El clàssic llibre infantil de Frances Hodgson Burnett, sota el títol The Secret Garden, va publicar-se per fascicles el 1910 i l’any següent ja va sortir en una edició completa. Des d’aleshores ha estat adaptat a la petita i gran pantalla en diverses ocasions: la primera el 1949 dirigida per Fred M. Wilcox i la més recent de la mà d’Agnieszka Holland el 1993, tot i que el 2000 i 2001 va comptar amb unes seqüeles centrades en la idea original de descobrir el jardí. Curiosament, va tenir una sèrie d’animació japonesa entre 1991 i 1992 amb gairebé 40 capítols i el 1994 una pel·lícula animada feta directament per consum domèstic. Malgrat ja haver-se explicat la història diverses vegades, enguany arriba una nova adaptació que compta amb la direcció de Marc Munden i amb Colin Firth, Julie Walters i Dixie Egerickx encapçalant l’elenc. El film arriba el pròxim 14 d’agost als cinemes de la mà de DeaPlaneta.
La pel·lícula ens presenta Mary Lennox (Dixie Egerickx), una nena de 9 anys que viu amb els seus pares a l’índia, on el seu pare treballa pel govern anglès. Quan els seus pares moren a causa del còlera, ella és enviada a viure en una immensa mansió amb el malhumorat i solitari oncle (Colin Firth) i la seva estricta majordoma (Julie Walters). Allà la nena es trobarà sola en una mansió amb més de 100 portes (la majoria tancades) i un jardí emmurallat on, amb l’ajuda de la fantasia i en companyia del seu malaltís cosí i un jove del poble, emprendran una meravellosa aventura.
The Secret Garden parteix d’una idea dramàtica que envolta tota la trama, però què gràcies a l’enginy i agudesa de la nena protagonista, agafa un camí ple de màgia i vistositat que ajuda a contrarestar els efectes devastadors de la tragèdia que ha marcat la seva vida. Aquesta adaptació sap capturar l’essència infantil del llibre, però li atorga un to més adult centrant-se en la tragèdia i cercant les vies d’escapament per restablir el cor. És un reflex sobre la capacitat innata que tenim per superar els mals moments i trobar quelcom per seguir endavant. Gràcies a l’amor per la natura podem retrobar-nos i superar els drames personals. Però aquí va més enllà i traça una història d’amor i amistat que convencerà més a adults que a nens, ja que el to seriós i lent pot acabar-los avorrint. Els personatges que interpreten els nens estan molt ben construïts i dirigits, en contra dels desdibuixats adults que no arriben a transmetre el perquè de la seva frustració. Surten molt poc temps en pantalla i no deixen indagar en la seva aspra i distant personalitat.
La història es va narrant de manera plana, sense cap mena de gir de guió, simplement avança, ja que no li cal res més que presentar una oda a la naturalesa i com la seva bellesa és capaç de sanar la ment i l’ànima. El més important és el jardí i el que implica per a tots els seus protagonistes. Ha estat ocult i abandonat durant molts anys, però gràcies a la perseverança i esforç dels nens, segueix endavant i manifesta amb els seus vistosos colors, grans flors i plantes les seves emocions i sentiments, establint així un vincle màgic; ja que l’escenari canvia en funció del seu estat d’ànim i a mesura que la Mary juga amb la imaginació i recorda l’acolorida vida a l’Índia, totalment oposada a la grisor i emboirada visió de l’Anglaterra que acaba de conèixer. Ella i el seu cosí són nens que han passat per un seguit de vicissituds a la vida que els han fet ser malcriats, malhumorats i infeliços, però gràcies al descobriment del jardí aprendran el valor de l’amistat i a superar els mals tràngols amb l’amor per la natura i per les altres criatures. El misteri i màgia que l’envolta serveix com a vincle entre ella i els seus amics, inclòs el gos pelut que troba per sorpresa.
En definitiva, malgrat ensopegar al tercer acte, el film és rescatat per l’exuberància dels jardins i la llum que desprèn la seva protagonista, que de mica en mica anirà captivant el cor de l’espectador. L’onirisme es fa present en tota la narrativa i ofereixen una atmosfera ideal d’acord amb el guió.
Veredicte
El millor: Visualment és meravellosa i deixa l’espectador aclaparat.
El pitjor: Avança sense cap mena de sorpresa i a un ritme molt pausat.
Nota: 6
