Amb Monster: The Ed Gein Story, Ryan Murphy torna a fer el que millor sap: convertir el crim real en espectacle i, al mateix temps, dir-nos que tot plegat és una crítica del morbo. Aquesta nova entrega de la seva antologia Monster —després de Dahmer i dels germans Menéndez— s’endinsa en la figura d’Ed Gein, el llegendari assassí rural de Wisconsin que va inspirar Norman Bates (Psycho), Leatherface (The Texas Chainsaw Massacre) i un llarg etcètera de psicòpates cinematogràfics. I sí: la història és tan fosca com es recorda. El problema és que Murphy sembla més interessat a filmar la llegenda que a comprendre l’home.
Crim, càmera i acció
Monster: The Ed Gein Story
Charlie Hunnam s’hi deixa la pell —i gairebé el seny— per interpretar Gein amb una barreja de pietat i horror. És un treball físic, intens, ple de tics i silencis que volen suggerir profunditat psicològica, però que acaben sent una col·lecció de mirades perdudes. Al seu costat, Laurie Metcalf compon una mare castradora i fanàtica, i que, gràcies a ella, fa que la sèrie funcioni per moments.
Visualment, The Ed Gein Story és impecable: fotografia freda, decorats de museu i una ambientació de postguerra tan lluïda que gairebé fa olor de lleixiu. Però darrere aquesta perfecció formal hi ha una absència inquietant: la d’un punt de vista clar. Murphy ho vol tot —el realisme macabre, el drama familiar, la crítica sociocultural— i el resultat és un collage elegant però buit.
La moral segons Netflix
Monster: The Ed Gein Story
El discurs oficial diu que Monster denuncia la fascinació pública pels assassins. Però costa de creure quan la sèrie dedica minuts sencers a recrear, amb un gust dubtós, cada detall escabrós El que se suposa un “comentari sobre el voyeurisme” és, en realitat, una invitació al consum culpable. Murphy condemna la mirada de l’espectador mentre li serveix un bufet lliure de morbidesa cinematogràfica.
Hi ha, això sí, instants de vertadera potència: aquells en què el relat s’atura, quan el silenci és més eloqüent que la sang. Però són illes enmig d’un oceà d’excés. La sèrie confon la gravetat amb la solemnitat, la reflexió amb la lentitud, i l’horror amb l’esteticisme. El resultat és una peça que vol ser True Detective, però que sovint acaba sent American Horror Story.
Els monstres som nosaltres
Monster: The Ed Gein Story
The Ed Gein Story vol demostrar que el veritable monstre és la societat que l’observa. I potser té raó. Però si és així, Netflix ens posa un mirall amb filtres i banda sonora dramàtica inclosa. L’espectador té la sensació d’haver assistit a una classe de moral dictada per algú que ven souvenirs del crim a la sortida.
Ryan Murphy continua sent el gran taxidermista del true crime televisiu: agafa històries reals, les disseca amb estil, i després les exposa com si fossin art contemporani. El resultat és fascinant i repulsiu alhora. O dit d’una altra manera: un producte perfecte per al nostre temps.
Veredicte
Agradarà: als fans del true crime més estilitzat, als devots de Ryan Murphy i a qui vulgui veure assassins com si fossin models de Vogue Noir.
No agradarà: a qui encara creu que el terror ha de fer por i no quedar bé a Instagram.
Enganxòmetre: 6
Nota: 6
