today-is-a-good-day

‘House of Gucci’, escorniflant els poderosos

- Advertisement -

Ridley Scott sembla desenvolupar un nou corrent temàtic a les seves pel·lícules. Ens explicarem. Fins ara, és sabuda la seva línia d’àmbit històric (The Duelists, 1492: Conquest of Paradise, Gladiator, Black Hawk Down, Kingdom of Heaven, fins i tot Exodus: Gods and Kings, malgrat la seva component bíblica, o la més recent, The Last Duel). També les seves aproximacions al cinema negre, policíac o al thriller (Someone to Watch Over Me, Black Rain, Matchstick Men, American Gangsters, Body of Lies, The Counselor, Hannibal, on l’horror hi té cabuda), i tot un seguit de drames amb components d’aventura (White Squall), romàntics (A Good Year, amb tocs de comèdia, Thelma & Louise…). Així mateix, notòria és el seu vessant proper a la sci-fi (The Martian, Blade Runner, aquesta amb elements de noir–), i a l’horror espacial amb tocs de sci-fi i space opera (Alien, Prometheus, Covenant…), a banda d’altres rareses (Legend). 

House_Of_Gucci_4

- Advertisement -

Naturalment, alguns d’aquests títols coneixen determinat hibridisme: l’aventura i l’acció hi són a diversos d’ells. El drama s’hi pot resseguir igualment. A diversos, podem trobar també apunts propis de la comèdia. És per la natura del cinema de Scott, sens dubte, un home capaç de fabricar imatges tendents a l’impacte i l’espectacularitat, que quan va estrenar All the Money in the World, entorn al segrest, el 1973, de l’adolescent John Paul Getti III —pertanyent a una de les nissagues més enriquides del món amb el negoci petrolier—, es feia temptador incloure la cinta en l’àmbit policíac per bé que també històric pel seu background verídic. Però, l’estrena de House of Gucci, segons sembla, un film que el director cobejava, des que va comprar a inicis de la dècada de 2000 els drets del best seller de 2001 de Sara Gay Forden, du a pensar que el director anglès té particular debilitat per les nissagues amb grans fortunes que per algun motiu s’han fet notar més enllà del que és convenient quan es pertany al cercle més selecte de privilegiats al món. Cert que House of Gucci no té tant de policíac com d’elements de culebrot. Centrat en la caiguda de l’imperi original —des del 1993 no hi ha Guccis en la marca, que controla el segell Investcorp, el qual també té Tiffany’s—, culmina amb l’assassinat el març del 1995 del darrer de la nissaga que, fins no gaire abans, era al capdavant de l’empresa, Maurizio Gucci (Adam Driver), per encàrrec, tot apunta, de la seva exdona, Patrizia Reggiani (Lady Gaga). És la primera escena del film, que així converteix la resta del metratge en un llarg flashback.

- Advertisement -

El segell Gucci, dedicat a la moda, bosses, sabates i articles diversos de luxe, té l’origen humil del seu fundador, Guccio Gucci, qui el 1921 va obrir una botiga d’articles de pell a Florència. Tres dels sis fills que tingué, Vasco, Aldo (Al Pacino) i Rodolfo (Jeremy Irons), hereten el negoci a parts iguals. El 1953, dos mesos abans que Guccio morís, els tres germans obren botigues a Nova York i el segell no fa sinó expandir-se. Tingué una forta embranzida quan, el 1954, Ingrid Bergman dugué una bossa Gucci al film Viaggio in Italia, de Roberto Rossellini. La mort de Vasco el 1974, deixà el segell en mans dels altres dos germans. Aldo fou el més emprenedor des de Nova York, i Rodolfo fou actor del cinema italià de jove com a Maurizio d’Ancora, nom amb què batejà el seu fill Maurizio, la mare del qual fou l’actriu alemanya Sandra Ravel, que finà jove. 

House_Of_Gucci_2

El film recull amb algunes llibertats els fets que dugueren a l’assassinat de Maurizio, per bé que Scott deixa molt a l’espectador a l’hora d’interpretar els veritables motius ocults dels personatges —amb excepció dels més evidents de Patrizia Reggiani i Paolo Gucci— i, en particular, del críptic Maurizzio Gucci, tal com si més no l’encarna Adam Driver. Aquest fet ha dut a creure, sumat a una manera d’estructurar que fa salts sobtats en el temps, que Scott no aconsegueix mostrar satisfactòriament els personatges ni la seva evolució, que esdevé a batzegades igualment —particularment tot allò que refereix a Maurizio i la seva demanda de divorci a Patrizia, tot i que si hom observa bé va havent-hi indicis previs que la relació es tensa a causa del caràcter manipulador d’aquesta pel que fa als afers i els negocis dels Gucci—. Però, caldria considerar que l’arc temporal i la densitat dels fets és molta, i que sempre és difícil penetrar el si d’una família tan complexa els membres de la qual sembla que s’estan clavant punyals a l’esquena contínuament. El fet que Maurizio esdevingui un personatge tan tancat i callat —Patrizia sovint parla pels dos—, dóna peu a aquesta impermeabilitat en la qual opinem que Scott, a banda, s’hi troba a gust, puix que ell mateix dona imatge de taciturn i li agrada exercir la subtilesa del que la imatge pot suggerir. Scott s’agafa als fets, i mostra els que considera significatius, tot i que afronta el risc, en materialitzar-los, de ser subjectiu perquè alguns d’ells encara són susceptibles d’interpretació

És fàcil deduir que Maurizio, a l’inici dels 70, és un jove estudiant de dret amb una vida còmode, regalada, sense ànsies, ambicions ni gairebé principis sòlids en res. Coneix en una festa una simpàtica Patrizia que no té ni idea de qui és, o això sembla. Ella és filla de família obrera; un cop orfe de pare, treballa en el negoci de transports per camió que du el nou marit de sa mare. Aparentment, sembla un enamorament a primera vista per part d’ella, impressió que es reforça quan la parella, un cop Rodolfo fa fora de casa Maurizio, perquè no veu bé la unió amb algú de nivell inferior, afronta una vida sense comoditats i amb privacions —Scott fa un ús divertit dels cotxes al film, segons l’estatus— de la qual són rescatats per Aldo, que se’ls enduu a Nova York, ignorant que acaba d’obrir la Capsa de Pandora. El Maurizio humil, lentament experimenta canvis, arrossegat per l’ambició de la dona, que sembla apuntar a voler quedar-se amb l’imperi. Un cop es reconcilia amb el pare, malalt terminal, Maurizio anirà pujant esglaons amb l’ajut de l’oncle Aldo. El fill d’aquest, Paolo Gucciun Jared Leto espectacularment irreconeixible i del millor del film—, no sembla tenir llums, convençut, però, de la seva genialitat com a dissenyador de roba. Paolo experimentarà un gran ressentiment cap al pare, que no el recolza en els seus projectes, raó per la qual el trairà induït per Patrizia i secundat pel manipulat, en aparença, Maurizio. Però els punyals no han fet més que començar a volar quan Paolo, massa tard, s’adona de la manipulació de què ha estat objecte. 

House_Of_Gucci_3

Els Gucci es precipiten a l’abisme de la venjança mútua. Maurizio finalment demostra no ser tan assenyat: no duu bé els negocis, un cop a dalt, i s’extralimita en els capricis. A banda, l’advocat de la família ha esperat el seu moment, quan la trompada inexorable s’albira. Una pitonissa —divertida Salma Hayek— amb qui Patrizia té amistat de fa molt tampoc serà aigua clara, mentre una relació adúltera de Maurizio i la petició de divorci semblen explicar Patrizia, qui havia cregut tenir veu preeminent en el negoci familiar.   

Scott potser no fa el seu millor film, però no hi ha dubte que sap impregnar-li força i prou interès a una història que convida al gaudi d’escorniflar els poderosos, com sempre ha volgut el gran públic. Són excel·lents la fotografia del fidel Dariusz Wolski (The Last Duel, All the Money in the World, The Martian) plena de matisos segons el moment temporal, igual que l’atrezzo i tota la posada en escena, amb un disseny de producció d’un altre fidel a Scott, Arthur Max.  

Digne d’esment és el treball de Lady Gaga, a qui la mateixa Patrizia Reggiani diu aprovar perquè assoleix una bona semblança, per bé que l’actriu no ha volgut cap contacte amb ella —cosa que Patrizia lamenta— en prevenció que la condicionés a l’hora d’encarnar-la. Resta el somriure enigmàtic del Maurizio d’Adam Driver mentre s’acaba el cafè a una terrassa de Milà. Acaba de ser expulsat de l’empresa. El sol matinal li escalfa el rostre, seré i content; el dia promet. Scott potser suggereix el que en el fons sempre ha volgut Maurizio: ser lliure, les responsabilitats lluny. 

Veredicte

- Advertisement -

El millor: la recuperació d’un episodi sucós. Els treballs de Lady Gaga i Jared Leto.

El pitjor: l’arc temporal dificulta en alguna mesura interpretar l’evolució dels personatges plenament. 

Nota: 8

- Advertisement -
Ignasi Juliachs
Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, i especialitat en Història de l’Art, escriu crítica i algun article sobre cinema a la revista 'Imágenes de Actualidad', i articles sobre festivals a 'Dirigido por'. També ho ha fet a 'Fotogramas'. Ha estat articulista a la revista de cinema 'Scifiworld', amb l’editorial de la qual també ha participat en el llibre col·lectiu 'El hombre lobo, licántropos en el cine'. Ha estat secretari de la junta directiva de l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics. Escriu crítiques, especials i ressenyes de llibres a 'Cinearchivo.com' i és coautor del llibre 'La memòria crítica'. Per si fos poc és traductor de publicacions de cinema i d’alguna novel·la per editorials com Planeta o Paidós. Ha estat redactor i locutor d’informatius, d’espais culturals i de crítica cinematogràfica a 'Ràdio Sant Feliu'. Fou auxiliar de càmera al curt Màgia a Catalunya de Manel Cussó, amb Joan Brossa. Ha presentat el cicle de cinema clàssic al Cinebaix de Sant Feliu de Llobregat.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents