Si en una cosa coincidirem tots, és que “la realitat supera la ficció” moltes més vegades de les que ens podem arribar a imaginar. Això ho sap tothom, i els guionistes, directors i productors també. Per això, moltes vegades la ficció treu idees o base les seves produccions i trames en històries reals. Narcos, When They See Us, Mindhunter, Fariña, Polseres Vermelles i un llarg etcètera del qual seria fàcil anomenar-ne més d’un miler en una conversa de poc més de d’una hora. A Movistar+ li faltava aquesta peça per la seva col·lecció de produccions originals, i l’ha trobat amb En el corredor de la muerte. Es tracta d’una minisèrie (adaptació d’un llibre de Nacho Carretero, creador de Fariña) de 4 capítols que narra la història de Pablo Ibar, americà de naixement però amb nacionalitat espanyola, acusat d’un triple assassinat a Florida l’any 1994, sense cap prova en contra. Va ser condemnat a mort l’any 2000 i a cadena perpètua el passat maig del 2019. La justícia dels Estats Units el considera culpable, però ell i la seva família lluiten aferrissadament per demostrar que és innocent.
Miguel Ángel Silvestre es posa en la pell d’Ibar en aquesta minisèrie que explica les diferents etapes per les quals ha passat i que està passant el presoner: des del moment de la seva detenció per un delicte menor, passant pels anys tancat en una cel·la i condemnat a mort, fins a l’últim judici (celebrat el passat mes de maig del 2019), on se’l va condemnar a cadena perpètua.
La sèrie posa les seves bases sobre la hipòtesi que Pablo Ibar és innocent. I és a partir d’aquesta teoria en què ens endinsem en una sèrie que troba la clau per combinar el drama humà amb un procés judicial injust, corrupte i classista. En el corredor de la muerte no (només) explica un procés penitenciari i judicial dens, sinó que tracta totes les seves trames des del punt de vista d’una “condemna familiar”, i no només d’un dels seus membres. I és en aquesta part emocional en què l’espectador troba el motiu per quedar-se a acabar la sèrie. La història ens emociona, ens enganxa i ens fa reflexionar sobre el funcionament de la justícia. Ens sentim identificats amb la injustícia que viu Ibar i la seva família. És una sèrie sincera, cruel i aterridora a parts iguals.
En el corredor de la muerte té sort: al capdavant d’aquest projecte hi ha grans professionals (davant i darrere de les càmeres), i quan això passa només es poden fer coses bones. Movistar+ confia en Bambú Producciones per fer aquest projecte i l’encarregat de fer-ne l’adaptació és Diego Sotelo. I qui són? Part de l’equip que va crear una altra sèrie que marca els darrers anys de la ficció espanyola: Fariña (Atresmedia). I si aquí hi sumem a Carlos Marques-Marcet com a director, en traiem un bon producte a nivell argumentatiu i també a nivell estètic (amb plans i localitzacions pensades al mil·límetre).
Reconec que en alguns moments m’he posat nerviosa amb el ritme pausat d’alguns dels capítols, però aquest tempo forma part de la història real: el to angoixa. Et sents impotent com a espectador perquè el temps passa i les coses (en l’àmbit judicial) no es mouen. Tot segueix igual. Tot és lent, costós i acaba semblant impossible. El pas del temps es torna desesperant pel protagonista, per la seva família, i també pels espectadors.
De fet, en cada capítol podem veure com viuen i reaccionen, a tot aquest procés, diferents membres de la família: Tanya (la seva parella), la seva mare, el seu pare, els diferents advocats i el mateix Ibar, per descomptat. Tots lluiten per una mateixa causa: que Pablo Ibar tingui un judici just, i que el deixin en llibertat.
Molta gent assegura que aquest és el millor treball de Miguel Angel Silvestre. Per part meva, és la primera ficció que miro on surt. Si en una cosa estic d’acord, és que em crec el personatge que interpreta de dalt a baix: el patiment, la frustració, la impotència… Però quan parla… Segurament hi ha molts motius perquè fos l’escollit per interpretar aquest paper, però si es tracta d’un home llatinoamericà, perquè no s’aposta per un actor d’aquest origen? La majoria de vegades que Silvestre té alguna frase de diàleg surto de la història, me la deixo de creure. Això sí, en les escenes amb més tensió i amb silenci, Miguel Angel Silvestre ho transmet tot. Qui fa un treball impecable és Marisé Álvarez, que es posa a la pell de Tanya, la parella de Pablo Ibar des del moment en què el detenen fins a l’actualitat. He connectat amb ella des del primer moment: l’entenc, m’hi sento identificada. Ella sap que la seva vida no és normal, però no vol que ho sigui. Crec que hi ha més d’un moment de la sèrie en què la segueixes mirant perquè el que realment t’interessa és la seva lluita incansable per tal que es demostri la veritat.
Movistar+ segueix apostant per la pluralitat lingüística dels seus projectes. En aquest cas, combinant l’espanyol i l’anglès en cada moment que és necessari. També aposta pels productes transmèdia, i és que En el corredor de la muerte no es queda únicament com un projecte de ficció (en aquest cas una minisèrie), sinó que també ve acompanyada d’un recull de cinc podcasts, en què Nacho Carretero explica la seva investigació en aquest cas per escriure el llibre, i en què podem trobar-hi entrevistes a diferents protagonistes de la història real.
En el corredor de la muerte és una sèrie que s’assembla, en molts aspectes, a la minisèrie americana When They See Us, de la que us vaig parlar fa un temps, que us recomano moltíssim i que podeu trobar a Netflix. Un cop acabes aquestes dues peces, necessites uns minuts llargs per pair-les, per reflexionar i per contenir la ràbia que provoca viure en una societat amb una justícia que l’única cosa que no és, precisament, és ser justa. Moltes de les minisèries d’aquest gènere, deixen de ser simples ficcions per convertir-se en una denúncia social cap a un sistema que cada vegada demostra ser més corrupte i injust.
Veredicte
Agradarà: als seguidors d’històries “true crime”.
No agradarà: als que busquin una sèrie amb ritme i espectacularitat americana.
Enganxòmetre: 6
Nota: 8
