Reality i Wrong són probablement les millors pel·lícules de Quentin Dupieux fins ara. Segueixen de prop Wrong Cops, Au poste! i Le Daim. Mandibules és un altre film fresc, on l’absurd segueix essent marca de fàbrica però potser confirma una tendència que, de mica en mica, es va fent més palesa “chez” Dupieux, tal com diuen els francesos: cada cop els seus films són més versemblants, dins del fet que tots participen d’una condició al·lucinògena. La seva narració cada cop esdevé més lineal, més coherent, més amable si es vol, més al gust burgès, per entendre’ns. Es diria que el director de Rubber vol ser més accessible.
Reality, pràcticament una obra mestra, era un festival de metaficció que feia de l’absurditat la quinta essència de la seva comicitat. A Mandibules, un parell d’adolescents de quaranta anys del tot penjats, sense ofici ni benefici –un d’ells, Manu (Grégoire Ludig), dorm a la platja embolcallat amb una manta, i l’altre, Jean-Gab (David Marsais) treballa a una benzinera però és un inútil–, tenen l’encàrrec de dur un paquet a una adreça –paquet que justifica el títol–. En no tenir cotxe, en roben un, i al capó hi troben una mosca gegant. Llavors s’obliden de l’encàrrec, i pensen que si ensinistren la mosca, com si fos un dron, podria robar bancs. Al necessitar un sostre on ensinistrar la mosca, que sembla agraïda per l’alliberament, primer es queden amb la rulot d’un altre rodamón a punta de pistola, i després, un cop la cremen mentre cuinen, van a petar a casa d’una burgesa, Cècile (India Hair) que confon en Manu amb un company d’institut –la providència proveeix–, i els convida a passar uns dies amb ells al xalet dels pares sense pares. La cosa estarà a amagar la mosca a ulls de tots aquells qui són al xalet mentre l’ensinistren.
L’actitud i les converses que mantenen aquest parell són hilarants i situen el seu grau d’estupidesa a nivells estratosfèrics; Dupieux confessa que un xic es va inspirar en Dumb and Dumber o en Beavis and Butt-Head. Però aquest parell de tanoques, de fet, no tenen cap mania ni principi, i per simpàtics que puguin caure, són uns lladregots sense escrúpols; mai no es plantegen la gravetat de les seves accions, són perillosament simples.
Naturalment, la cosa es complica amb l’aparició de l’Agnès, una amiga de la Cècile també convidada al xalet, la qual va patir un accident mentre esquiava. Des de llavors, l’Agnès, interpretada hilarantment per Adèle Exarchopoulos, en un registre que mai no hauríem sospitat que l’actriu podia fer, parla cridant, com sobreexcitada, i manté una actitud estrafolària i una tafaneria que la fan insuportable per als interessos dels dos protagonistes i la mosca.
Dupieux no pretén sinó distreure, fer riure, però certament els seus films són quelcom més que una comicitat. El director, que es fa dir Mr. Oizo quan fa de DJ i composa música, sembla un àcrata nihilista per moments. A molts dels seus films se’n fot del món burgès i estratificat, de les petites i grans manies i vicis amb què convivim a diari, denuncia l’immens absurd i buidor que rau tancat en la lògica que hem construït a la nostra societat, i gairebé els seus absurds són la gran lògica a la qual aferrar-se. Ara bé, aquest discurs és cert que abans semblava més natural i honest que no pas ara, en què comença a percebre’s la voluntat d’agradar i un cert manierisme expositiu.
Amb tot, Mandibules, com dèiem, continua participant d’aquella estranya narrativa absurda, burlesca, fresca, lliure que a nosaltres ens recorda –i aquesta pot ser una valoració molt subjectiva– el Polanski de Che? i de Cul-de-Sac. Aquest Polanski sembla haver inspirat en alguna mesura Dupieux, i és aquest esperit fresc i del tot cinematogràfic i cinemàtic el que ens encanta. Perquè, efectivament, Dupieux, qui confessa ser un autodidacta en matèria cinematogràfica, aconsegueix sempre absorbir-nos. Domina el timing i el ritme, i sap com no deixar-nos caure ni un segon. Mandibules, a més, té l’avantatge de ser concisa i breu: 77 minuts. Hi participen l’actor veterà Bruno Lochet i hi debuta el raper Roméo Elvis.
Per cert, només les potes de la mosca s’han fet per CGI; la mosca en sí, tot un personatge del film, és una puppet molt complex. Hom ja parla de fer-ne una seqüela, per bé que, tot seguit diu Dupieux que està fent una cinta amb una història completament diferent.
Veredicte
El millor: Dupieux, la seva sana bogeria que denota que s’ho passa pipa mentre escriu. Sempre hi ha il·lusió o interès per veure quina n’ha fet ara.
El pitjor: Un cert relaxament en la seva voluntat dinamitadora.
Nota: 8’75
