Tot l’ego del món

- Advertisement -

La pel·lícula All the money in the world passarà a la història per ser la que va condemnar Kevin Spacey a l’ostracisme. El Cas Weinstein i els altres escàndols sexuals que han atiat el món del cinema aquests dos últims anys sens dubte tindran conseqüències. Una de les més sonades és que Christopher Plummer ha ocupat el seu lloc i pot rebre un Oscar pel seu paper en aquesta pel·lícula. Tot plegat ja s’ha interpretat (guanyi o no) com un càstig per Spacey que, indirectament, pot ser un nou reconeixement per l’actor canadenc de 88 anys que ja té un Oscar per Begginers l’any 2012.

all the money in the world

- Advertisement -

Polèmiques a banda, centrem-nos en la pel·lícula que estem a la secció de crítica. El cas real del segrest de Jean Paul Getty és el punt de partida d’una història que barreja el thriller policíac (la cacera dels segrestadors) amb el drama humà (el calvari del segrestat i la seva família). El primer que cal destacar són les interpretacions de gairebé la totalitat del repartiment. La mare, una sempre benvinguda Michelle Williams, l’avi magnat un més que correcte Christopher Plummer i el sicari del multimilionari Getty encarnat per Mark Wahlberg que demostra una vegada més que quan no està fent el talòs amb els Transformers és un actor versàtil i creïble. Menció especial mereix també el francès Romain Duris en una treballada baixada als baixos fons de la Itàlia dels 70 i jugant molt bé a dues bandes entre la humanitat i la maldat del seu personatge (un dels segrestadors).

- Advertisement -

all the money in the world

Malgrat hom pot pensar que la pel·lícula només és la història d’un segrest hi ha força més elements darrere. Ridley Scott i el guionista David Scapa són capaços de revestir la història d’una lluita que va més enllà de la supervivència i que no és altra que la dels egos dels dos protagonistes (l’avi ric i la seva jove teòricament pobra). Els egos dels dos personatges i les seves estratègies per “guanyar la partida” (al marge del pobre noi segrestat) són gairebé més interessant que la pròpia trama central. A aquesta lluita de galls cal sumar-li també  el personatge de Mark Wahlberg que esdevé un més en el joc d’estira i arronsa entre la família Getty i es mou amb solvència en un rol que li encaixa perfectament (seriós, fred, calculador, intel·ligent). La nota negativa és la poca capacitat de sorpresa del conjunt per culpa da massa clixés i exageracions dels estereotips dels personatges.

Amb tot, les més de dues hores que dura el film no es fan mai pesades. El mèrit és del ritme (no decau en cap moment) i, sens dubte, hi ajuden una atractiva ambientació de la Itàlia decadent i un disseny de producció molt laboriós tant d’exteriors com d’interiors. Llàstima dels tòpics respecte els països que no són els Estats Units (quan deixaran de mirar el món des d’un punt de vista no folklòric).

Veredicte

El millor: l’harmonia i el bon estat de forma de tots els actors i el ritme.

El pitjor: la poca sorpresa del conjunt.

Nota: 7

- Advertisement -
JR Armadàs
Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat tres novel·les, diversos relats curts i ha estat editor d'Edicions Xandri durant 6 anys. En l'àmbit cinematogràfic ha escrit i dirigit una pel·lícula i sis curtmetratges i és el co-director del Sant Cugat Fantàstic i La setmana del Cinema en Català. També ha fet de cap de premsa d'unes quantes pel·lícules catalanes. Des del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El Cinèfil'.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents