today-is-a-good-day

‘La casa de papel’: un confinament dins el confinament

- Advertisement -

Dia infinit de confinament. Us heu fixat que tothom porta un compte diferent dels dies que porta tancat a casa? Si ens basem en els dies que portem des que el Govern Espanyol va decretar l’estat d’alarma, en portem més de 20. Però alguns no van començar fins la setmana següent, altres ja feia dies que l’havien començat… Passa una mica com amb La Casa de Papel: a la 4a temporada jo ja no sé si porten tancats al Banc d’Espanya 2 dies, una setmana o no han sortit d’allà des que es va estrenar la 3a temporada. El mètode que utilitzaven a la primera i segona temporada d’anar recordant els dies d’atracament no l’haurien d’haver perdut en aquestes dues noves temporades, perquè entre el nostre confinament i el seu, no sabem quantes vides portem tancats. Jo he deixat de comptar el confinament per dies, el compto per sèries. I tinc una única cosa clara: en porto masses.

L’estrena de la quarta temporada de La Casa de Papel no podia arribar en un millor moment: el mig de l’aturada de gairebé tot el planeta. I què hem decidit fer tots plegats? Posar-nos a veure la sèrie sobre un confinament, dins del nostre propi confinament. Ells estan tancats i, aquest cop, nosaltres també ho estem a la vida real (però sense pistoles ni diners).

- Advertisement -

A la crítica de la tercera temporada us explicava que em moria de ganes de veure’n la quarta: la Nairobi mig morta, el Professor mig abatut, Lisboa detinguda i la resta de la banda fent aigües per tot arreu. I aquesta quarta entrega arriba amb respostes, amb intriga, adrenalina, amb addicció, estrès i sorpreses. Us recomano que no la mireu amb un cafè a la mà perquè potser us peta el cor. I és aquesta acció trepidant la que provoca que no ens fixem en els errors o que no els donem importància. Perquè tots sabem que hi ha moltes coses que ja hem vist, i els permetem que ho tornin a fer. Seguim confiant en ells, tot i que l’estructura pugui semblar repetitiva.

- Advertisement -

“Nada de relaciones personales”, deia el Professor al principi de la primera temporada de la sèrie. Ups. La preparació i la seguretat dominaven el primer atracament (les dues primeres temporades), en canvi, el segon assalt es converteix en una barreja d’acció, emocions i sentiments, sobretot en aquesta quarta entrega. Seny contra amor; plans contra impulsos; cervell contra físic; “nada  de relaciones personals” contra tots els vincles emocionals imaginables. L’ordre contra el caos. La quarta entrega de La Casa de Papel segueix oferint acció (molta acció), però supeditada als sentiments i emocions d’uns integrants de la banda de la qual volem seguir formant-ne part.

En els nous capítols ja no hi ha el Professor que coneixíem a les primeres temporades: un home segur del seu pla, sempre un pas per davant de la policia i dels espectadors; en aquests capítols es converteix en un jugador més, que improvisa, pateix i desconfia. Al primer atracament, la banda dominava els enemics. En aquest nou assalt, i més concretament a la quarta temporada, són els enemics qui dominen la banda. Un element brillant per part dels guionistes és incorporar la presència d’un enemic a l’interior del banc, en Gandía (si ignorem completament a l’Arturito dels c***ons). Per primer cop veiem patir la banda, i comencem a dubtar de l’èxit de la seva resistència. I a fora el banc, la incansable inspectora Alícia Sierra.

La Casa de Papel ha triomfat arreu del món per moltes raons, i segurament la principal és per l’adrenalina i l’emoció, però un altre dels motius importants és per la denúncia social. I en aquesta nova temporada la segueix tenint: l’abús del poder policial, la gestió nefasta dels serveis d’intel·ligència, la lluita contra l’oblit de les persones vulnerables, la denuncia contra els rics que trepitgen la classe treballadora, les relacions tòxiques i els abusos sexuals. Sí, La Casa de Papel té dones amb poder, responsabilitat i presència. Les dones són garantia d’èxit. Nairobi, Tokio, Estocolmo, Lisboa i Manila.

Aquesta quarta temporada és sinònim d’adrenalina, d’acció, de sorpreses, d’humor, i de plors. Ai. Agafeu mocadors i abaixeu les persianes. L’estrena d’aquests nous capítols ha adquirit una funció social que ni es podien imaginar els membres de l’equip quan es va acabar de rodar: és la vàlvula de distracció perfecta per a tothom, en uns dies que estan sent durs per a tots.

Netflix i Vancouver Media tenen firmades dues temporades més d’aquesta sèrie. Ja ens barallarem un altre dia per saber si el xiclet s’ha trencat o encara pot aguantar uns capítols més. De moment, gaudiu de 8 capítols de jarana, de caos i d’emocions fortes.

Veredicte

- Advertisement -

Agradarà: als que ja ens sentim membres de la banda. Anirem amb ells fins al final, encara que la història comenci a fer aigües.

No agradarà: als que busquin explicacions a cada gir de guió.

Enganxòmetre: 9,5

Nota: 8

- Advertisement -
Redaccióhttps://elcinefil.cat/
'El Cinèfil' és un mitjà de comunicació dedicat a analitzar, explicar i difondre l’univers del cinema en tota la seva amplitud. Parlem de pel·lícules, sèries i festivals i també organitzem tot tipus d'esdeveniments relacionats amb el cinema. Ens agrada dir que som una revista en xarxa i en català. En xarxa perquè, a banda del web, també aprofitem les xarxes socials per a difondre i comunicar novetats i reflexions sobre el setè art. I tot plegat ho fem en català perquè és la nostra llengua. Gaudeix i que el cinema t'acompanyi... SEMPRE!

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents