El terror és a dins

Mama. Aquesta és la paraula més dita en l’òpera prima de Natalie Erika James. Sovint és la primera que pronunciem; més tristament, l’última. L’amor matern és un dels amors més purs i arrelats que existeixen, també en tot allò físic, en allò que heretem: uns ulls, un tic, una afició, una història, una casa. Si el cinema de terror és aquell que exposa –amb més o menys llum– les nostres pors més fosques, la desaparició del vincle matern és a Relic la por, en passat, present i futur, que vertebra tota la pel·lícula, recentment estrenada al país en el marc de l’edició pandèmica del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, després d’alçar-se com un dels èxits de Sundance i de ser comparada amb el més aplaudit del gènere dels últims anys. S’estrena el 12 de març i la podem veure també subtitulada en català.

Una mare desapareix. La filla, amb la seva filla, van a buscar-la a la casa familiar. Es troben un espai que no distingeixen, mig en runes, maltractat pel temps i per l’acumulació d’estris en capses de cartó, en un estat de pausa latent, en una imminent sortida. Després de tres dies, la matriarca torna, sense explicar on era, però se li intueixen clars símptomes de demència senil. En un principi, les tres dones cohabiten aquest espai en (de)construcció intentant adaptarse a les noves circumstàncies mentre una estranya presència va omplint latmosfera familiar d’una grisor inquietant, a un ritme lent però mil·limetrat, en un exercici de direcció que sorprèn per la seva seguretat i eficàcia i que aposta per la temporalitat dels processos d’extinció, cosint la pel·lícula per dur-la a un meravellós, terrorífic i angoixant clímax, epicentre de tot.

Si ja a films com Raw (Julia Ducornau, 2016) o The Babadook (Jennifer Kent, 2014) evitaven centrar allò esfereïdor en un fet paranormal aliè als personatges, que tantes vegades viciava els films de terror, el que queda constatat en aquesta nova onada de dones directores de gènere és la preocupació i l’habilitat d’apropar-se al terror des d’allò més humà, més sentit, més real. A Relic s’aborda l’esvaniment d’una identitat que es desdibuixa, que es fa irreconeixible i que no reconeix, i que l’avala aquella lenta malaltia tan real, tan físicament invisible, massa generalitzada i que melancòlicament es pot veure als ulls. El cos és la casa, també confusa –que no només encantada–, com la protagonista més veterana, que lentament marxa i que es deslliga del seu cos i ment al més pur estil Under the Skin (Jonathan Glazer, 2013). D’ella en surten els corcs i les taques d’humitat, en una clara analogia entre deterioraments, un paradoxal i inevitable símptoma de l’estar viu.

L’herència és, en part, la relíquia que posa nom al film. El pacte maternofilial implícit demana l’acompanyament en vida i cap a la mort. James aconsegueix cuidar aquest vincle d’una manera tendra sense renunciar a filmar una pel·lícula de terror, atmosfèrica i angoixant, controlant magistralment els temps i les respiracions de la sala.

Veredicte

El millor: L’epíleg i l’exfoliació en silenci.

El pitjor: L’intent frustrat de donar una explicació de llegenda o maledicció o que se la consideri una pel·lícula de casa encantada.

Veredicte: 8

Maria Castan de Manuel
Maria Castan de Manuel
Va descobrir el cinema a la videocàmera de la seva família i des d’aleshores a la Filmoteca s’hi troba com a casa.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents