today-is-a-good-day

Juliette Binoche ensenya a ser una esposa com cal

- Advertisement -

Martin Provost, director de Dos mujeres, es llença de cap a la comèdia al seu nou film La bonne épouse (traduïda a l’espanyol com Manual de la buena esposa per no confondre-la amb el film de Glenn Close). El film, que vam descobrir al 6è Festival de Cinema de Begur, és una divertida sàtira que gira al voltant d’una escola de “comportament femení correcte” en una època (finals del 60) on el món està canviant molt ràpid, especialment a França. L’ànima de l’escola és la Paulette (Juliette Binoche) però qui en porta la gestió i sobretot l’economia és al seu marit. Quan aquest mor de manera sobtada, la protagonista de la pel·lícula haurà d’enfrontar-se per primer cop al món empresarial amb tot el que això comporta (factures, deutes, bancs, burocràcia) però a la vegada descobrirà que manar de veritat i sobretot ser la veritable propietària de la seva vida té els seus avantatges.

- Advertisement -

En tot moment la cinta sap trobar el seu to. La comèdia està molt ben portada gràcies a la aparent innocència de Binoche però sobretot pel petit exercit femení d’actrius secundàries format per les joves internes de la casa dels bons costums i sobretot per la monja/educadora del centre (Noémie Lvovsky) i la cunyada la protagonista (Yolande Moreau) que a banda de cuinera és l’excèntrica companya d’aventures de la Paulette. Però la gràcia principal del film és saber trobar també el to reivindicatiu i el discurs de l’empoderament femení precisament en una dona que ensenya a petites dones com ser dones “a l’antiga”. L’alliberament personal de la protagonista (i un antic amor que aflora) i les petites històries de les dones que l’envolten fan evolucionar la història cap a una altra pel·lícula diferent.

- Advertisement -

En cap moment es perd de vista que estem davant d’un producte d’humor i els gags no ens abandonen en cap moment però les situacions (grotesques a ulls dels segle XXI) evidencien que moltes escenes tenen segones intencions. A més, és força agradable veure l’evolució del personatge principal i la de les dones que l’envolten. Llàstima que un absurd número musical al final del film esguerri la festa tancant la història de manera abrupte. Sense aquest innecessari desenllaç la pel·lícula hagués resultat molt més rodona. Malgrat això, és un entreteniment molt digne que, a més, ens fa veure com ha canviat el món (occidental) en 50 anys.   

Veredicte

El millor: la comèdia flueix en paral·lel a la trama de l’empoderament femení.

El pitjor: l’absurd número musical i el desenllaç precipitat.

Nota: 7

- Advertisement -
JR Armadàs
Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat tres novel·les, diversos relats curts i ha estat editor d'Edicions Xandri durant 6 anys. En l'àmbit cinematogràfic ha escrit i dirigit una pel·lícula i sis curtmetratges i és el co-director del Sant Cugat Fantàstic i La setmana del Cinema en Català. També ha fet de cap de premsa d'unes quantes pel·lícules catalanes. Des del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El Cinèfil'.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents