El primer cop que vaig veure Blade Runner no sabia què anava a veure. Feia la mili en una ciutat tan poc futurista com Cartagena, que no se sembla gens ni mica a Los Angeles. No sabia res de Ridley Scott ni de Rutger Hauer, potser sí de Daryl Hannah i Sean Young, i una mica més de Harrison Ford, que tot just havia començat a ser popular per les primeres pelis de les sagues de les galàxies i d’Indiana Jones.
Sabeu aquelles vegades que surts del cine demanant-te què dimonis ha passat? Des del primer moment, la música de Vangelis em va hipnotitzar. La fotografia, dura i de contrastos gairebé insuportables, va canviar per sempre l’aspecte del món i com el veiem i va dictar els principis indispensables que han conduït el cinema a narrar el futur com relats distòpics, amb estètiques futuristes volgudament retro. Si Blade runner admet algun referent, aquest no pot ser sinó Metropolis. I és així perquè, en les produccions immediatament anteriors a la de Scott, ningú no havia contrastat la fotografia d’una megalòpolis altament desenvolupada en tecnologia amb la misèria d’una societat immersa en un pou profund i devastador pel que fa als drets i les llibertats. Les primeres produccions del segle XXI ja van seguir aquest patró, sobretot des de Minority report, en el que sembla un retrat desesperat del pessimisme desencadenat al tombant del mil·lenni.
Aquell dia vaig sortir al carrer sense saber si podria recuperar el sentit, ni tan sols l’alè, després d’emocions tan intenses. Enamorat de la Pris i en estat de shock per la seva mort terrible i acrobàtica. Enamorat de Roy Batty i l’epitafi que mereix per si sol tota la llegenda associada a la pel·lícula. Enamorat de les adorables criatures imperfectes de J. F. Sebastian, que contrasten la seva bondat amb la gasiva imperfecció dels sentiments i les emocions dels humans. Enamorat dels “dolents”, que aquest cop tothom volia que guanyessin. I enamorat d’una forma de fer cine que ha estat des de llavors, un segell inconfusible de qualitat a la pantalla gran o a les sèries per a la TV: els germans Scott.
Aquest és l’any en què se situa l’acció de Blade runner. Ha arribat molt de pressa. Malauradament, ha estat també l’any que ens ha deixat l’immens Rutger Hauer, per qui no podria haver-hi millor memòria que la que el replicant Roy Batty va immortalitzar i que aquell dia, el primer cop de molts més que van venir, vaig recitar als meus companys a la sortida del cine: “He vist coses que vosaltres no creuríeu”.
