Una antiga presó del segle XIX, situada en una zona inaccessible i indeterminada del territori italià, està sent abandonada. Per problemes burocràtics, els trasllats estan bloquejats, i queden al voltant d’una dotzena de presos, amb pocs agents, esperant nous destins. En aquesta atmosfera estranya, a poc a poc, les regles semblen tenir cada vegada menys sentit, els protocols es relaxen i s’albiren noves formes de relació entre els homes que allí queden. Ariaferma va ser la pel·lícula inaugural de la 10a Mostra de Cinema Italià de Barcelona i arriba als cinemes de la mà d’Alfa Pictures aquest 8 d’abril.
Les relacions humanes en espais tancats. Aquesta ha estat la constant del director italià Leonardo di Costanzo, des del seu debut el 2012 amb L’intervallo, premi a la Millor Direcció Novell al Festival de Venècia, i amb L’intrusa (2017), seleccionada a la Quinzena dels Realitzadors de Canes. Amb Ariaferma el cineasta italià ho torna a demostrar amb escreix a un espai que és la màxima representació del confinament humà: una presó.
Un grup d’homes, presos i guàrdies condemnats a compartir espai, on les tensions i els conflictes poden aparèixer en qualsevol moment, i més quan hi ha una situació de canvi en procés com és un trasllat. Aquesta situació anòmala provocada per un problema burocràtic de l’administració de presons genera un canvi en les interaccions i tots, vigilants i que vigilats, s’hi han d’adaptar de la millor manera.
La clau de volta la tindran els dos personatges protagonistes, cada un d’ells a costats oposats de la llei, el guàrdia Gargiuolo i el pres Lagiola. Interpretats magistralment per Toni Servillo (La grande bellezza, 2013) i Silvio Orlando (The New Pope, 2020), tal com només ho podien fer dos dels millors actors italians de la seva generació. La coneixença mútua obligada per les circumstàncies els farà de mirall emocional, on veure’s reflectits i adornar-se’n que, tot i que un és una persona lliure i l’altra empresonada, no són tan diferents.
Amb un tempo lent, tal com requereix una trama ambientada en una presó, di Costanzo fa evident el seu savoir faire amb la direcció d’actors, com si es tractés d’un dramaturg teatral. I és que Ariaferma podria ser perfectament una obra de teatre representada només per dos actors, en aquest cas Servillo i Orlando, on els silencis diuen molt més que les paraules. La bona realització cinematogràfica ens apropa amb pols ferm a un llenguatge corporal que, tot i que pot semblar poc comunicatiu, expressa una àmplia gamma de matisos.
En conclusió, l’obra de Leonardo di Costanzo és una acurada dissecció fílmica de l’ésser humà en captivitat i de com interactua amb els seus congèneres per a la seva pròpia supervivència, on tots ens podem veure retratats, ja que ser un home lliure no vol dir sentir-se lliure.
Veredicte
El millor: el treball actoral de la parella de protagonistes, on la contenció interpretativa és la seva millor demostració de talent.
El pitjor: un ritme extremadament pausat que pot impacientar a l’espectador amb ganes d’acció.
Nota: 7
