El film Here ja està disponible a Amazon Prime Video. Robert Zemeckis, a banda films senyers com ara la trilogia de Back to the future, Contact, o Cast Away, on ja de per se no són pocs els efectes especials, sens dubte s’ha fet un nom com a amant de les possibilitats tecnològiques i digitals aplicades al cinema, el que l’ha dut a prendre determinats riscos comercials en la seva filmografia sempre encabida en el mainstream capdavanter. Efectivament, Zemeckis també és conegut indefectiblement pels seus experiments amb la motion capture a films d’animació com ara Polar Express; Beowulf; i A Christmas Carol, que en el seu dia revolucionaren l’animació.
Sabuda és l’estreta col·laboració entre Zemeckis i Tom Hanks des de les seves respectives productores: ImageMovers i Playtone. Als títols esmentats, caldria afegir Forrest Gump, que fou un èxit colossal. S’ha dit que potser han volgut repetir amb l’equip que fera possible aquell mític títol, i el cert és que a Here trobem diversa gent que hi va contribuir als bons resultats del film de 1994: d’entrada, els dos actors principals, Tom Hanks i Robin Wright. A banda, Zemeckis torna a escriure un guió amb Eric Roth (Dune, de Denis Villeneuve; The Curious Case of Benjamin Button), un guionista de per se ja amb penchant pels relats insòlits. També són seus els guions de films com ara Killers of the Flower Moon o Munich. Igualment, repeteix el director de fotografia Don Burgess, i el compositor Alan Silvestri.
Here, una proposta inusual
Rere d’aquesta proposta tan inusual, hi ha la novel·la gràfica homònima de Richard McGuire. Home polifacètic (també escriu guions i dirigeix films, a banda de fundar el grup musical Liquid Liquid, on exerceix com a baixista), és col·laborador habitual de la prestigiosa «The New Yorker»; també ho ha estat a The New York Times i, dins l’àmbit gal, a Le Monde i Libération. Va generar determinat impacte quan va publicar «Here» en sis pàgines a la revista «Raw» el 1989. El 2014, McGuire va decidir ampliar el material en format de novel·la gràfica; des del principi havia cridat l’atenció la visió cosmogònica del relat (si se’n pot ben bé dir ‹relat›), que se situa, a través del temps (i parlem des de milions d’anys enrere fins a cents d’anys a l’avenir), exactament a un mateix indret –que posteriorment hom pot intuir com a Nova Jersey– i des d’un únic punt de vista. Majoritàriament, serem dins el living room d’una casa que a inicis de segle XX s’hi construeix; per aquest espai veurem desfilar a través de les dècades, no sense cert grau de voyeurisme, gent i famílies diverses, amb diversos apunts plens de quotidianitat, anècdotes, drames, alegries, moments còmics i malalties que fins i tot es projecten, com diem, diversos segles dins el futur. A voltes no sabrem ben bé qui són ni què fan en aquest living room.
Si, com es veu, la proposta gràfica ja és arriscada, no cal insistir en que la cinematogràfica presentava riscos encara superiors de bell antuvi. Zemeckis i Roth eliminen tot allò referit al futur, però sí recullen l’indret des de l’albor del temps, quan es passejaven els dinosaures, que després seran engolits pel meteorit gegant, les erupcions, el foc, i els canvis climàtics. Després de la devastació, el verd ressorgeix, indret idíl·lic per als indis lenni-lenape d’inicis del segle XVII i la seva descendència. Més tard, el darrer governador colonial de Nova Jersey, William Franklin, fill del cèlebre Benjamin Franklin, farà construir la residència oficial, finalitzada el 1764, just davant la futura casa protagonista a Here. La construcció d’aquesta s’iniciarà el 1906, amb el punt fix des d’on ho veiem tot. Els seus habitants, diverses parelles o matrimonis, s’hi succeiran: els Harter l’estrenen a inicis de segle XX, amb el marit boig pels avions i la muller permanentment esporuguida amb la idea que s’estavellarà. Els Beekman, una parella bohèmia i alegre que hi romandrà als anys vint; l’home és un inventor amb èxit, i la dóna una antiga model de calendaris que n’està força, del seu marit. El 1945, compren la casa els protagonistes principals, Al (Paul Bettany) i Rose Young (Kelly Reilly), pares de Richard (Tom Hanks) i de dos fills més.
Zemeckis informa que Eric Roth tingué la idea de posar els noms dels pares del director als pares de Richard. Al és un veterà de guerra traumatitzat que tindrà minsa sort laboral a la vida com a venedor. Rose esdevindrà la típica mestressa de casa patidora dels anys cinquanta i sotmesa al rol que llavors pertocava a la dona. Un bon dia, Richard durà a la llar la que serà sa muller, Margaret (Robin Wright), que aviat quedarà prenyada al sofà, el que durà al casori. Richard, amb noves responsabilitats, haurà de renunciar a la seva autèntica vocació com a pintor, mentre Margaret ja no accepta la condició imperant per a la dona però igualment veurà frustrades moltes de les seves aspiracions. El matrimoni jove viurà amb Al i Rose, i serà una constant del film el desig de Margaret d’anar-se’n per tenir sostre propi. Vanessa, la filla de Richard i Margaret, tindrà una joventut rebel però esdevindrà advocada i heretarà la casa. Zemeckis admet que l’eix del film és precisament Richard i Margaret perquè responen a la seva generació i a la del coguionista Eric Roth. Els conflictes que viuen són els que més els arriben en ser contemporanis a ells, per bé que el film no té en absolut elements biogràfics.
Finalment, la casa va a parar, ja al final de la dècada dels deu del segle XXI, a un matrimoni negre amb son fill i una minyona sud-americana; encara hi haurà ara una escena en què el pare instrueix el seu plançó pel que fa a com s’ha de comportar amb els blancs per evitar conflictes. Però la casa, d’alguna manera, com s’apunta a l’inici que enllaça amb el final, quedarà sempre lligada als Young.
Complex entramat d’idees i imatges
Totes aquestes històries no es presenten pas linealment. Com ara a la novel·la gràfica, es va endavant i enrere, mentre apareixen, tot imitant el referent imprès, vinyetes amb moments pretèrits o futurs de diversa grandària i forma superposades a l’acció principal, les quals sovint operen com a avís del que ve a continuació, tot reconduint l’atenció cap allà on es vol, o juguen a un complex entramat d’associació d’idees pel que fa a algun aspecte de la trama.
Hom ha criticat l’excessiva constància al film de noves tecnologies. Impacta particularment l’ús d’una de nova d’intel·ligència artificial anomenada Metaphisic Live, la qual permet rejovenir o envellir l’actor mentre se l’està rodant i no pas a postproducció. Malgrat que no hi ha acord unànime, som de l’opinió que aquest cop Zemeckis se n’ha sortit prou bé. Davant nostre tenim un Tom Hanks que a determinades escenes del Richard quasi adolescent sembla sortit directament del rodatge de Big (1988), de Penny Marshall. Un dels intents més recents de rejoveniment –encara treballat a postproducció– va estar a The Irishman, de Martin Scorsese, i certament aquest gran director no se’n va sortir del tot. Sigui com sigui, és cert que l’elaborat digital de la posada en escena potser sí resulta un xic repolit i enfarfegant, la qual cosa distancia, distreu del drama, del relat. Tampoc esdevé del tot emocionant unes històries un xic massa normals, anodines, per bé que en ser un retrat de la vida presentat tan vertiginosament, a través de tanta gent diferent, pot trobar identificacions ràpides entre el públic.
Però és que el que creiem que el film transmet per damunt de tot és un sentiment pànic de caire cosmogònic, com dèiem. Des de les primeres imatges, al final del Mesozoic (fa 66 milions d’anys), que ràpidament prenem consciència de la nostra insignificança en l’esdevenir de l’Univers i del propi globus. Els nostres conflictes, sensacions i sentiments, i per tant, els dels relats mostrats a continuació, amb personatges que estimen, o deixen de fer-ho, amb els seus problemes, anhels i pors, frustracions, alegries i disgustos, són extremament importants com a humanitat; però l’arc temporal que el film abasta (que a la novel·la gràfica és encara més gran) acaba per fer-nos conscients quant a com d’efímers som. I és aquest arc temporal, al capdavall, el gran protagonista. No hi ha dubte que Eric Roth també ha tingut prou a veure en aquesta visió tremenda, si atenem la seva trajectòria.
El temps com a element còsmic
La cinta no para gran atenció, però, als fets històrics cabdals dels EUA. Tret de la Guerra Mundial, no hi ha gaire referència més a d’altres moments contemporanis d’importància com ara la Guerra Freda, el Vietnam o l’assassinat de Kennedy. Potser perquè l’interès estar justament en aquesta dimensió superior i difícilment abastable del temps com a element còsmic, i és a través de la més elemental quotidianitat que per contrast se’l vol subratllar. És aquesta una característica present també a la novel·la gràfica de la qual el film parteix.
L’origen del projecte es remunta al rodatge de Pinocchio, el 2022. Mentre rodaven el film, Zemeckis li va comentar al seu actor i amic Tom Hanks com el fascinava la novel·la gràfica de McGuire. Sempre havia pensat que podia ser un film absolutament diferent. Hanks va fer-se amb una còpia digital aquella mateixa nit, i al dia següent s’hi van posar d’acord ràpidament. Segons Zemeckis, la casualitat va voler que Roth el truqués no gaire després tot expressant-li que, després del llunyà èxit comú de Forrest Gump, ja era hora hora de tornar a treballar junts.
Potser no és el gran film de Robert Zemeckis; el seu caire insòlit i experimental és alhora un factor atractiu i estrany: és una rara avis a la qual afecta per al drama l’entramat d’imatges i de factors associatius tan complexament lligats (com ara passa també a la pròpia novel·la gràfica), i les anades i vingudes constants de les diverses històries, però tampoc serà un film que deixi indiferent.
Veredicte
El millor: precisament l’associació constant d’idees a través de les imatges, en una xarxa complexe que subratlla l’efímer de la condició humana alhora que revoluciona, en certa mesura, la narrativa amb el seu concepte de percepció global del temps i l’espai.
El pitjor: el condicionant tecnològic, massa visible i constant.
Nota: 8
