El passat divendres 28 d’abril es va estrenar Fatum, un thriller policial d’atracament amb ostatges bastant sorprenent, a la mà del director gallec Juan Galiñanes. Després de passar força desapercebuda per la taquilla, la pel·lícula arriba a Amazon Prime aquest 18 d’agost per posar una nota negra a les vacances.
Per què les pel·lícules de robatoris amb ostatges són tan freqüents? Quan surten bé? No poso com a exemple La Casa de Papel, que va necessitar cinc temporades, molts confusos forats de guió i una infinitat de girs, tombarelles i mortals narratius, perquè resultés “creïble” la victòria dels lladres. No, parlo de les típiques pel·lícules on el dolent, un inexpert, espantat i nerviós atracador, preveient la seva derrota a l’aguait, decideix, desesperadament, “negociar” amb la policia. Quan surt bé això? Jo us ho diré, mai.
A aquest pas, crec que qualsevol dels cinèfils que hem vist més de dues pel·lícules d’atracaments ens aniria millor que als mateixos atracadors. Sempre és el mateix. Ens col·loquen tres punts de vista diferents: el de l’atracador, el qual pot ser un macarra, que sembla haver sortit d’un videojoc de Rockstar (aquests sempre acaben morint), o el típic lladre inexpert i necessitat que roba per aconseguir els diners que salvarà el seu fill malalt; el punt de vista de l’ostatge indefens que mai no estarà quiet i fent-se l’heroi arriscarà la vida dels altres ostatges; i finalment l’inspector ben parit, aquest tipus dur que sembla saber el que fa, i no descansarà fins a veure el dolent entre reixes. Aquests tres personatges seran els encarregats de mantenir la tensió narrativa fins a l’esperat final feliç on el dolent acaba pagant pels seus crims. Almenys a Fatum, la pel·lícula de Juan Galiñanes, aquesta premissa va més enllà.
AVÍS: Aquesta crítica conté ESPÒILERS… com ha de ser
La pel·lícula ens col·loca des d’un inici en dos punts de vista diferents: al del Pablo (Álex García), un franctirador que treballa per a la policia i el fill del qual pateix una malaltia que requereix un trasplantament de cor urgent; i al del Sergio (Luis Tosar), un pare de família, ludòpata, a la vora del desnonament i del divorci. Els dos personatges connecten a un atracament amb ostatges. En el cas de Sergio, aquest es troba en una casa d’apostes, amb els seus dos fills. Com ja sabeu, la policia s’acaba assabentant. És llavors on el Pablo, el qual es troba fet pols per la situació del seu fill ingressat a l’hospital, decideix, per desinhibir-se, col·laborar en el salvament dels ostatges.
Fins aquí, l’espectador, acostumat a veure aquest tipus de pel·lícules a la televisió els diumenges després de dinar, intueix com s’acabarà. El Sergio ha de pagar per la seva ludopatia i per arrossegar els fills fins a la casa d’apostes i el Pablo, acabarà cometent un error que costarà la vida a un dels fills de Sergio. Efectivament, el fill de Sergio acaba mort per una ferida de bala disparada per l’atracador, l’acció del qual podia haver estat evitada per la intervenció de Pablo, que estava distret pel mòbil. Però la pel·lícula va més enllà. L’acció es trasllada a l’hospital, on el Pablo, afectat pel seu error, es veurà entre l’espasa i la paret davant del tracte amb el devastat Sergio de matar l’atracador ferit i ingressat, a canvi del cor que acabarà salvant el fill.
Qui és el culpable i qui la víctima a Fatum?
El que és metafòric i sorprenent de la pel·lícula és el canvi de rol que proposa la narració. El paper de l’atracador que ha de cometre el crim per aconseguir el premi el porta a terme el Sergio mentre que el Pablo és l’ostatge que intenta protegir el fill. El thriller, presentat mitjançant unes pautes bàsiques de tota pel·lícula d’atracaments, fa un gir sorprenent que converteix l’acció en un combat moral i personal, que manté l’espectador en una contínua angoixa.
Mitjançant el crescendo de la trama, i les frenètiques i admirables interpretacions dels actors protagonistes, el director ens submergeix al thriller que desemmascara totes aquelles conseqüències que atrauen una pel·lícula d’atracaments qualsevol. En aquesta ens preguntem qui és el culpable, qui és la víctima i qui és el dolent.
Però no tot és bo. Tot i tenir una bona execució, tant la premissa inicial com els punts desencadenants deixen molt a desitjar. La falta d’explicació de l’Alejo (Arón Piper) com l’atracador de la casa d’apostes deixa un estrany interrogant a la pel·lícula i presenta moltes incògnites i preguntes que haurien aportat més força dramàtica a la narració. Pel que fa al Pablo, si pensem amb claredat, mai no arribem a entendre com i per què, en el seu estat, li deixen dur a terme una missió que requereix el màxim d’atenció i on està prohibit portar el mòbil. Aquests petits detalls són els causants de fer fallida la superfície fictícia i allunyar-se de la realitat.
Igualment, el pitjor de tot, el fiasco més gran de la pel·lícula és el final. En els darrers minuts del metratge, mitjançant un epíleg, un flash forward, veiem un recuperat Sergio que amb la seva filla comprant un gelat i es troben amb en Pablo i el seu fill completament curat. Tot l’intens drama es veu conclòs en una mirada amb somriure entre els dos protagonistes i la cançó Todo se transforma de Jorge Drexler, que sona per donar pas als crèdits, i que diu així:
“Cada uno da lo que recibe
Y luego recibe lo que da
Nada es más simple
No hay otra norma
Nada se pierde
Todo se transforma”
Però què és això? No entenc res. Un nen ha rebut una bala causant-li la mort i en conseqüència ha donat el cor. Un altre nen ha rebut un cor d’un nen mort i no n’ha donat res. El Sergio es va comportar malament, però a canvi ha rebut la mort del seu fill, i per l’altra banda, el Pablo no va fer bé la seva feina i a canvi va rebre la vida del seu fill. EN QUIN CAS VEUS TU QUE CADASCUN DONA EL QUE REP? Quin missatge vol donar la pel·lícula? Desesperant.
Veredicte
El millor: que sigui un thriller diferent i les interpretacions dels protagonistes, sobretot la del Luis Tosar.
El pitjor: Les incoherències que presenta, els forats de guió i el final … Quin final, Déu meu!
Nota: 6,5