Hi ha sèries que busquen entretenir-nos i n’hi ha que prefereixen incomodar-nos. Tip Toe, la nova minisèrie de Russell T. Davies, pertany clarament al segon grup. I aquesta és, precisament, una de les seves principals virtuts: no és una sèrie per mirar còmodament des del sofà, sinó una història que et va estrenyent l’estómac a mesura que avança.
La premissa és aparentment senzilla. Leo és un home gai, propietari d’un bar, que viu en un barri de Manchester. El seu veí Clive és un electricista heterosexual, casat i amb fills. Porten anys vivint porta amb porta fins que una sèrie de petites tensions comença a esquerdar una convivència que semblava normal. Allò que inicialment són diferències, incomoditats i prejudicis acaba convertint-se en una espiral d’odi i radicalització.
Tip Toe
I aquí Davies torna a demostrar que sap parlar del present a través de les petites històries. Tip Toe parla d’homofòbia, masculinitat tòxica, discursos d’odi i radicalització a internet, però sobretot parla de com es fabrica l’odi.
El més inquietant és que Clive no apareix d’entrada com un monstre. David Morrissey construeix un personatge frustrat, insegur i atrapat progressivament en les seves pròpies pors. Internet no crea necessàriament els seus prejudicis, però sí que li ofereix un espai on aquests són validats, amplificats i convertits en una explicació fàcil per a les seves frustracions.
Davant seu, Alan Cumming està magnífic com a Leo. Aporta carisma, ironia i sentit de l’humor, però també una enorme vulnerabilitat. És algú que sap que darrere d’una aparent normalitat encara existeix una societat capaç de qüestionar la seva manera de viure.
Caminar de puntetes
El títol, Tip Toe, cobra així una dimensió especialment significativa: caminar de puntetes, anar amb compte, mesurar les paraules i els gestos per no provocar una reacció. Fer-se petit davant de l’odi dels altres.
Davies ja havia demostrat a Years and Years la seva capacitat per convertir els grans canvis polítics i socials en conflictes domèstics. Aquí torna a fer-ho amb una precisió incòmoda. El món exterior entra progressivament dins de casa, del bar i de la comunitat fins que la frontera entre la convivència i la confrontació desapareix.
Valenta, incòmoda i necessària
No tot funciona igual de bé. La sèrie pot resultar massa explícita en alguns moments i carregar excessivament el discurs polític. Davies té moltes coses a dir i, de vegades, sembla tenir tanta pressa per dir-les que deixa poc espai perquè siguin els personatges qui les expressin. Però quan la sèrie deixa respirar els seus protagonistes, creix considerablement.
Perquè el gran encert de Tip Toe és entendre que l’odi no acostuma a aparèixer de cop. És una suma de petites coses. Una conversa. Un comentari. Una frustració. Un vídeo a internet. Una idea repetida una vegada i una altra fins que acaba semblant una veritat.
Tip Toe
El terror no prové d’un monstre que apareix del no-res. Prové de descobrir que la persona que tens al costat pot anar canviant davant dels teus ulls. I que potser no sempre som capaços de detectar el moment exacte en què hauríem d’haver dit prou.
Tip Toe no és perfecta, però sí valenta, incòmoda i necessària. Russell T. Davies torna a recordar-nos que les grans tragèdies socials poden començar amb una història aparentment insignificant: un veí, una família, un bar, una conversa i una porta que deixa de ser un lloc de trobada per convertir-se en una frontera.
Una sèrie que no només parla de l’odi. Parla del moment exacte en què deixem de combatre’l.
Veredicte
Agradarà: als qui gaudeixen dels thrillers socials, les històries incòmodes i les sèries que parlen de problemes actuals sense embuts.
No agradarà: als qui busquen una sèrie més lleugera, convencional o amb més acció i menys discurs social.
Enganxòmetre: 7
Nota: 8
