Fa pocs dies, un any més, el món recordava el naixement d’un dels grans genis de tota la història del setè art, Stanley Kubrick. Considerat per a molts el millor, fou un perfeccionista, visionari i sobretot i per damunt de tot, autor. Stanley Kubrick és el geni que va inspirar la carrera de molts cineastes arreu del món i l’amor al cinema per part de públic de totes les edats i orígens. El seu ull superdotat va revelar la ment d’un cineasta que visualitzava la narrativa cinematogràfica com pocs, però que sobretot estava avançat al seu temps.
Fa uns anys ja vaig escriure a El Cinèfil sobre aquest director i el penúltim dels seus treballs, Full Metal Jacket. Una pel·lícula brillant, però que està englobada en la part de la seva carrera on ja dilatava moltíssim els rodatges i on el seu pols narratiu havia baixat lleugerament. En la seva millor època, Kubrick encadenava obres mestres amb una facilitat i visió espectaculars, però d’entre totes en destaca la seva millor pel·lícula, un film que transcendeix narrativa, art, temps, espai i cinema i va esdevenir una referència instantània gairebé per a tota la humanitat, 2001: A Space Odyssey.
La grandesa d’aquesta pel·lícula no es basa només en la seva perfecció cinematogràfica, també és en el seu missatge, el seu llegat i podríem considerar fins i tot en la mateixa vida que té. Gairebé 50 anys després de l’estrena, és cert que la visió que Kubrick tenia de l’any 2001 no es va complir, simplement perquè es va demorar una mica, però l’essència de la pel·lícula i la llegenda són les múltiples interpretacions que el director va propiciar. Avui dia, 2001: A space Odyssey funciona com a una obra d’art penjada en un museu i no només en sentit metafòric: tots ens hi sentim representats, hi vivim, ens toca els sentiments, pors, esperances i preguntes que l’ésser humà s’ha fet d’ençà que tenia ús de raó i ho fa des del més pur llenguatge visual i sonor del setè art.
El motor de 2001: A space Odyssey és l’evolució humana. Seguint aquesta premissa, Kubrick va teixir una història de ciència-ficció mil·limètrica amb rerefons filosòfic i que es fa preguntes sobre el destí, la vida, la mort, Déu, la rebel·lió de les màquines contra els seus creadors o la humanitat en si mateixa utilitzant metàfores tan famoses com monòlits negres o una intel·ligència artificial tan espantada que és capaç de cometre errors fatals. Però el director també hi va plasmar les seves reflexions sobre la vida extraterrestre, el futur o simplement la creativitat de l’ésser humà i la bellesa d’aquesta mateixa creació. Perquè 2001 és bellesa, a cada pla, cada seqüència o cada petit detall, és una festa pels sentits i una celebració de l’art de fer pel·lícules, i per portar a terme una obra de tal envergadura Kubrick va dissenyar un pla colossal que va realitzar amb el seu perfeccionisme habitual en cada petit aspecte.
Kubrick va escriure el guió de la pel·lícula conjuntament amb un dels autors de ciència-ficció més reconeguts, Arthur C. Clarke, i que sota encàrrec del mateix director havia escrit la història en què es basaria el guió, The Sentinel. El director volia rodar la pel·lícula definitiva que fes honor al gènere, que transcendís i que fos eterna gairebé des del mateix moment de l’estrena i fruit de la seva perfecció obsessiva va buscar una veracitat científica mai vista fins aleshores al cinema i en la ciència-ficció en particular, on el públic estava acostumat a platets voladors impossibles o bèsties amfíbies interplanetàries. 2001: A space Odyssey representa un abans i un després en la manera de mostrar un probable futur no molt llunyà a ulls d’un visionari a mitjan dècada dels 60 i tot i que ja he mencionat que va errar en el temps, a la llarga els seus vaticinis es van complint, en part perquè Kubrick es va rodejar d’assessors que van aconsellar-lo sobre on arribaria la humanitat més de 30 anys després. El seu futur és molt de l’estil de la dècada on està rodada la pel·lícula, amb una tasca de la direcció artística simplement brillant, i resulta captivador fins i tot avui en dia. Sabedor que els aspectes tècnics aguantarien el pes descomunal del significat d’una obra tan complexa, Kubrick no només va tenir cura de com seria el futur, va rodar el film en els gloriosos (i que ara ressusciten lentament gràcies a Tarantino o Nolan) 70 mm per exemple, l’únic format imaginable per mostrar la grandesa de la humanitat i l’univers. A més, el director fa un ús hipnòtic del seu famós pla amb el punt de fuga central, una composició preciosa i que tenia gairebé com a marca de la casa, però que a 2001: A space Odyssey cobra un significat especial gràcies a seqüències com les de l’interior de la nau amb l’amenaça de HAL 9000 o el viatge final de l’astronauta Dave Bowman. La narrativa de Stanley Kubrick a 2001 arriba als seus moments de glòria amb la fotografia de Geofrey Unsworth, però, sobretot, també amb uns efectes visuals revolucionaris capitanejats pel mateix Kubrick i una figura tan llegendària com Douglas Trumbull (responsable entre d’altres dels F/X de Close Encounters of the third Kind o Blade Runner) que van significar clarament un abans i un després en la història del cinema i van inspirar infinites obres posteriors (Star Wars, sense anar més lluny). Però el muntatge del film, com a defensor a ultrança del muntatge que soc, mereix un comentari a banda. Sense ell seria impossible gaudir d’una de les seqüències més boniques de la història amb Johann Strauss de fons mentre ens deixem captivar per la meravellosa capacitat de l’ésser humà d’arribar a cotes infinites. Sense Kubrick no hauríem sigut testimonis de l’el·lipsi més genial que ha conegut mai el cinema, o com d’un os suspès a l’aire es passa en un instant a 4 milions d’anys d’evolució humana en un mateix moviment. Però més que això, el muntatge de 2001: A space Odyssey és un exemple perfecte de com aturar una narrativa en el seu punt just perquè sigui contemplada i admirada com a l’obra d’art que és la pel·lícula.
La primera vegada que vaig veure 2001: A space Odyssey, de nen, no vaig saber interpretar la major part del que la pel·lícula transmet, però recordo molt clarament com vaig gaudir-la captivat per la seva bellesa visual, musical o sonora. Una de les grans victòries de Kubrick en el seu empeny de fer un film etern d’aquesta envergadura, és que fos una experiència vital per a tothom i la clau és aquí, perquè per exemple la primera mitja hora és una pel·lícula muda i, tot i això, argumentalment no té cap fissura. Això és excel·lència cinematogràfica, quan ets capaç d’explicar-li al públic una obra d’art tan complexa, amb tantes capes com aquesta i fer que descobreixi nous matisos a cada nou visionat que, sense cap mena de dubte, no tindrà cap problema de fer. Stanley Kubrick va deixar a la humanitat un film que rendeix honor a l’evolució dels éssers humans i les seves pors, la seva vida, mort i la bellesa de la qual som capaços. La mateixa bellesa de què dona testimoni 2001: A space Odyssey o dit d’una altra manera, com l’evolució des de fa milions d’anys ha aconseguit que siguem capaços de crear coses inimaginables, terribles, boniques, estigui amenaçant tot el planeta sencer en aquest precís moment o simplement fes aparèixer genis com Stanley Kubrick i obres com les seves pel·lícules.
