El 1998, després de guanyar 11 estatuetes als Oscars per Titanic (1997), incloses les de Millor Pel·lícula i Millor Director, convertida en la pel·lícula més taquillera i vista de tots els temps fins aquell instant, quan li van preguntar a James Cameron quin seria el seu proper projecte cinematogràfic després d’assolir un èxit tan espectacular no va tenir cap dubte en la resposta, ja que ja feia anys que treballava: “La meva propera pel·lícula serà Alita, àngel de combat”.
Quan el director mexicà Guillermo del Toro va veure l’anime Alita, ángel de combate (Gunnm, 1993), dirigit per Hiroshi Fukutomi i basat en el manga homònim de Yukito Kishiro (publicat entre 1990 i 1995), no va dubtar a trucar al seu amic per recomanar-ho. Cameron va quedar fascinat per la història i va comprar immediatament els drets de la saga per a la seva adaptació, una trama que anava més enllà de l’anime realitzat, ja que en aquest només es mostrava l’argument dels dos primers volums del manga.
La protagonista del manga es deia Gally, però per a la distribució al mercat americà de la seva adaptació a l’anime algú va decidir fer alguns canvis, entre ells un de fonamental: el nom de la protagonista de la història, que passaria a anomenar-se Alita. Però el nom de Gally no era fútil, Gally era un diminutiu de Galatea, en una clara referència al mite de Pigmalió. El mite apareix per primera vegada a Les metamorfosis (Metamorphoseis, segle I) del poeta romà Ovidi (43 aC-17 dC), inspirat en la mitologia grega i fenícia. Frustrat per la infructuosa recerca de la dona perfecta, Pigmalió, rei de Xipre, es dedica a esculpir en marbre estàtues de belles dones. Enamorat d’una de les seves creacions inerts, demana a Afrodita que la converteixi en humana, desig a qui accedeix finalment i crea un ésser viu a partir del marbre. Amb posterioritat es va assignar el nom de l’estàtua a la de la nimfa del mar, Galatea.
Gally (o Alita, que és com finalment s’ha popularitzat) era una jove adolescent al manga, que és trobada en un abocador de deixalles per un cirurgià cibernètic que, com si fos un nou Geppeto, descobreix vida de la ferralla que forma un cap malmès i un tronc en mal estat, que és el que era realment Gally en aquell moment. De l’atzar de la troballa naixeria la jove Alita, sense memòria al cervell humà, però, al seu torn, amb una gran habilitat per al combat, això sí, amb un cos artificial que li va proporcionar el Pigmalió modern, que li va ensenyar a entendre com funcionava el seu nou cos robòtic i a interactuar en el seu nou entorn.
D’Alita a Avatar
Cameron es va entusiasmar amb l’oportunitat de tornar a tenir una protagonista femenina, però fent un camí invers a Ellen Ripley (Alien) o a Sarah Connor (Terminator), personatges que trobaven el seu esperit guerrer induït per una situació singular de perill i necessitat de supervivència. En certa manera, Alita feia un recorregut contrari, d’introspecció, per descobrir qui era realment.
De nou, una altra amistat, aquest cop amb el director Peter Jackson, va fer que Cameron s’involucrés en els avenços tecnològics que van suposar fer la saga completa d’El senyor dels anells, sobretot la proliferació de personatges creats per ordinador, en especial del personatge de Gollum interpretat per l’actor Andy Serkis, a qui vam veure per primera vegada en la producció estrenada el 2001. Tot i la revolució tecnològica que va suposar aquest personatge, Cameron va decidir que aquesta experiència no era suficient perquè la seva Alita fos dissenyada per ordinador sent la protagonista de la pel·lícula i interactuant amb la resta de l’elenc que no tindrien efectes especials i tot plegat durant la totalitat del metratge. En aquell moment, va decidir, per motius tècnics, que quan el personatge fos digital tot havia de ser digital al seu voltant, cosa que el va portar a guardar Alita en un calaix i escollir un altre projecte per a la seva següent pel·lícula.
El 2015, en un dinar amb un altre amic director de cinema, Robert Rodríguez, aquest li va preguntar, literalment, si tenia alguna idea guardada en un calaix a part de la seqüela d’Avatar en què feia anys que treballava. Cameron li va treure el guió escrit i acabat que s’utilitzaria a la pel·lícula Alita: Ángel de combate (Alita: Battle Angel, 2019), dirigida per Rodríguez amb guió i producció de Cameron. Però això és una altra història. La realitat és que la pel·lícula Avatar (2009) es va anteposar a la seva desitjada decisió inicial per factors tecnològics, però la influència d’Alita a la nova història era evident: el camí que seguia el protagonista de la nova pel·lícula estava clarament induït per l’essència de la història de la jove Alita.
El camí de l’heroi
El protagonista de la saga Avatar, l’exmilitar Jack Sully, interpretat per Sam Worthington, a la primera entrega decideix acceptar l’encàrrec de substituir el seu germà bessó mort, un científic que havia participat en l’experiment de crear-li un avatar físic similar als nadius del planeta Pandora a partir de tecnologia genètica. La decisió d’acceptar el treball té a veure amb la seva condició de paralític després d’un accident a la seva vida civil i la impossibilitat de sufragar les despeses mèdiques que necessitava per a una operació a la columna que li podria donar l’esperança de tornar a caminar. A l’arribada al planeta Pandora, la seva nul·la formació científica li facilita l’assignació de guardaespatlles de l’equip investigador liderat per la Dra. Grace Augustine, interpretada per l’actriu Sigourney Weaver.
La promesa per part del coronel Miles Quaritch, interpretat per Stephen Lang, de cobrir-li totes les despeses mèdiques a la sanitat privada en tornar, el convenç per convertir-se en un espia que faciliti a la corporació, que està explotant els recursos naturals del planeta, les dades que necessiten dels nadius, informació molt valuosa per continuar amb l’extracció de minerals i que la tecnologia d’inspecció no era capaç d’obtenir per les barreres que oferia la naturalesa mateixa i el perill de ser descoberts. Quan, per accident, l’avatar de Sully deu passar una nit a la perillosa jungla de Pandora, aquest és salvat per Neytiri, interpretada per Zoe Saldana. La situació creada (l’arribada d’una visita inesperada al poblat) comporta la decisió de la tribu que aquesta actuï de cicerone del nou hoste, amb la intenció que conegui la cultura, els costums i les tradicions del seu poble. En certa manera, Neytiri es converteix en una mena de Pigmalió de Sully, mentre que, alhora, aquest realitza un viatge a la recerca de la seva identitat, en un trajecte similar al que realitzava el personatge d’Alita al manga, en un nou cos i en un nou entorn.
James Cameron té el rècord de ser la primera persona a arribar en solitari al fons de la Fossa de les Marianes al Pacífic, a més d’onze mil metres de profunditat. Ho va fer el 26 de març de 2012 com a culminació de més d’una dècada de treball, un gran èxit científic i tecnològic, que vam poder conèixer i gaudir al documental James Cameron: Viaje al fondo de la tierra (James Cameron: Voyage to the Bottom of the Earth, 2012). Cal recordar que, prèviament, ja havia viatjat a les profunditats de l’Atlàntic per contemplar les restes del Titanic, aventura que vam poder veure al documental Los últimos misterios del Titanic (Last Mysteries of the Titanic, 2005).
Aquestes experiències van ser fonamentals per marcar el rumb del viatge d’introspecció que havia de seguir el protagonista d’Avatar, cap a una concepció ecològica de respecte al medi ambient, de reconeixement dels perills de l’acció humana, del risc de la sobreexplotació i de l’impacte sobre les persones. En especial, sobre els nadius del lloc on s’extrauran els recursos naturals, a més dels efectes que provocaran a l’entorn. Cameron ens alertava, fent servir la pel·lícula com a instrument pedagògic, sobre els perills d’un sistema sustentat en una economia lineal insostenible, seguint un cicle d’extracció, transport, transformació, consum i rebuig.
Del bosc al mar
I va necessitar 2 hores i 41 minuts per mostrar aquest missatge, això sí, en una apoteosi d’efectes especials inaudits fins aleshores que va atraure milions d’espectadors a les sales de cinema a tot el món. A Avatar: El sentit de l’aigua (Avatar: The Way of Water, 2022) ha necessitat 3 hores i 12 minuts. Què ha canviat entre els tretze anys transcorreguts entre la primera pel·lícula i la segona? Doncs tot i res, les preocupacions relacionades pels efectes del canvi climàtics són cada cop més grans i més evidents els seus efectes, mentre que la intolerància, la incultura i la manipulació s’expandeix de llarg a llarg del planeta. El viatge introspectiu de l’heroi ja estava completat el 2009, però el missatge ecològic no ha disminuït gens ni mica la seva necessitat, de fet al contrari, continua sent molt important. Però calia afegir-hi altres missatges, també coetanis amb la societat actual.
En aquesta seqüela, a Pandora han transcorregut al voltant de tres lustres des de la primera part. Els anys suficients per poder fer un viatge d’anada i tornada del planeta fictici de Pandora, situat al Sistema Alfa Centauri, el sistema estel·lar més proper al nostre propi Sol, situat a poc més de 4 anys llum a la realitat. Anada i tornada suposant que existís una tecnologia que et permetés viatjar a prop de la velocitat de la llum i que pogués mantenir els passatgers hivernats durant el trajecte. En teoria, comunicar el que estava succeint a Pandora trigaria més de quatre anys a arribar les notícies a la Terra.
En aquest temps transcorregut, la parella formada per Jack Sully i Neytiri han tingut tres fills i n’han adoptat dos més, una jove amb un estrany origen que suposem tindrà importància en el futur, i un jove humà que resulta abandonat per la limitació tecnològica que els nadons no poden criogenitzar-se per fer el llarg trajecte de tornada. I aquí apareixen diversos missatges subliminals, relacionats amb la diversitat i el mestissatge, entre races i entre espècies. Al llarg del metratge es farà referència a les diferències físiques dels fills de la parella i la jove adoptada, visibles especialment als cinc dits de les mans en contraposició amb els quatre dits de les extremitats dels nadius. I s’apreciaran altres diferències quan viatgen a un llogaret situat a la costa, on el color de la pell és diferent i tenen algunes diferències físiques evidents, com una cua més desenvolupada per facilitar el desplaçament sota l’aigua, en una clara al·lusió a l’evolució i capacitat d’adaptació.
La força de la família
Cameron s’inspira en la seva pròpia experiència personal, pare també de cinc fills, i insisteix en una proclama repetida diverses vegades pels personatges: “La família es manté unida, és la nostra debilitat més gran i la nostra gran fortalesa”. Aquesta família deu fugir del seu poble, assetjada per l’amenaça dels nous invasors, buscant asil en una tribu apartada on poder amagar-se, als esculls de la costa. Els refugiats són acollits amb respecte i, com ja va passar amb anterioritat, amb cicerons que els ensenyen els costums i la idiosincràsia del lloc, canviant l’escenari de la jungla i el cel anterior pel mar i les profunditats.
Allà podrem observar les diferents personalitats dels joves nouvinguts i dels joves que els han acollit, així com la interacció que la tribu té amb l’entorn i els seus éssers vius, en aquest cas, aquàtics. També contemplarem l’apoderament dels personatges femenins en els diferents rols a la ficció, dels quals destaca, a més de la ja esmentada Neytiri, l’adolescent Kiri, interpretada per Sigourney Weaver, i la guerrera Ronal, encarnada per Kate Winslet, mare de diversos fills i embarassada de sis mesos a la trama. En poques pel·lícules d’acció veurem les protagonistes sent mares o en estat i participant activament a la batalla final.
Els pobles costaners responen amb lleialtat davant els refugiats malgrat els atacs ferotges dels humans fins que finalment és descobert l’amagatall. Aquesta segona entrega és més visceral que la primera, ja que la venjança es converteix en el motor de l’antagonista principal, cosa que el porta a actuar de manera despietada i imprudent. Un personatge que destil·la una masculinitat tòxica en la seva relació amb el fill abandonat i que es converteix en l’instrument executor de la nova organització arribada al planeta, que té, en aquesta ocasió, un lideratge militar en contraposició de la primera part, on la direcció era executiva per part de l’empresa i els militars tenien una funció de seguretat.
El discurs maniqueu és evident en l’argument, i Cameron convida l’espectador a prendre partit, però ens condiciona a l’elecció en dedicar una gran part del metratge a destacar les potencialitats d’un dels bàndols i la mesquinesa de l’altre. Per a aquesta elecció, és també evident que construeix un marc mental sobre una ètica determinada, no explicada en paraules (o gairebé, perquè algunes de les frases de les pel·lícules seran recordades en el futur, buscat de forma intencionada i reconegut pel mateix director), sinó pel comportament dels diferents personatges.
Connectar amb el marc mental
El poder del relat és primordial: les històries individuals condicionen i construeixen els valors col·lectius, interpel·lant-nos contínuament per prendre partit, amb la intenció que ens emocionem al tram final, quan el desenllaç transcorre en un violent enfrontament on les agressions als personatges protagonistes són cruels, i no em refereixo únicament als que tenen braços i cames. El marc mental construït i el llenguatge utilitzat contribueixen que, de forma inconscient, prenguem partit per un bàndol i rebutgem el contrari. A mi ja m’havien convençut abans de començar, però si tu t’has adormit durant la pel·lícula, t’ha avorrit o penses que no té guió… no et preocupis, no passa res, simplement no has connectat amb aquest marc mental. Potser, en alguns casos, els que ens hauríem de preocupar som els altres.
L’aplicació d’un marc mental a l’àmbit creatiu probablement es va aplicar en tota la seva esplendor en el cas d’un jove canadenc, James Cameron, àvid lector compulsiu, que va construir el seu propi univers simbòlic a partir de les nombroses novel·les i còmics que devorava. I, ben segur, una d’aquestes lectures van ser els volums de la saga Valerian, agent espai temporal creada pel guionista Pierre Christin i el dibuixant Jean-Claude Mézières. En especial, segurament va llegir Bienvenidos a Alflolol (Bienvenue sur Alflolol, 1972), el tercer de la col·lecció, on la trama transcorre en un planeta on una empresa s’instal·la per explotar els recursos naturals, expulsant els nadius del seu emplaçament, uns nadius de tres metres d’alçada que tenen el poder de connectar mentalment amb altres persones, tot plegat en un context amb jungles, deserts i mars per descobrir, plens d’animals salvatges de formes inèdites sorgides de la imaginació dels artistes.
I, potser, també va llegir el sisè volum, Mundos ficticios (Sur les terres truqueés, 1977), en què el protagonista, Valérian, és clonat en una sala que evoca la zona de criogènesi de la nau espacial de la pel·lícula. Els clons tenen una vida de tres hores però tenen les facultats mentals de l’original, cosa que els permet enfrontar-se al perill amb l’habilitat del protagonista, sabent que, en cas de mort, s’enviarà al clon següent, tot això coordinat per la seva companya Laureline , que s’encarrega d’explicar al clon següent el que ha de fer per no cometre els errors de l’anterior.
És normal que la ficció construeixi marcs mentals que impulsin la nostra creativitat, modelin la nostra emoció i orientin la nostra opinió. I la no-ficció també fa servir els mateixos recursos, només cal veure, escoltar o llegir les notícies diàriament.
