‘Mindhunter 2’ aplica la teoria i passa a la pràctica ‘Mindhunter 2’ aplica la teoria i passa a la pràctica
La UCC torna per traslladar-se als assassinats d’Atlanta dels anys 70 ‘Mindhunter 2’ aplica la teoria i passa a la pràctica

L’any 2017 l’empresa de continguts en streaming Netflix unia forces amb el director David Fincher (Seven o Fightclub) per presentar-nos el que acabaria sent una de les millors sèries de la plataforma. Estem parlant de Mindhunter. Els 10 capítols de la primera temporada van servir per establir les bases teòriques del que seria un nou departament de l’FBI. Basat en una història real, els detectius Holden Ford (Jonathan Groff) i Bill Tench (Holt McCallany) són els principals instigadors de la creació d’aquest nou departament el qual l’FBI, fins ara, es mirava amb ulls d’ingenuïtat i poques conviccions pel fet de partir d’uns estudis teòrics molt més propers a la psicologia i a la sociologia del que s’ensenya a l’escola de Quantico. A la primera temporada vam veure com a partir d’entrevistes amb assassins en sèrie com Ed Kemper, Richard Speck i Jerry Brudos s’anaven establint unes bases i uns patrons per tal que en el futur fos més fàcil poder capturar un assassí serial i poder-lo diferenciar d’altres crims amb motivacions diferents que no fossin els trastorns psicopàtics.

Com si d’una tesi doctoral es tractés, la sèrie ens va establir un marc teòric (amb una introducció, unes hipòtesis i una metodologia) per, en aquesta segona temporada, passar a la part mes pràctica. Ara es tracta de veure si realment el que aprenen funciona, si allò que han anat esbossant sobre la conducta criminal en sèrie es pot realment aplicar per resoldre un crim. A més, amb un canvi de director a Quantico el qual comença creure en el projecte, les coses sembla que, almenys dins l’acadèmia, poden arribar a funcionar millor.

En aquesta segona temporada veiem com la direcció del projecte ha comptat amb força més mans que la primera. David Fincher només ha dirigit dos episodis (el primer i el vuitè), però la direcció impecable d’altres directors com Andrew Dominic (Kill them softly) i Carl Franklin (House of Cards, The Leftovers, Thirteen reasons why) ha aconseguit una coherència i consistència al llarg dels 9 capítols que té la segona temporada i que no ens deixen ni dos segons de respir entre episodis.

A l’inici de la segona temporada ens situem dos anys més tard del que havíem vist a la primera per tal de poder-nos portar fins al cor dels assassinats d’Atlanta. Amb els mateixos ritmes pausats que ja són marca de la casa en la primera temporada, la sèrie ens va endinsant en la investigació. El cas dels assassinats d’Atlanta va ser un cas complicat i, avui dia, encara pendent de resoldre tot i que sí que hi ha una persona que compleix condemna. La dificultat de les circumstàncies, la multitud de cadàvers en diferents estats i la situació racial del moment i el lloc van agreujar la situació fins a límits sovint asfixiants. I prou bé se’n cuida la sèrie de transmetre’ns aquesta angoixa i patiment, tant per part de les famílies per la impotència de no poder fer absolutament res davant una administració bloquejada, com per part de la policia per la falta de recursos i de coneixement. Per altra banda, continuem dins la UCC (la Unitat de Ciència del Comportament) en què hi tenim la Wendy Carr (interpretada per Anna Torv) en Greg Smith (Joe Tuttle). El nou director, Ted Gunn (Michael Cerveris) dona molta més credibilitat a la feina de la UCC i, per tant, autoritza constantment noves entrevistes. No obstant això, continua confiant només amb els investigadors Ford i Tench per fer-ho i li costarà comptar amb l’ajuda de la Carr i Smith. Ara bé, recordem que en Ford i en Tench els tenim ubicats a Atlanta. I per si això fos poc, en aquest cas veurem aspectes més quotidians de la vida de Carr, lesbiana amb un passat traumàtic, i de Tench la família del qual també es veu vinculada amb un assassinat que els tocarà més de prop del que sembla a priori. És en aquesta premissa que també comença a prendre protagonidme la dona d’en Bill, la Nancy Tench, amb una interpretació acurada i detallada de Stacey Roca.

En la primera temporada, les escenes de les entrevistes van ser les que més van captivar tant al públic general, com a la crítica. Les semblances dels actors que encarnaven assassins amb els reals (com Cameron Britton com a Ed Kemper) i els brillants diàlegs de guió no deixaven que l’espectador pogués respirar. A això s’hi sumava la brillant intuïció d’en Holden per excavar en la ment del criminal. Però a finals de temporada, en Ford es començava a escardar i ara, en aquesta segona, en veiem les conseqüències. No obstant això, les entrevistes a criminals, continuen sent uns dels moments més espectaculars de la nova temporada. I per sobre de tot, cal destacar la interpretació de Damon Herriman en encarnar Charles Manson (cal destacar que aquest mateix actor es va posar a la pell de Manson ja a Once upon a time in Hollywood, estrenada el mateix dia que la segona temporada de Mindhunter). La primera imatge de l’actor a la pell del criminal fa posar la pell de gallina per la semblança d’aspecte físic i pel posat i gestos que encarnen al més mínim detall el criminal. No obstant això, també cal mencionar altres entrevistes memorables com la de David Berkowitz, conegut com El fill d’en Sam i interpretat per un magnífic Oliver Cooper o la també espectacular actuació de Christopher Livingston, a la pell de Wayne Williams, culpable d’alguns assassinats d’Atlanta.

La sèrie continua la mateixa dinàmica que ja havia marcat la primera temporada. Els ritmes lents i pausats, marca de la casa, permeten captar tots els detalls perceptibles. La música amb melodies angoixants i més aviat amb greus també ajuden a captar aquesta aura de misteri i de thriller que té la sèrie. Les interpretacions són magnífiques i veiem tant les virtuts com les fragilitats de cada un dels personatges, siguin principals o secundaris, ja que de matisos no n’hi falten a cap. L’atmosfera bruta i empolsegada i els escenaris en què predominen els tons sèpia i els grisos són capaç d’evocar-nos als anys 70 de cop i volta. El remolí malaltís que crea el guió és capaç de transportar-nos allà on faci falta que hi ha l’acció i sentir l’opressió i l’ofec en tot moment. I és evident que l’acabat tècnic del projecte eleva la qualitat molt per sobre del que es podria esperar en una sèrie en què d’acció n’hi ha relativament poca i que enamora a base de diàlegs. Però, no obstant això, enganxa de mala manera.

La sèrie ha deixat la porta d’allò més oberta per a una tercera temporada. I és segurament això, l’únic punt negatiu de Mindhunter: les esperes entre temporades.

Veredicte

El millor: tot, res és excloent a res. Tot es complementa, tot encaixa i tot és totalment necessari.

El pitjor: que haguem d’esperar per una tercera temporada.

Enganxòmetre: 9

Nota: 10

Irene Solanich

Irene Solanich Cap de redacció d'El cinèfil

Traductora, correctora i docent d’idiomes durant el dia i enamorada del gènere negre i del terror durant les hores lliures. Actualment compagina la feina i col·laboracions en diferents mitjans amb un programa de doctorat (en literatura negra) a la Universitat de Vic. Les seves hores lliures se sortegen entre a lectura, el cinema i l’escriptura.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*