Dahmer és una de les sèries del moment. Estrenada el passat 21 de setembre a la plataforma Netflix, no ha deixat indiferent durant els primers dies d’streaming. En aquest serial de seguida ens endinsem en el món personal de Jeffrey Dahmer, batejat amb el nom d’El Carnisser de Milwaukee. A través d’un relat pausat però molt ben estructurat, i sobretot interpretat, som espectadors de les diferents etapes de la vida d’aquest jove nord-americà, que es convertí en un dels assassins en sèrie més aterridors. Així doncs, amb escenes que funcionen com a flashbacks llargs, ja que de seguida sabem cap a on conflueixen els esdeveniments, a poc a poc i detalladament se’ns explica el procés per arribar a cometre tals actes, no sense deixar-nos amb més sorpreses si no en coneixíem la història.
Dahmer – Monster: The Jeffrey Dahmer Story ens fa un retrat exhaustiu de l’assassí, des de la infància fins al resultat de les accions. Construeix, de manera realista, una visió introspectiva del personatge. I si una cosa fa bé la sèrie, que és gairebé tot, és situar l’assassí en la seva època, la relació amb els familiars (amb l’incondicional suport del seu pare sense negar les barbaritats, amb un gran treball de Richard Jenkins), veïns, víctimes i l’impacte social que va causar dins la comunitat, fins al racisme i l’homofòbia (sempre desmentits pel propi Dahmer), o el sistema policial. Aprofundeix en les víctimes i la lluita de les seves famílies i ens porta a presenciar moments colpidors, sense ser gratuïts, d’alguns dels seus actes. I és que Dahmer fou un assassí que mai tingué inconvenients per explicar, sense jactància i amb certa modèstia, el que va fer.
Si una cosa destaca d’aquests deu capítols és el treball d’Evan Peters com a l’assassí en sèrie, a part dels guions (no us perdeu un dels més colpidors emocionalment titulat Silenced, un exemple inapel·lable de què com amb poques paraules es pot arribar a expressar molt), la posada en escena i les interpretacions de tots els secundaris. Peters, endinsant-se en situacions fosques de la psique humana, fa una actuació impecable per mostrar el Dahmer original, amb una semblança física patent. La seva manera de parlar, la seva calma, honestedat i profunditat, fan que els seus diàlegs amb les víctimes encara siguin més aterridors. I tot per mostrar una persona que potser necessitava rebre més comprensió i afecció durant certes etapes de la vida i que potser ningú li donà, el qual el va portar a perdre tota capacitat d’empatia, tot i tenir una infància força normal. Per això volia el control de quelcom personal, un cert poder, un domini sobre algú, perquè sempre trobà impediments, amb abús d’alcohol inclòs, i totes les mancances que tenia les desenvolupà en els seus actes. En el fons, doncs, ens explica com la solitud, el rebuig i la família poden marcar la vida d’una sola persona. La curiositat, al final, es convertí en un trastorn compulsiu de quant costà sortir-ne.
El pis de Dahmer va ser recreat a la perfecció per a l’ocasió (documentat amb arxius fotogràfics reals), així com altres escenaris, personatges i diàlegs, i fa que el relat sigui més proper, més en consonància amb les atrocitats que va cometre, una profunditat i semblances que potser li va mancar al film del 2002 protagonitzat per Jeremy Renner.
Dahmer és una sèrie on tot conflueix, fins i tot la banda sonora. Els dos grans noms com són Nick Cave i Warren Ellis, capten de manera acurada l’atmosfera fosca per on es movia el personatge i les melodies apagades semblen transmetre a la perfecció els sentiments de solitud, de pèrdua d’un fill, de buidor, de patiment, cosa que Nick Cave coneix de primera mà. Jennifer Lynch, filla del ja cèlebre director David Lynch, hi posa cullerada dirigint quatre dels episodis de manera fosca i personal, sense desmerèixer la resta de directors, ja que tots creen un conjunt perfectament equilibrat en tots els aspectes.
Veredicte
El millor: pràcticament tot.
El pitjor: que es cometessin tals actes.
Nota: 9
