No us equivoqueu, tot i que vivim en un temps on les bandes angleses semblen haver pres el protagonisme a la gran pantalla, primer amb Queen i ara fa poc amb Sir Elton John, Yesterday no és un altre biopic en què es repassa la carrera musical i els clarobscurs emocionals de la banda, ni un musical sobre els quatre de Liverpool. De fet, els The Beatles en tenen més que suficient amb totes les pel·lícules que parlen dels seus inicis, així com dels seus èxits i les seves decepcions. Des de Nowhere Boy (2009), Two of us (2000), The Birth of the Beatles (1979), o fins i tot la divertida i aclamada A Hard day’s night (1967) dirigida per Richard Lester i protagonitzada pels mateixos músics. Amb Yesterday, Danny Boyle, el director de les aclamades Trainspotting, Slumdog Millionaire o 28 days later, parteix d’una història de Jack Barth per explicar-nos què passaria si, de cop i volta, un jove music aficionat i sense massa èxit descobrís que per una estranya raó ell és l’única persona que recorda els The Beatles i les seves cançons.
Amb aquesta premissa tan potent, el guionista per excel·lència de comèdies angleses Richard Curtis construeix un relat en clau d’humor i drama que té a Himesh Patel i Lily James com ha protagonistes i eix vertebrador d’aquesta història d’amor, la qual al final, molt al meu pesar, acaba sent la pel·lícula. Tal cm he dit, la idea és original, però en el fons Boyle no vol amagar el fet que, des del seu punt de vista, la relació entre Jack Malick (Himesh Patel) i Ellie (Lily James) acaba pesant més que la desaparició dels The Beatles. Segurament l’espectador haurà d’aprendre a conviure amb aquesta dualitat, i tal com diu Ellie a la pel·lícula, situar-se a la columna que més li correspongui: la de la història romàntica o la de la història musical.
Tot i així, no són poques les virtuts que desprèn Yesterday durant gairebé dues hores de metratge. Resulta obvi pensar que el fet de comptar amb dues patums i amb dues carreres tan consolidades i exitoses com les de Boyle i Curtis, el film acabi desembocant en un producte que acabi per agradar més o menys a tothom, però deixant de banda aquest aspecte, gran part de la culpa que la pel·lícula acabi funcionant la tenen els dos protagonistes. Patel i James desprenen una química que poques vegades veiem a la gran pantalla, i és que l’entesa entre tots dos és pura i natural, allunyada de les extravagàncies i els gestos forçats d’aquells qui busquen la complicitat de l’altre sense gaire èxit. Però en aquest binomi, Lily James brilla amb una llum especial, i és que en cada escena, en cada mirada, en cada postura, resulta inevitable no caure rendit als peus d’aquesta gran actriu. I com a tota pel·lícula guionitzada per Curtis, aquell humor britànic tan particular que ens recorda a Love Actually o For Weddings and a Funeral hi és ben present sobretot de la mà d’uns secundaris que juguen un paper fonamental per tal que no puguis esborrar en cap moment un lleuger somriure de la cara.
Yesterday no serà recordada com una gran pel·lícula; de fet, no ho és una gran pel·lícula. Tot i els seus punts positius i algunes escenes que faran les delícies dels seguidors més fidels de la banda, la relació entre els dos protagonistes acaba resultant d’allò més tòpica, i la història, a grans trets, la pots arribar a escriure de principi a fi i de ben segur que no t’equivocaràs en gaires coses encara que no hagis vist la pel·lícula. Però la premissa general, el fet de pensar com seria un món que no recordés els The Beatles, és tan potent, que acabés deixant-te portar per tota la música i totes les grans cançons que aquesta banda va regalar al món sencer, perquè al cap i a la fi, tal com diuen a la pel·lícula, “un món amb els The Beatles, és un món més feliç”. Himnes com Hey Jude, Yesterday, Eleonor Rigby o Help, ressonaran dins el vostre cap en un exercici de nostàlgia tan agradable com innecessari, però què carai, dels The Beatles un no se’n cansa mai.
En conjunt, i estic gairebé segur que el fet de ser un fan de la banda de Liverpool des de petit no hi ajuda, no puc evitar pensar que no s’ha tret tot el suc possible a una història que de per si té un gran potencial, i si bé és cert que aspectes com l’autoria de les cançons, la despietada indústria discogràfica i la sobtada fama del protagonista alimentada per l’auge i la voraç fam de les xarxes socials hi són presents en un petit i ínfim tercer pla, la realitat és que la història d’amor entre la parella protagonista s’acaba cruspint gran part del pastís. Yesterday és una pel·lícula que gairebé segur que no tornarem a recuperar si no és que la passen un diumenge de novembre a la tarda per televisió, però sí que la recordarem amb estima i un bon somriure, ja que a vegades, en les coses senzilles, en les històries més simples i en les cançons de quatre genis de la música és on rau la felicitat.
Veredicte
El millor: Lily James, les cançons dels The Beatles i acabar cantant Hey Jude tres hores després d’haver vist la pel·lícula.
El pitjor: Que si no coneixeu o no us agrada la banda de Liverpool, aquesta història d’amor ja l’heu vist quaranta vegades al cine.
Nota: 6
