetre amb efectivitat tot el volcà intern de l’Emperador.
Pel que fa aquest registre interpretatiu, Scott també erra en no injectar amb eficàcia un cert tarannà franc. El film resulta de comportaments i obra massa saxó. Hom diria que el director ni tan sols s’ha plantejat que està parlant de francesos i, per tant, que hi ha una essència franca que no es recull en absolut. Tot tenint en compte l’estil hiperrealista que el director aplica als seus films històrics, sobta aquest oblit. Només Rupert Everett s’escapa d’aquest mal perquè encarna al Duc de Wellington, eminentment britànic.
Caldrà esperar a la versió de quatre hores per tenir una dimensió més exacte del que Scott ha fet.
Veredicte
El millor: una esplèndida posada en escena en salons i batalles, i la recreació de l’època.
El pitjor: la celeritat amb què es passa d’una cosa a l’altra, sense aprofundir, en conseqüència.
Nota: 7
