Parafrasejant al gran Alfred Hitchcock “per fer una gran pel·lícula necessites tres coses: el guió, el guió i el guió”. I és que el guió ho és tot. Ja pots tenir la tecnologia més capdavantera, el director més reconegut o la fotografia somiada, però sense un bon guió, no tens res. D’altra banda, si aconsegueixes quatre magnífics actors i els atorgues un bon diàleg, trobaràs l’esperat bon cinema.
És el cas de Mass, l’òpera prima de Fran Kanz, actor que debuta com a director i guionista; explica la història de quatre pares enfrontats en una disputa moral sobre el perdó. Un duríssim perdó que, com a ells, ens esgarrarà per dins i ens farà sucumbir al dolor d’uns pares tocats per una tragèdia.
Allunyant-nos de la comèdia que ens va oferir Roman Polanski amb Un déu salvatge, en aquest cas la reunió no tracta temes trivials de ràpid consol, sinó una profunditat i tensió poques vegades abans vista en pantalla, on els protagonistes intentaran entendre el perquè del succés que els va canviar la vida per sempre.
Jason Isaacs, Martha Plimpton, Ann Dows i Reed Birney són els encarregats de plantejar a l’espectador un debat moral a base de pilars fonamentals com el dolor, el perdó, la purga i la cura. En el seu intel·ligent desenvolupament, el guió penetra més a la història, creant així un fort llaç amb els personatges que, capa a capa, descobrim amb les seves veritables i ocultes emocions.
Una posada en escena minimalista, amb gran influència teatral, sense destacar la fotografia o la direcció d’art. Tot per enfonsar-se en els actors que tenen la responsabilitat de transmetre el dolor i la rancúnia d’uns afectats pares. Una tensió, que només el mateix guió, al costat d’un espai ben dotat de mirades parsimonioses i silencis, ens arriba a l’ànima, provocant un murmuri de plor a la foscor de la sala.
El veritable poder del cinema, el de transportar-nos a una situació mai abans vista, provocant emocions i sentiments que et deixaran tocats uns dies. La pel·lícula que va arrasar a Sundance i a l’American Film Festival de Barcelona, va arribar divendres 1 d’abril als cines, amb l’única excepció de no existir una versió doblada.
Veredicte
El millor: el guió, les interpretacions, i el punt de vista parental d’un tema (no el vull dir) tractat al cine des de diferents perspectives.
El pitjor: la pobre difusió del film a les nostres sales.
Nota: 9
