Ja fa uns dies que déu n’hi do, amb això de la pandèmia del coronavirus. Que si els contagis baixen, que si els casos pugen, que si les regions sanitàries van endavant o van enrere. És ben bé que hem entrat en aquesta anunciada nova normalitat i ja ens hem acostumat a veure xifres que ballen, i tant ens fa si parlen de morts, de malalts o de polítics que, per fi, reconeixen que tenim un problema sanitari greu. Clar, com que no han vist el bitxo amb els seus propis ulls, no es creuen que existeixi tal bestiola. Bueno, nosaltres tampoc hem vist complertes moltes de les promeses que ells van fer en campanya electoral, i encara els anem votant! En fi, que això, com la pandèmia, és una història interminable!
I parlant d’històries que mai acaben, avui us porto la més icònica de totes. No, no em refereixo a El cor de la ciutat, que allò també semblava no tenir fi, ni a la saga d’Star Wars, de la que ens van assegurar que acabava a l’episodi 9 i ja tenim l’anunci d’una nova trilogia. Avui analitzarem la penícula que porta per títol, precisament, La història interminable, i que data del 1984. I com a bona penícula de mitjans de la dècada dels 80, hi trobem de tot: marionetes animades, disfresses, efectes especials en ple procés de millora, pentinats punks de l’època i nens capaços de salvar tot un imperi amb el poder de la seva imaginació.
Aquesta és la història d’un nen anomenat Bastian que no porta una vida gaire esperançadora: els companys d’escola li fan la punyeta, el pare es passa massa hores a la feina i no l’atén a casa, la mare va morir fa un temps i la troba a faltar… En fi, que el pobre nano és un desgraciat que, per més inri, ha de compaginar aquests maldecaps amb un pentinat dels vuitanta, i això ja és complicat per si mateix. Per sort, el bo d’en Bastian, es refugia en la literatura per viure noves vides i evadir-se de la trista realitat que l’envolta. Però el pare, aixafaguitarres de mena, ja l’avisa que no es cregui res del que llegeix.
En fi, que la pobra criatura, escapant-se dels malvats companys assetjadors, s’acaba refugiant, ni més ni menys, que en una llibreria d’aquelles antigues on no hi entra mai ningú i tenen en stock més pols que no pas exemplars dels clàssics de la literatura. I allà coneix un llibreter antipàtic –l’únic que hi deu haver al món perquè són un gremi molt maco– amb qui té una conversa del tipus «Aquests llibres que llegiu el jovent d’avui us estan podrint el cervell. Ja no es fan llibres com els d’abans, que et submergien en la trama. Com aquest d’aquí, que és més immersiu que jugar al Call of Duty amb ulleres de realitat virtual». I una oportuna trucada telefònica deixa via lliure al Bastian per allunyar-se d’aquell home repel·lent, enduent-se sota la jaqueta l’exemplar esmentat: La història interminable.
Ara és quan el nano arriba a l’escola, tard evidentment, i en comptes d’anar a l’examen de mates que tenia programat pensa «Total, Albert Einstein, Winsthon Churchill i Kiko Rivera també van patir fracàs escolar i després no els va anar tan malament», així que s’amaga a les golfes de l’escola, unes golfes que es podrien aprofitar per fer penícules de terror de com de brutes estan –espereu que ho vegi la inspectora territorial i els cau el pèl a l’equip directiu– i es posa a llegir el llibre que ha agafat en préstec.
Resulta que, en aquest llibre, un seguit de fantàstiques criatures protagonitzades per homes disfressats o titelles animades, tenen el problema de les seves vides. El no-res està envaint el seu regne, el país de Fantasia, i amenaça en fer-ho desaparèixer tot, però com a bona monarquia que són, es preocupen més pel seu monarca que no pas pel bé general del poble. La emperadriu, una nena que això sí que ho té, tot i ser dels anys 80 és prou bufona, està malalta i ningú té la cura a la seva patologia. Una mica com el COVID d’avui, però sense empastifar-ho tot. Això sí, com que estem en una aventura èpica, hi ha un únic heroi que pot tornar al regne la seva monotonia habitual. I aquest heroi és Atreyu.
L’Atreyu és una espècie d’Orzowei que accepta la missió. Tot i la seva joventut –compteu que té uns tretze anys–, és capaç de superar totes les proves que el destí li posa al davant. El seu cavall, pobre, no tindrà la mateixa sort, i a la primera de canvi, tururut violes que se l’empassen les arenes movedisses. I a l’Atreyu li va del canto d’un duro! Però no patiu perquè ara arriba una de les autèntiques icones, no només del film sinó també del cinema dels anys 80, el drac de la sort Fuixur, una espècie de gos salsitxa gegantí que vola pel cel com en Shen-ron o en Drogon. I a més és savi, tot i que amb algun toc pedòfil que en aquella època no es va entreveure, i si no observeu l’escena en què exigeix a l’Atreyu que li grati rere l’orella.
El destí de la desigual parella de protagonistes és molts quilòmetres al sud, per consultar a un tal Horacle quina és la solució al problema que viu Fantasia i la seva monarca. Amb l’ajuda d’un parell de follets que representen el matrimoni americà de la dècada –ella es passa el dia a la cuina mentre ell perd el temps amb estudis inútils sobre les portes de l’horacle–, l’Atreyu aconsegueix superar aquestes proves amb escreix, el mateix escreix amb què superen les expectatives els dissenyadors d’escenaris que es van encarregar de crear aquestes portes màgiques.
L’aventura de l’Atreyu es desenvolupa paral·lelament amb la lectura que en Bastian fa del llibre que ha pispat de la llibreria. El nen del món real es queda a les golfes de l’escola, captivat per la lectura, i ningú el busca ni el troba. De fet, quan el timbre que anuncia el final de les classes sona, el centre queda buit i fosc en menys d’un minut, així que potser veiem més fantasia en aquest fragment suposadament real que no pas en les aventures de l’Atreyu i el drac-gos volador.
Però, i ara ve el gran spoiler d’aquest article, així com la gran decepció de molts, la trama va arribant al seu final tot i el títol de la penícula i del llibre. De fet, el film, d’interminable no té res perquè dura poc més d’hora i mitja. Sí, més interminables són pelis com Titanic, que des del minut zero saps com acabarà però t’ho allarguen perquè la cosa duri tres hores! Així que, quan el no-res ha devastat Fantasia, i l’Atreyu i el Fuixur volen per un camp d’asteroides que ni l’Halcón Milenario hauria pogut esquivar, arriben a la torre d’ivori, palau de l’Emperadriu Infantil, que curiosament està situat en l’únic pedrot que manté la gravetat suficient com per no fer voltes. Tranquils, la monarca, tot i la gravetat de la seva malaltia, segueix viva i amb bon aspecte. Gens malament si tenim en compte que està vagant pel no-res!
Aquí s’esdevé ja el final de la història, o com a mínim de la penícula, ja que el llibre, escrit per Michael Ende, segueix un bon tros. Les connexions entre Bastian i Atreyu ja són d’allò més clares, tot i que els dos protagonistes són reticents a tenir aquesta doble personalitat. Lògic! Imagineu-vos que ara teniu una part de vosaltres que viu aventures dins d’un llibre, i de vosaltres depèn la destrucció o el manteniment de tot un regne. La qüestió és que és feina del Bastian salvar Fantasia. L’únic que ha de fer és posar un nom a la jove emperadriu, i d’aquesta manera, el regne viurà dintre seu, en la seva imaginació o alguna cosa així que no s’acaba d’entendre si no estàs als 80. Però ara, de cop, quan el Bastian es veu amb aquesta responsabilitat, recorda per primer cop les paraules de son pare i intenta tocar de peus a terra. A veure, cap de pardals, no podies haver fet cas a ton pare abans i anar a l’examen de matemàtiques, tros de soca, que et caurà un zero gros com el drac-gos del llibre?
Però la imaginació dels nens no té límits i és capaç de tot, fins i tot de salvar regnes ficticis on conviuen gegant que mengen pedres, follets que volen en rat-penat, homes de tres cares i tortugues gegants al·lèrgiques als adolescents, així que en Bastian fa el cor fort i bateja a l’emperadriu infantil amb un nom bonic i d’allò més vuitantero, directament extret d’una cançó dels Mecano: Filla de la Lluna. L’emperadriu es cura, Fantasia recupera el seu aspecte anterior i el cavall de l’Atreyu ressuscita. Un final feliç!
La penícula acaba amb en Bastian fent un tour turístic per la seva ciutat damunt del Fuixur, espantant els brètols que li feien la punyeta i provocant més d’un infart en els seus conciutadans. Però aquests no importen, que no són personatges de conte, sinó gent avorrida de la vida real dels 80.
I el film acaba, tot i el seu títol.
