Anem de cara a barraca, i comencem a parlar del film que us porto en aquesta ocasió. Oblideu-vos de les complexitats de guió de l’últim dia que ens duia The Matrix perquè avui comentarem una cosa més senzilla. Bueno, senzilla en l’apartat de text, perquè també hi passen algunes coses la mar d’estrafolàries i poc vistes en el món audiovisual. Una d’aquestes és el pal de paller del títol d’avui: els dolents són els bons, els que salven el món de les mans d’uns suposats bons. Què? Impactats, oi? Sempre hi ha gent disposada a canviar de bàndol, i no només perquè els agradi més la companyia que hi tenen o l’objectiu final. Diguéssim que tothom té els seus interessos!
Avui us parlaré d’Escuadrón suicida, una penícula prou recent –del 2016– que ens explica com uns quants dolents del món del còmic uneixen les seves forces per ajudar l’FBI o la CIA o una d’aquestes companyies que a mi em semblen totes iguals. No ho fan per voluntat pròpia, no cregueu. Que siguin dolents no vol dir que siguin tontos! Evidentment, ho fan perquè no tenen cap més remei, perquè estan amenaçats o són víctimes d’un xantatge. Sí, les forces de l’ordre sempre jugant net, oi?
El protagonista principal podríem dir que és el Deadshot, un amant de les armes de foc protagonitzat per Will Smith. Sabeu allò que diuen “On posa l’ull, posa la bala”? Doncs ell, on posa l’ull hi descarrega la pistola sencera, i sense fallar ni un sol tret, que no és temps per malgastar pólvora. Diguéssim que la seva bondat és relativa: tot i que té bons sentiments en el fons, es guanya la vida fent d’assassí a sou, i això molt de bon xicot no és. Però el bo d’en Will sap donar-li al personatge aquest matís romàntic i gamberro a la vegada.
També tenim la Harley Queen, una rossa explosiva i, també cal dir-ho, tocada del bolet. Des del primer fotograma ja es veu que aquesta mossa no hi és tota, i és precisament aquest tret seu el que tan ha agradat al públic de la penícula. Bueno, potser el sector masculí de la sala es devia fixar més en altres atributs del personatge, però sempre s’ha dit que la bellesa és a l’interior, i aquesta noia té un interior molt interessant. Oju, homes que n’esteu enamorats! Ni mirar-la, que el seu xicot és ni més ni menys que el malvat Joker, l’arxienemic del Batman.
També hi ha altres personatges, però no són tant atractius ni importants com aquest parell. Tenim un home gros que viu a les clavegueres i és una mena de cocodril malcarat; un australià addicte a la cervesa que llança bumerangs com qui llança boletes de paper –moment tòpic de la penícula–; un mexicà carregat de tatuatges i que és capaç d’incendiar qualsevol cosa; una japonesa que amb la seva espasa katana màgica és capaç de partir pel mig qualsevol cosa… I finalment, però no per això menys important, l’Encantadora! L’Encantadora és una noia posseïda per l’esperit d’una malvada bruixa capaç de fer coses increïbles, extraordinàries, meravelloses… però també horripilants!
I és precisament aquesta noieta qui engega tot el merder que veurem a la penícula, perquè l’esperit allotjat que té en el seu interior s’encarrega de fer visible aquesta part amagada i comença a fer coses indesitjables, començant per ressuscitar el seu també malvat germà, una criatura fosca i de més de dos metres que complicarà la vida als nostres herois –bé, antiherois en aquest cas! Després també destrueix gran part de la ciutat, s’apodera de la majoria de ciutadans per posar-los sota les seves ordre i crear un gran exèrcit, busca la manera de crear una arma mística que li donarà la immortalitat… El típic d’aquests casos, vaja!
Però no estaran sols en la seva tasca de salvar el món de les urpes de la bruixa Encantadora, no, que per guiar-los pel bon camí, pel camí que tot heroi de bé ha de seguir, tenen del seu bàndol un capità de les forces armades, un militar d’aquests que no te’l vulguis trobar tu de cara perquè… Ja m’enteneu! I resulta que, per més inri, és parella amb la noia que resideix dins l’Encantadora. Mireu si és petit el món, eh? Imagineu-vos per un moment el casament d’aquests dos, i les famílies tot fent-la petar durant el convit! “–El teu fill a què es dedica? –El meu salva el món dels dolents. I la teva? –No, la meva vol destruir-lo, el món! –Ai, que maco! És ben bé que estan fets l’un per l’altre!”
Molta acció, molts trets, moltes explosions, molts personatges estrambòtics, acudits d’aquells dolents però que sempre encaixen en el moment en què un protagonista està a punt d’escometre l’estocada final al seu enemic… En fi, que Escuadrón suicida vindria a ser la típica penícula de superherois de tota la vida però amb la singularitat que els dolents canvien de bàndol i treuen les castanyes del foc als bons, que per sort o per desgràcia, com que són bons, sovint van amb el lliri a la mà i se’ls escapa algun detall que posa en safata la victòria als malvats.
Conclusió. Després de veure aquest film i que ens hauria d’obrir els ulls a molts: els dolents també tenen el seu cor, molt amagat, sí, i està a les nostres mans ajudar-los a veure la llum que els portarà al costat del bé.
