Alcarràs va arribar als cinemes el dia 29 d’abril i ha causat una autèntica revolució a les sales. La 2a pel·lícula de la directora i guionista Carla Simón ja venia d’aconseguir una fita històrica per la llengua catalana guanyant l’Os d’Or de la Berlinale. A més, també ve ser un dels films nominats als European Film Awards. El seu comportament als cinemes ha estat tot un fenomen.
El primer que cal destacar (que ja és extraordinari) és que Alcarràs va tenir un llançament a més 170 pantalles a l’estat espanyol i a més de 60 a Catalunya. Aquestes són unes xifres espectaculars que ja denoten l’interès del film per part dels exhibidors. L’èxit fins i tot va fer augmentar les sales la segona setmana encara aquest juliol continua en cartell en diversos cinemes. Ara, ja al 2023 ha culminat el seu camí d’èxits amb 5 Premis Gaudí de l’Acadèmia del Cinema Català.
La cinta ha tingut una recaptació acumulada de 2,3 milions d’euros i més de 390.000 espectadors. Això la converteix en la 35a pel·lícula més taquillera de l’any 2022. També ha estat el film en català més vist del 2022 i la 7a cinta “espanyola” més vista. No ha arribat, però, a superar la fita de Pa negre que l’any 2010 va recaptar 2,7 milions d’euros a l’estat espanyol.
‘Alcarràs’: una recepta de casa
Tal com va explicar en declaracions a El Cinèfil abans de l’estrena d’Alcarràs, aquest és també un projecte amb un vessant molt personal i familiar (en una línia similar a Estiu 1993). En guanyar a la Berlinale, Simón va dedicar el premi a “les petites famílies d’agricultors que cultiven la terra cada dia perquè la fruita arribi als nostres plats”, una activitat que ha considerat “una forma de resistència”.
I és que Alcarràs és un homenatge al camp, la terra i els oficis que el capitalisme del segle XXI maltracta i invisibilitza. La pel·lícula, a més, no només s’ha projectat a les sales “habituals” de cinema. Fins a 40 localitats tindran sales de cines improvisades a la zona de Ponent en espais que actualment estan tancats perquè que reobriran per a oferir passis d’Alcarràs. Cervera, Bell-lloc, El Pont de Suert o la mateixa Alcarràs seran alguns dels municipis on el cinema tornarà gràcies a la gestió de l’empresa Circuit Urgellenc.
Molt més que collir fruita a Alacarràs
Alcarràs explica la història de la família Solé. Després de vuitanta anys conreant la mateixa terra, es reunirà una vegada més per fer l’última collita. En paraules de Carla Simón: “Aquesta és una història sobre la pertinença a una terra, a un lloc, però també un drama sobre les perpètues tensions generacionals. La superació d’antigues tradicions i la importància de la unitat familiar en temps de crisi”. A la casa gran, situada al mig del tros, hi ha els padrins (avis), els fills i els nets que passen un estiu ple d’emocions havent de pair la notícia que aquest serà l’últim que colliran préssecs. Al rerefons de la trama hi ha el menyspreu a la vida de pagès, el ritme de la vida rural i l’implacable avenç dels temps (on ara hi ha fruita es volen instal·lar plaques solars).
El càsting està format per actors no professionals de la zona i treballadors de la terra. Es van triar després d’un llarg procés de càsting, que va durar més d’un any. La pandèmia va obligar a parar-o tot. Aquest rodatge, centrat totalment en la vida a pagès, es va començar el juny del 2021 i es va allargar fins a finals de juliol del mateix any localitzacions de la zona de Lleida. D’altra banda, una gran part de l’equip que ja va participar a Estiu 1993 repeteix en aquest rodatge, al que se suma també Daniela Cajías, directora de fotografia guanyadora del Goya per Las Niñas.
Per què és tan important l’Os d’or a la Berlinale?
El premi que va guanyar Alcarràs a Alemanya és una fita històrica per la nostra cinematografia, ja que és el primer cop que un film dirigit per una catalana guanya el premi a la Millor pel·lícula en un dels festivals més importants del món. A més, significa una finestra única per a la llengua, ja que Simón ha rodat Alcarràs en català.
Per veure un projecte amb arrel catalana premiat en aquest festival hem de viatjar fins al 1978. Aquell any el curt Ascensor dirigit per Tomás Muñoz i produït pel català Sebastià d’Arbo. es va endur l’Os d’Or. Va ser un premi ex aequo amb Las truchas, de José Luis García Sánchez i Las palabras de Max d’Emilio Martínez Lázaro. També La Teta asustada, guanyadora l’any 2009, comptava amb participació de la productora catalana Oberón. La multipremiada òpera prima de la directora Barcelonina,Estiu 1993, també va tenir premis a la Berlinale però no com l’Os d’or.
Més informació sobre la pel·lícula
“Hi haurà un abans i un després d”Alcarràs’ al cinema català”
El perquè dels subtítols en castellà d”Alcarràs’ (a Catalunya)
