Psycho… aquella gran mostra del cinema de suspens que ha passat a la història reproduint-se tantes vegades com la sopa Campbell d’Andy Warhol, però que mai ens deixa de sorprendre. O soc jo l’única que, tot i saber que la plaent dutxa de Marion Crane serà interrompuda per violents cops de ganivet i violins, s’agafa ben fort a la butaca? Els grans clàssics tenen això, no moren, més aviat es reinventen amb cada visualització, revelant-nos detalls nous i emocions fresques, com si fos la primera vegada.
Aquest estiu, la Filmoteca de Catalunya li ha dedicat un gran cicle a un dels mestres més admirats de la pantalla gran: Alfred Hitchcock. Des de juliol fins al setembre, s’han projectat llargmetratges dirigits per aquest gran tità del cinema, des de la seva etapa anglesa fins a l’americana. Com no podia ser d’una altra manera, aquests mesos he sacrificat el cafè al bar o les tapes amb amics per invertir els calés en aquestes meravelloses sessions i no perdre-me’n ni una. Al cap i a la fi, Hitchcock et deixa més despert que qualsevol expresso i amb més tensió que una sobretaula de diumenge en família.
L’art com a narrativa oculta
El cas és que durant la projecció de Psycho, just abans de la famosa escena de la dutxa (a vegades entenc al meu cosí petit quan es vol saltar aquest moment del dia), un detall que mai havia vist em va colpejar. Un quadre. O més aviat una escena pictòrica. Com que no podia treure el mòbil durant la sessió per comprovar allò que creia (un deix molt del segle XXI), vaig haver de viure amb la incertesa fins al final de la pel·lícula. I sí, efectivament. Aquell quadre que va passejar-se per la meva retina de manera fugaç era el tema que em semblava haver vist i em va semblar una genialitat.
No us deixaré amb el suspens a vosaltres també. L’obra que vaig veure representava una escena bíblica àmpliament tractada en la història de l’art: la de Susanna i els vells. Segons la Bíblia, una dona anomenada Susanna s’estava banyant tranquil·lament quan, de sobte, dos vells es van apropar a molestar-la assetjant-la. Com que Susanna es va negar a complaure’ls, ells la van denunciar acusant-la d’adúltera. Per sort, el profeta Daniel va entendre què havia passat i va condemnar als dos homes. No sé si ho recordeu, però poc abans de la icònica entrada al lavabo de “la mare del Norman” (no vull fer spoilers per a aquells benaurats que encara no hagin vist la pel·li), el seu fill entra al despatx contigu a l’habitació de la víctima, sent que obre la dutxa, despenja un quadre i, oh sorpresa, veiem que hi ha un forat. Un forat que Norman té estratègicament situat per contemplar, com el voyeur que és, a les hostes que venen a allotjar-se a la seva pensió. És llavors quan veu com la protagonista (o potser no tant) es despulla i es fica a la dutxa.
Hitchcock, a través de la història de l’art, descriu al personatge de Norman. El posa a l’altra banda del forat, el transforma immediatament en culpable associant-lo als vells que assetgen a Susanna durant el seu bany. Però aquesta no és l’única al·lusió artística que el director empra. Havent comprovat ja la meva hipòtesi i exercint una mica de tafanera, vaig descobrir que hi havia una altra obra penjada en aquell mur, una Venus de Tiziano. I aquesta deessa romana no podia ser més oportuna. Mentre Marion està parlant amb Norman al seu despatx (que minuts més tard utilitzarà com a cau des d’on portar a terme els seus més secrets pecats), podem veure el quadre en un segon pla. Resulta que els dos personatges estan parlant de la figura materna que tant paralitza a Norman, de la seva insistència en què no interaccioni amb dones, que no es deixi seduir per aquestes figures pecaminoses. La seva bellesa (com la de Venus) li poden portar molts mals de cap. Però espereu, que no acaba aquí.
De la pintura a la pantalla: la misteriosa casa de la família Bates
També va ser una obra d’art la que va donar vida a un dels elements més simbòlics del film: el de la casa. Aquella casa horripilant i aterridora de Psycho la va veure Hitchcock observant un quadre del cèlebre pintor estatunidenc Edward Hopper. L’obra s’anomena ‘Casa al costat de la via del tren’ i va ser pintada el 1925, pocs anys abans de la Gran Depressió. En ella, Hopper mostrava les conseqüències de la industrialització: la fugida cap a les ciutats i el subseqüent abandonament de les zones rurals. La casa pintada per Hopper forma part ja del passat, s’erigeix en una construcció antiquada, silenciosa i solitària. Tot i la seva elegància victoriana, no és més que el record d’un temps passat. Hitchcock transforma aquesta melancolia en quelcom aterridor i fantasmagòric. Igual que la casa de Hopper, la de Norman i sa mare ha quedat atrapada en el temps, apartada del progrés, en aquest cas, a causa de la desviació de l’autopista que passava pel seu costat.
Alfred Hitchcock no només ens ofereix un cinema de suspens inoblidable, sinó que també ens convida a explorar les profunditats del seu art a través de subtils referències pictòriques. La genialitat del director resideix en la seva capacitat per teixir elements visuals amb significats més profunds, utilitzant l’art per enriquir la narrativa i aprofundir en la psicologia dels seus personatges. Com més ens endinsem en la seva obra, més evident es fa que Hitchcock no només va crear pel·lícules, sinó que va construir un univers ric en al·lusions i simbolismes que, com les obres d’art, continuen revelant-se amb cada nova visualització. Així que si encara no heu vist Psycho (o si), no us perdeu l’oportunitat de descobrir com l’art i el cinema poden fusionar-se creant veritables obres mestres.
