Després de patir falses expectatives, decepcions o completa indiferència que han portat a moltes persones segons quines novetats serièfiles, és de bon gust trobar-ne alguna amb la qual puguis començar amb tabula rasa total. És així com s’ha d’intentar veure Dead to me, sèrie de Netflix protagonitzada per Christina Applegate, més coneguda com la filla adolescent de l’èxit de finals dels 80 Matrimonio con Hijos (originalment anomenada Married… with Children). Humor àcid, misteri i secrets ben guardats es conjuguen per crear un producte televisiu que actualitza el format de Desperate Housewifes. Res de nou sota el sol, hi estarem d’acord, però podria ser una espècie d’oasis en què el que una sèrie és ni més ni menys que el que el que s’espera d’ella?
Cap celebrity sense la seva sèrie
Si Mark Wahlberg va triomfar amb In Treatment i Boardwalk Empire, Danny Glover es va passar a la producció a Atlanta, i Reese Witherspoon es va estrenar amb Big Little Lies; per què no pot Will Ferrell sumar-se al carro de la producció de grans series en plataformes sota demanda? Tot i no ser un estrany en aquest món, sí que és el primer cop que s’estrena una de les seves sèries a Netflix, i ho ha aconseguit amb el que sembla un intent de completar la llista de requeriments per convertir-se en l’estàndard de la televisió actual. Entre ells, el ressorgiment d’alguna estrella que ningú no recordava, com és el cas de Christina Applegate. Després del seu èxit fugaç durant els 90 (a més de Married… with children, també va ser una de les germanes de la Rachel de Friends, la recordeu?), molts li varen perdre la pista més enllà de la seva participació a la saga Anchorman, protagonitzada per (oh, sorpresa) Will Ferrell.
Així, l’actor i productor dona a Applegate una oportunitat d’or per brillar amb un paper protagonista, acompanyada de Linda Cardellini (Freaks and Geeks, Avengers… ) que completa aquest duo intrigant alhora que entranyable. Seguint amb les tendències actuals, ens trobem no només amb dues històries explicades en clau femenina, sinó amb dues antiheroïnes plenes de matisos. Fins aquí tot bé. Però si per passar com a sèrie feminista has de fer que la protagonista verbalitzi el fet que ho és durant diversos capítols perquè ens recordem que ho és, potser és que no ho és tant.
La TV movie feta sèrie
No, no ho dic amb to despectiu, ans al contrari. Segurament ha estat l’evolució de la ficció televisiva que hem viscut durant els últims temps la que ha millorat el resultat del que podria haver estat el guió d’una TV movie tronada dels 90, d’aquelles que emeten un diumenge per la tarda a Antena 3. Si em deixeu explicar m’entendreu. La Jen, una dona de mitjana edat exitosa acaba d’enviudar. Mentre es dedica a analitzar cotxes pel carrer per tal d’esbrinar quin va atropellar al seu marit, decideix participar en reunions de teràpia per al dol. És aquí on coneix la Judy, que li explica que el seu marit també acaba de morir. Aquesta casualitat fortuïta farà que ràpidament neixi una amistat entre totes dues i, sense adonar-se’n, s’acaben posant una mica massa en la vida de l’altra. A partir d’aquesta premissa se succeeixen una sèrie de girs inesperats que tiraran endavant els 10 episodis dels que consta la primera temporada. Es tracta d’un relat on la informació se’ns dosifica segons com convé al guionista, que crea un cliffhanger convenientment al final de cada capítol que farà que no puguis parar fins al final.
Mentre empatitzem i ens endinsem dins el món del dol d’una manera molt diferent a la que podem veure a After Life de Ricky Gervais, sí que és cert que en el transcurs de la temporada es té constantment la sensació que els personatges estan en lluita constant amb la seva pròpia trama. No van en dues direccions completament diferents, però sovint no dansen a l’uníson. Són aquestes petites contradiccions que fan que no sigui una sèrie prou rodona, no tan graciosa com perquè sigui tractada com una comèdia ni prou complexa com perquè sigui tractada com un thriller dramàtic.
Què veiem avui?
No ens equivoquem, que tingui els seus buits i trampes fàcils per enganxar a l’espectador no vol dir ni que trobi que és dolenta ni que no la recomanaria. En temps en què la gent té una exigència tan alta que fins i tot s’atreveixen a demanar que es tornin a gravar temporades senceres d’una sèrie, trobo important ser franca amb el que veig. Per tant, qui vulgui veure Dead to me se l’haurà de prendre com el que és: una sèrie més de les que et recomana Netflix quan has vist més de 10 sèries protagonitzades per dones i et saps la història de Ted Bundy de memòria. Òbviament, no està a l’altura de Big Little Lies però podria omplir mitjanament el buit que ocupa l’espera (ja curta) de la segona temporada. Gràcies a l’ús de la trampeta de “El Codi da Vinci”, la sèrie és una magnífica opció si vols apartar-te de les grans superproduccions de les que tothom parla últimament (de tant en tant va bé desconnectar d’allò del que tothom parla) i simplement vols un entreteniment que de ben segur no et durarà més d’un cap de setmana.
Veredicte
Agradarà a: Amants de Mujeres Desesperadas i Revenge.
No agradarà a: Els que filin prim quan veuen thrillers. Els qui no suportin converses enginyoses escrites per aprenents de Sorkin.
Enganxòmetre: 8
Nota: 6
