Al passat Festival de cinema de San Sebastian, el cineasta Drew Goddard va presentar el seu darrer treball sota el títol Bad Times at the El Royale, encapçalat per un elenc de luxe de la talla de Chris Hemsworth, Jeff Bridges, Dakota Johnson, Jon Hamm o Cynthia Erivo. Goddard és conegut per la seva opera prima The Cabin in the Woods (2012) i crear la sèrie Daredevil de Netflix, però també ha treballat a sèries com Angel, Alias, Lost o Buffy the Vampire Slayer i al cinema escrivint el guió de Cloverfield (2008), War World Z (2013), The Martian (2015) i recentment productor executiu de 10 Cloverfield Lane (2016). El film va ser la cloenda del Zinemaldia, però també va estar present al Festival de Sitges ja que es va projectar en una sessió sorpresa.
La història se centra en set desconeguts, cadascun d’ells amb un secret, que coincideixen a l’hotel El Royale, situat al llac Tahoe, a la frontera entre Califòrnia i Nevada, el qual amaga un fosc passat. Durant el decurs d’una fatídica nit tots tindran una darrera oportunitat de redempció.
El cineasta utilitza la mateixa fórmula mecànica que va fer servir a la seva opera primera, i mostra una sèrie d’elements convencionals que després es van complicant i acaba trencant les expectatives inicials. El plantejament és consistent i planteja uns punts molt forts, malauradament es perden en uns diàlegs eterns que volen crear una atmosfera tèrbola. La majoria de fets que es mostren són interessants i cerquen profunditzar en la psicologia de cada personatge, buscant també l’empatia dins la caracterització de cadascun d’ells. Els fets es van mostrant acompanyats d’un seguit de flashbacks que haurien d’estar molt ben elaborats per comprendre els espectres individuals, però no són memorables ni satisfactoris.
El thriller està construït com si es tractés d’un trencaclosques, combinant totes les peces plantejades de manera retòrica, en ocasions amb humor, d’altres amb violència, però sobretot amb intriga. Agafa elements molt semblants als de Tarantino, però no aconsegueix el mateix impacte, ja que la narració té molts problemes de ritme i es fa pesada. El problema principal és que Goddard vol incloure moltes referències i gèneres i acaba eclipsat pel seu propi treball. A The Cabin in the Woods la fórmula la va executar de manera impecable, mentre que en aquesta ocasió acaba forçant molts elements perquè encaixin.
Per altra banda, es pot comprovar que ha fet una feina exemplar a l’hora de documentar-se per ambientar-la en l’època de final dels anys 60, en la qual hi havia Nixon com a president dels EUA i que paral·lelament teníem la guerra de Vietnam, els espies de J. Edgar Hoover i les batalles pels drets civils. Fets que s’han de tenir en compte a l’hora del seu visionat per poder tenir una mirada immersiva de les situacions. Tot això està banyat per les notes creades pel mestre Michael Giacchino, que acaba combinant amb una química exemplar una banda sonora al seu nivell.
Veredicte
El millor: Té una posada en escena impactant, fascinant i meticulosa, sap jugar amb la reconstrucció de l’època incorporant-li elements estridents.
El pitjor: Falta profunditat en el desenvolupant, problemes en el ritme, es dilata molt i algunes interpretacions són molt fredes.
Nota: 6
