Era la dècada dels anys vint a la ciutat de Cleveland, a Ohio, quan el destí va ajuntar a l’institut dues ànimes bessones: Jerry Siegel (1914-1996) i Joe Shuster (1914-1992), el primer, un apassionat lector de les revistes de polpa, i el segon, un audaç dibuixant autodidacte, els dos fills de famílies humils, emigrants jueus que havien arribat des d’Europa. A més de col·laborar en el butlletí escolar, van arribar a crear la seva pròpia capçalera, de forma artesanal, amb l’esplendent títol de [Ciència Ficció: La guàrdia avançada de la civilització futura] (Science Fiction: The Advance Guard of Future Civilization, 1932-1933), de la qual van arribar a publicar cinc números. L’ambició de tots dos era convertir-se en famosos autors de tires de còmic, a semblança dels populars artistes que copaven les portades dels mitjans, on apareixien en fotografies acompanyats del president dels Estats Units, entre d’altres, i, aparentment, gaudint d’un alt nivell de vida.
De les cinc històries autopublicades cal destacar especialment la tercera, amb el profètic títol de [El regne del superhome] (The reign of the Superman, 1933), una història inspirada en la lectura d’Així va parlar Zaratustra (Übermensch, 1883), del filòsof alemany Friedrich W. Nietzsche (184). El protagonista era un home que es convertia en un poderós malvat entestat a dominar el món, amb un aspecte reconeixible fàcilment per la seva absència de cabell (vet aquí, probablement, la gènesi del personatge mític de Lex Luthor).
Poc després, un esdeveniment familiar els va marcar per sempre: el pare de Jerry mor d’un infart quan és atracat a punta de pistola al seu petit comerç, el 1932. I si el superhome fos el bo en lloc del malvat? No seria més lloable tenir com a objectiu erradicar el crim? Així que van decidir capgirar el seu protagonista, del qual ja tenien el nom: Superman. Només faltava dissenyar-lo dotant-lo d’una certa originalitat respecte d’altres personatges que triomfaven coetàniament, així que, d’entrada, el protagonista seria un extraterrestre que vivia a la Terra, a diferència dels clàssics i molt populars Buck Rogers o Flash Gordon, terrícoles en tots dos casos, tots dos viatjant per l’espai, i grans estrelles de la ficció als diaris de l’època, on es publicaven les seves tires diàries i pàgines dominicals.
Encara que en altres aspectes, sí que es van inspirar en altres herois del moment: el protagonista hauria de tenir certa similitud amb els atributs físics i morals d’altres personatges que també vivien les seves vides lluny del seu lloc d’origen, adaptant-se a la societat que els acollia, com Tarzan o John Carter, estrelles de les revistes de polpa, els dos creats per l’escriptor Edgar Rice Burroughs. La indumentària seria un peculiar uniforme amb els emblemàtics colors blau i vermell (de la bandera americana), amb un disseny inspirat en les vestimentes dels forçuts circenses habituals als espectacles durant dècades, probablement influenciats per la novel·la Gladiator: el superhombre (Gladiator, 1930), de Philip Wylie (1902-1971), en què un científic realitzava un assaig genètic en la seva pròpia dona embarassada aconseguint que el seu fill naixés dotat de superforça i supervelocitat. Finalment, en la concepció de la seva gènesi, es percep com la història de Superman emula la de Moisès: tots dos eren abandonats pels seus pares biològics, que desitjaven protegir-los, sent salvats i cuidats per uns pares adoptius aleatoris, per finalment convertir-se en capdavanter de l’opressió del poble en tots dos casos.
Finalment, i no menys important, el personatge havia de destacar per un carisma colossal a les dues identitats del personatge, que emfatitzés encara més l’empatia del lector pels dos perfils (el de periodista i el de superheroi, en aquest cas), a semblança també de destacats herois del pulp, com el Zorro, creat en 1919 por Johnston McCulley (1883-1958) para la revista All-Story Weekly (1882-1978), o personatges clàssics com el de La Pimpinela Escarlata (The Scarlet Pimpernel, 1905), d’Emma Orczy (1865-1947), on l’alter ego de Pimpinela es desmaiava al veure la sang (o almenys, això feia veure), un dandi del qual ningú no podia sospitar la seva doble vida com a heroi.
Finalment, Shuster es va inspirar a l’actor Harold Lloyd (1893-1971) per definir l’aspecte de Clark Kent, i a l’atlètic actor Douglas Fairbanks (1883-1939) per al de Superman. Una curiositat més: per dibuixar Lois Lane van contractar una model, de nom artístic Joanne Carter (Jolan Kovacs, 1917-2011) que, més tard, es va convertir en la segona esposa de Jerry Siegel. El nom de Lois Lane va sorgir a partir de combinar dos noms reals: el nom de Lois Amster, un amor de Shuster a l’institut, un amor no correspost que va servir d’inspiració a la trama del personatge de ficció, quan aquesta va ignorar durant anys Clark Kent, enamorat en secret d’ella. En canvi, el cognom és degut a l’actriu Lola Lane (1906-1981), que va interpretar el paper de Torchy Blane al cinema, una intrèpida reportera, competent i autosuficient, capaç de resoldre els casos que investigava, avançant-se a la mateixa policia. En realitat va ser la protagonista únicament de la cinquena pel·lícula de la saga: Torchy Blane in Panama (1938), la segona de les quatre actrius que van interpretar el personatge a les nou pel·lícules, en un paper que de manera clara va contribuir no només en el nom sinó en la definició del caràcter de Lois Lane.
Tot i així, van passar quatre anys sent rebutjats, a ningú no li va interessar una tira còmica protagonitzada per un extraterrestre amb superpoders. El 1938, el Major Malcolm Wheeler-Nicholson, propietari de l’editorial National Allied Publications, va impulsar la creació de l’empresa Detective Comics Inc. per ajudar en el finançament de les noves capçaleres New Fun, New Comics i Detective Comics, incorporant a l’operació al financer Jack Liebowitz (1900-2009) socis de l’empresa de distribució de les publicacions. Poc després, Liebowitz i Donenfeld van acabar comprant la companyia en la seva totalitat, tant National Allied Publications com Detective Comics Inc. Una vegada pres el comandament, Liebowitz i Donenfeld van ser els impulsors d’una quarta capçalera de l’editorial amb el suggeridor títol d’Action Comics, de fet, amb la intenció de diferenciar-se dels arquetips habituals de detectius, cowboys i astronautes que, de fet, ells mateixos publicaven a la capçalera Detective Comics (1937-actualitat).
Liebowitz i Donenfeld van decidir donar una oportunitat als joves Siegel i Shuster i al seu injuriat personatge de Superman perquè protagonitzés una de les històries curtes i la portada del primer número de la nova col·lecció, Action Comics, amb data de portada de juny de 1938.
Això sí, els van demanar que aquestes tretze primeres pàgines fos una història autoconclusiva en lloc de tires de premsa i, el més important, que li traguessin la pàtina d’humor perquè tingués un toc seriós i convincent. Per la pressa de temps, la portada la van encarregar a un altre dibuixant de l’estudi, i, curiosament, avui dia no se sap del cert qui va ser el dibuixant de la portada més icònica de tots els temps. Aquest desconegut autor va decidir inspirar-se en una imatge d’una de les tretze pàgines de la història, una vinyeta en què Superman aixecava un cotxe i era capaç de llançar-lo, cosa que donava una idea clara de la força que tenia. Però hi va haver un petit canvi: el vehicle de l’interior no es correspon amb el model de la portada, cosa que reforça la idea de la diferent autoria de cada dibuix.
Això sí, tots dos dibuixos inspirats en vehicles reals. El cotxe de la icònica portada és un Chrysler Plymouth de 1937. L’escena està inspirada en la dibuixada per Shuster a l’interior, i que corresponia en aquest cas a un altre model de cotxe, en concret, a un Chrysler De Soto de 1937. De Soto era la marca comercial escollida pels propietaris de la marca de cotxes per representar una forma de ser (potser de l’estil americà?), encara que el més curiós és que Hernando De Soto és el nom d’un explorador espanyol nascut al 1.500, i que es coneix, entre altres proeses, per ser el descobridor del riu Mississipí, on va morir el 1542. Que s’esculli aquest cotxe justament al primer còmic d’un dels exploradors més il·lustres de la ficció és una dada peculiar.
Aquesta primera portada també resulta interessant per facilitar informació sobre els superpoders del personatge, tenint en compte el text que apareix en una de les vinyetes de la història de Superman, on es pot llegir el següent apunt: «Corre més ràpid que una bala, salta sobre els gratacels, aixeca i llença grans pesos, salta grans distàncies…». A partir d’aquesta afirmació i el que es veu a les vinyetes, es pot calcular que el planeta Krypton té una gravetat onze vegades més gran de la de la Terra, cosa que explicaria la superforça i la supervelocitat, és a dir, Superman pot aixecar un pes onze vegades més gran que un terraqüi. Almenys en aquella època inicial, aquesta informació justificaria que pogués aixecar aquest cotxe però no un altre alhora, i, a més a més, explicaria que el Superman dels primers anys no volava sinó que saltava.
Aquesta imatge del personatge aixecant un cotxe s’ha homenatjat de diferents maneres a les adaptacions a la gran pantalla. Només cal recordar la icònica i nostàlgica imatge d’un nen aixecant una camioneta per salvar els seus futurs pares adoptius Jonathan i Martha Kent a la pel·lícula de Superman (1978), dirigida per Richard Donner i protagonitzada per Christopher Reeve. A la pel·lícula Superman Returns (2006), dirigida per Bryan Singer, apareix un esforçat Brandon Routh emulant precisament l’escena de la primera mítica portada. La imatge d’aquest primer número de la revista Action Comics s’ha convertit en una icona de la cultura popular, i ha estat homenatjat en nombroses ocasions, tant als còmics de DC com a altres editorials. De totes, sens dubte destaca la imatge que l’enyorat autor nord-americà George Pérez (1954-2022) va realitzar el 2009, amb guió de Geoff Johns, on directament la va representar com una estàtua en la història.
El número 1 d’Action Comics es va publicar l’abril de 1938 amb data de portada de juny, un recurs habitual que perdura fins als nostres dies i que té l’origen en una estratègia de comunicació a causa del temps necessari per fer la distribució en un país de les dimensions dels Estats Units. D’aquesta manera, encara que el còmic trigués tres mesos a distribuir-se a les botigues de tot el territori, el comprador no pensaria que estigués pagant per res ja antic. El que és sorprenent és que en només tres mesos es van vendre un milió d’exemplars, canviant la indústria editorial per sempre, iniciant el que es coneix com l’Edat d’Or dels còmics, expressió encunyada per l’escriptor i editor Richard A. Lupoff al seu influent article [Renaixement] (Re-Birth, 1960).
Jerry Siegel i Joe Shuster no només van canviar el sector del còmic i la cultura popular per sempre, també van contribuir al reconeixement dels drets d’autor. En certa manera, com el seu heroi a la ficció, van mantenir una lluita durant dècades, amb perseverança i honestedat, pel reconeixement dels seus drets com a creadors del personatge. No van guanyar la guerra, però van aconseguir una gran victòria moral. Encara que aquesta… aquesta és una altra història.
