Sempre que parlem de remake al cinema la ment ens porta a pensar en la versió dolenta d’un clàssic. Són molts els casos en què s’ha intentat revisar de manera moderna una pel·lícula antiga, i s’ha acabat creant algunes de les pitjors pel·lícules de la història del cinema. Casos com Psicosis ens recorden que si un clàssic és bo no cal revisar-lo, sota el perill d’esdevenir un director que serà criticat durant generacions. Però curiosament hi ha algunes vegades on un remake esdevé una gran pel·lícula. Una pel·lícula tan bona que ens fa oblidar que és una versió d’un clàssic anterior. I en aquest article parlaré d’un cas de remake tan bo, que no només esdevé per si mateixa una pel·lícula clàssica sinó que ens fa oblidar la pel·lícula original en la qual es basa.
Què en diríeu si us dic que una gran pel·lícula que va ser un èxit de taquilla l’any 2000 és realment el remake d’una superproducció de l’any 1964. Estem parlant de Gladiator, remake de la pel·lícula dirigida per Anthony Man La caiguda de l’Imperi Romà.
Sí, Ridley Scott va fer un remake d’una gran superproducció dels anys 60. Igual que la ja mítica Gladiator, La caiguda de l’Imperi Romà ens porta a la mateixa batalla de Marc Aureli amb els germànics i a la seva mort, i designació d’un general romà com el seu successor en comptes del seu fill Còmode. També l’acompanya en aquesta decisió la seva filla i també provoca l’enemistat de Còmode amb el general.
A partir d’aquí les dues pel·lícules divergeixen àmpliament. Així la pel·lícula de Samuel Bronston, protagonitzada per Sofia Loren, Stephen Boyd i Christopher Plummer, es converteix en un intent de reflexió del perquè de la caiguda de l’imperi romà. Fins i tot ens porta a terres orientals on la mateixa Sofia Loren s’acaba convertint en la dona d’un rei d’Armènia encarnat per Omar Shariff.
Aquesta pel·lícula de l’any 1964 no deixa de ser una més de la sèrie de pel·lícules de romans, on la grandiositat dels escenaris, un conjunt d’estrelles conegudes i una gran quantitat d’extres intenten donar esplendor a una pel·lícula amb un guió fluix i unes interpretacions sobreactuades.
En el remake, en canvi ens trobem una pel·lícula amb totes les lletres. Un guió treballat, uns diàlegs que ja formen part de la nostra imaginària popular, unes interpretacions que van merèixer diverses nominacions als Oscars (i la preuada estatueta per a Russell Crowe). En definitiva una història que ens va emocionar i exaltar a parts iguals.
No en va, Pep Guardiola motivava els jugadors del Barça, abans de sortir al camp, posant-los algunes escenes de Gladiator. I a això hi sumem una magnífica banda sonora on la mateixa cançó “We are free” interpretada per Lisa Gerard, ha esdevingut un clàssic de la música. Que fins i tot ha arribat una versió “techno” la qual va triomfar a les sales de ball!
I no cal dir que l’actuació d’una fins aleshores desconeguda Connie Nielsen com a filla de Marc Aureli, va superar amplament el paper buit i sobreactuat de Sofía Loren a la pel·lícula original. O que fins i tot un gran actor com Cristopher Plummer interpretant al malvat Còmode, va quedar lluny de la magnífica creació del mateix personatge per part d’un Joaquin Phoenix en el millor paper de la seva carrera.
Realment Gladiator va demostrar que les pel·lícules “de romans” no han de ser només un recull d’extres i grans decorats i poden ser també una molt bona reflexió sobre el poder, la venjança i l’honor. En definitiva, com veiem, un remake no sempre ha de ser una pitjor versió del seu original. Moltes vegades pot esdevenir un clàssic per si mateix, relegant a l’oblit la pel·lícula en què es va basar.
