“Ell em fa fer coses que no vull fer. Ell em fa dir coses que no vull dir. Ell té el poder de l’amor”. Quan la jove Autumn comença a cantar sobre l’escenari només acompanyada de la seva guitarra, allò que havia començat com un divertit show musical d’institut s’acaba convertint en l’impactant pròleg de la història que està a punt de començar. En efecte, la noia de tan sols 17 anys descobreix que està embarassada de forma no voluntària i decideix iniciar el tortuós camí per a interrompre-ho. Presentada així, Nunca, Casi Nunca, A Veces, Siempre fa olor de l’enèsim drama indie sobre l’avortament a l’adolescència; i en bona part ho és, però allò que la distingeix no respon precisament a les intencions de la seva directora i guionista Eliza Hittman. I és que la seva aposta per l’honestedat i naturalitat acaba sent sobrepassada per una sèrie de decisions que deixen a la vista els veritables mecanismes de la pel·lícula.
Premiada amb el Gran Premi del Jurat als festivals de Sundance i Berlín, Nunca, Casi Nunca, A Veces, Siempre destaca per la fidelitat que mostra cap a la seva protagonista Autumn, de qui no es desenganxa en cap moment. D’ella, n’adopta la humilitat, la introversió, la sensació de pèrdua quan trepitja Nova York i la mirada fràgil cada vegada que s’asseu a la taula d’alguna de les institucions per les quals transita. No obstant això, l’atmosfera del film també es contagia sobre manera de l’extrema fredor i manca d’expressivitat de la noia (posa la mateixa cara davant de qualsevol situació), de mode que no és gens fàcil connectar emocionalment amb ella. El mateix passa amb la relació amb la seva cosina Skylar, còmplice i aliada en la seva missió. Cal rebuscar molt per a palpar el veritable vincle afectiu que Nunca, Casi Nunca, A Veces, Siempre pretén crear entre elles tan sols a base de mirades neutres i reaccions fredes.
És evident que Nunca, Casi Nunca, A Veces, Siempre busca fugir del melodrama i de qualsevol subratllat o judici respecte al drama de la seva protagonista. No explica qui és el causant, però crea una sospita clara; no aireja cap bandera pro o antiavortament, però exposa les realitats oposades de Pensilvània i Nova York; no critica explícitament el sistema, però mostra la poca humanitat dels seus procediments a través de la seva escena més potent (i que dóna nom al film). No obstant això, sorprèn la tendència que Hittman té a autoboicotejar aquesta condició. D’una banda, amb escenes efectistes com la del piercing casolà d’Autumn o la dels seus cops de puny a la panxa. De l’altra, i per sobre de tot, amb l’absoluta falta de matisos en el retrat que Nunca, Casi Nunca, A Veces, Siempre fa dels homes. I és que tots i cadascun dels personatges masculins que tenen alguna interacció amb la protagonista representen el mateix: una amenaça, una intimidació, una agressió o un abús. No hi ha ni una sola excepció.
Per descomptat que el problema existeix, és molt greu i només admet el més fort dels rebutjos, però Nunca, Casi Nunca, A Veces, Siempre l’exposa pel broc gros; inclús amb escenes esperpèntiques com la que implica el supervisor de feina de les dues noies. No és aquest un aspecte necessàriament criticable per si mateix, si més no en un altre tipus de pel·lícula, però aquí suposa un contrast difícil de donar per bo. Tot plegat acaba omplint d’ombres un film que contenia certes llums i idees interessants. La sensació final, doncs, és que Nunca, Casi Nunca, A Veces, Siempre traeix l’honestedat amb què es presentava i vesteix de proximitat una història que, si ens hi parem a pensar, costa molt d’identificar com a veritablement realista.
Veredicte
El millor: La càrrega significativa de l’escena que dóna nom a la pel·lícula, i com està dirigida.
El pitjor: La demonització masculina sense matisos, quan pretén ser un film allunyat d’opinions concretes.
Nota: 5,5