Els problemes econòmics produïts per la desestabilització laboral està a l’ordre del dia. Els efectes de la crisi, el tancament d’empreses, acomiadaments, així com la modernització i incorporació de noves tecnologies va ocasionar que molta gent acabés perdent les seves feines i tornar al mercat laboral va ser (i està sent) un drama. Ja fa uns anys que el cinema ha anat aprofitant aquest tema per fer comèdies i fer que la població es pugui prendre amb més o menys humor els problemes d’aquesta fase. Santiago Requejo Requejo (curt Noche de Paz i May Feelings: El Documental) ens porta la seva opera prima @buelos, nunca es tarde para emprender, que mirarà de reflectir els problemes pels quals passa la societat.
La història se centra en l’Isidro Hernández (Carlos Iglesias), un home de 59 anys que es troba a l’atur per culpa de l’efecte de la crisi i que el manté apartat del mercat laboral actual. Després de dos anys sense rebre ofertes de feina arriba a la conclusió que l’única manera de tornar a treballar i acabar sentint-se de nou útil és muntant el seu propi negoci. El problema rau en què és complicat emprendre en una societat que s’ha modernitzat i que fa servir els grans només per cuidar la canalla. Amb l’ajuda d’Artur (Roberto Álvarez), un escriptor de novel·les romàntiques d’èxit, i de Desiderio (Ramón Barea), un jubilat amb ganes de ser avi, s’endinsaran en una espiral d’ambicions per intentar crear una guarderia. Per això, tots tres necessitaran l’ajuda d’un “coworking”, per conèixer l’estat actual del mercat i de les noves tecnologies.
Es tracta d’una comèdia que combina el drama i ofereix una interessant proposta en la qual s’analitza el mercat laboral espanyol des de la mirada de la gent gran, així com el repte que han de superar per poder aconseguir desenvolupar un negoci. Sense acabar caient en un film merament dramàtic i trist, realitza una contemplació amb dignitat sobre l’argument. El cineasta aprofita per remarcar les virtuts i errors que tenen tant els joves com la gent gran, ja que ambdues generacions es poden complementar i ajudar mútuament. Així doncs, desenvolupa de manera correcta un equilibri i destaca en encerts.
La pel·lícula fluctua de manera gairebé espontània, tot i que té algunes carències i alts i baixos, és força rodona i entretinguda i acabarà fent les delícies per a tota la família que, d’una manera o altre, es podran sentir reconeguts en algun dels personatges o situacions. Aquest èxit recau especialment en l’elenc que l’encapçala, ja que tots tres protagonistes són experts en el gènere de la comèdia i, també tenen la suficient experiència per mantenir el to dramàtic quan ho demana l’argument. Transmeten carisma a la pantalla, però també els secundaris estan prou correctes i ajuden a seguir de ben a prop les històries paral·leles que es van desenvolupant, tot i que no ho fan amb tanta gràcia i fluïdesa que els principals.
Així doncs, el film deixa de manifest que no és fàcil trobar i mantenir feina en aquest país. Amb una mica d’humor ajuda a fer una reflexió sobre el tema, sobretot perquè el jove cineasta tracta aquesta problemàtica sense prejudicis, amb simpatia i sense cercar la llàgrima fàcil.
El millor: La interpretació dels tres protagonistes, així com la naturalitat a l’hora de tractar un tema tan candent.
El pitjor: Les històries secundàries no estan a l’alçada de la principal i fan que el ritme no sigui tan dinàmic com s’espera.
Nota: 6
